Tesi per als que s’autoanomenen constitucionalistes i legals: de comportaments ajustats al respecte als drets fonamentals en van molt mancats al Regne d’Espanya.

Cada dia sentim sense cap mena d'embuts titllar de colpistes els processats per l'1-O, presos, exiliats o en llibertat provisional, és a dir, se'ls titlla de criminals. Fins i tot, el líder del PP, Casado, va imputar al president Sánchez ser partícip i responsable del cop que, segons ell, es perpetra cada dia a Catalunya. Sigui dit de passada que per aquest cop no hi ha cap diligència oberta.

Aquells polítics que són a efectes legals autoritats, poden ruixar amb epítets referits a gravíssims crims a qui no està encara jutjat? La veritat és que no i, a més, està prohibit. Prohibició de la qual el Regne d'Espanya no sembla que se n’hagi adonat, atès que no l’ha transposat, malgrat que està en vigor des del 4 d'abril d'enguany. Em refereixo a la Directiva (UE) 2016/34 del Parlament Europeu i del Consell (9-3-2016), per la qual es reforcen en el procés penal determinats aspectes de la presumpció d’innocència i del dret a ser present al judici.

Aquesta directiva —reitero, ja en vigor, però no transposada, és a dir, adaptada a l'ordenament  jurídic  espanyol—  intenta evitar els judicis paral·lels per part d’integrants de qualsevol poder o institució pública. D’aquesta forma hom pretén evitar que es prejutgi la culpabilitat d'algú que encara no ha estat jutjat. És paradigmàtic el paràgraf primer de l’article 4 d'aquesta norma: "Els Estats membres adoptaran les mesures necessàries per garantir que, mentre no s'hagi provat la culpabilitat d'un sospitós o acusat d'acord amb Ia llei, les declaracions públiques efectuades per les autoritats públiques i resolucions  judicials que no siguin de condemna no es refereixin a aquesta persona com a culpable. Tot això sense perjudici dels actes processals encaminats a demostrar la culpabilitat del sospitós o acusat, i de les resolucions preliminars de caràcter processal, adoptades per les autoritats judicials o altres autoritats competents i que es basen en indicis o en proves de càrrec."

Qualsevol semblança amb la realitat no arriba ni a coincidència. Així són els constitucionalistes de pro.

Aquells polítics que són a efectes legals autoritats, poden ruixar amb epítets referits a gravíssims crims a qui no està encara jutjat? La veritat és que no i, a més, està prohibit

Quan sentim o llegim diatribes contra els processats per l’1-O per part de càrrecs electes, especialment, que els qualifiquen directament i sense embuts de colpistes, rebels, quan no obertament de criminals, es clava una daga més en la pell ja prou malferida de l’estat de dret que es pretén que regeixi al Regne d’Espanya. Però no només això; cada dia que passa sense que es transposi l’esmentada directiva europea —cosa que és vinculant— ni actuar contra els que la trenquen, se soscaven els fonaments d’aquesta Arcàdia dels drets que se’ns vol vendre. No actuar contra els que vulneren aquesta normativa tan sensible és contribuir a la implosió del sistema. I a la impunitat de les autoritats públiques que donen exemple que els drets fonamentals no valen ni el paper en què estan escrits.

Alguns exemples recents. D’una banda, la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, va dir el 6 de novembre, com recull el seu propi tuit, al Senat: “Ustedes [el PDeCAT] han llevado a su tierra a un lugar imposible, rompiendo el marco constitucional y pensando que no iba a ocurrir nada, pero los hechos tienen consecuencias: sus compañeros están en prisión por haber cometido delitos". Dit i sentenciat.

Per la seva banda, les mostres de qualificació penal prèvia al judici per part de Cs i del PP, quan presenten els seus enemics polítics com a delinqüents convictes i confessos, són incomptables. Valguin dues mostres. Aquesta de Cs n'és un exemple directe: es pacten els pressupostos amb els colpistes a la presó. I l’atribució de Casado a Puigdemont d’un final com el de Companys no es queda enrere.

La cosa, però no s’acaba aquí. També està en vigor, des de l’1 d’agost,  el Protocol 16è al Conveni Europeu de Drets de l’Home, de 2 d’octubre de 2013. Preveu que de forma voluntària i consultiva, és a dir, no vinculant, els òrgans judicials nacionals puguin demanar l’opinió del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg sobre l’abast d’un determinat dret fonamental en un cas que hagin de jutjar. No arriba a la qüestió prejudicial que es planteja davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, ni a la qüestió d’inconstitucionalitat que se suscita davant el Tribunal Constitucional. És, en conseqüència, un plantejament voluntari per part del jutge nacional, el qual pot seguir, o no, el dictamen d’Estrasburg. És pur soft law, dret molt suau. Doncs bé, ara com ara, el Regne d’Espanya ni ha signat ni, encara menys, ha ratificat el Protocol.

Una mostra més de la suprema Arcàdia de drets bàsics dels ciutadans en què vivim. Recordatori: Arcàdia és sinònim de paradís de la felicitat i del millor del millor; lamentablement, és un paradís mitològic per a éssers sobrenaturals, no per als homes i dones de carn i ossos.

L’Arcàdia 2.0 no arriba ni a 0.