Aquesta setmana hem sabut una cosa que hem sabut sempre o que hauríem d’haver sabut sempre. Que no es convoca la taula de negociació. El mes de gener es va dir que no era una prioritat; que n’hi havia d’altres, com la campanya monclovita de recollida de vots de sí o sí per la reforma laboral. Dimarts passat el motiu va ser un altre: que la mesa es convocarà, en paraules de la ministra portaveu Rodríguez, “quan tinguem acords rellevants a portar-hi”. Salta a la vista una contradicció: una taula de diàleg és per negociar acords, no per escenificar, ratificar o signar acords fruit de negociacions alienes a la mateixa mesa.
Però, qüestió semàntica o metodologia a part, l’important és que no hi ha acords a hores d'ara. Aquesta manca d’acord desmoralitza a qui amb més fe que resultats propugna la mesa. Però, per damunt de tot, insufla ànims a qui està en contra de la taula. Estar en contra de la taula, tanmateix, sense aportar cap política efectiva substitutiva, de rigor en té poc. No val tampoc, com algú o alguna ha dit, que les alternatives es troben en converses privades que, per ser privades, no es poden desvelar. Estranyes converses privades entre subjectes públics sobre afers essencialment públics. De tota manera, tan indesvelables són que ni els mateixos destinataris n’han sentit parlar.
Ara bé, estats d’ànim à côté, esperar algun resultat de la taula del diàleg palesaria que no s’ha entès encara ben bé quin pa s’hi dona. Parteixo de la base que la taula de diàleg ara per era és una eina essencial i, per tant, irrenunciable. Cosa que és perfectament compatible amb el fet que els resultats no tinguin lloc demà. Això és segur. Esperar que els resultats estiguin demà ja enllestits és, reitero, no saber quin pa s’hi dona, és no haver après res de l’immediat passat.
En l’immediat passat, en el període anterior al setembre-octubre de 2017, es van cometre, entre d’altres, tres errors capitals. El primer considerar Espanya un Estat fallit i per tant feble. Espanya no és ni Turquia ni Polònia: ni per dades econòmiques ni per índexs democràtics. Malgrat el retrocés d’Espanya en l’informe anual de The Economist, que la fa caure en el grup de les democràcies defectuoses, no és ni molt menys una dictadura ni té una estructura estatal que faci aigües. El segon greu error va ser ferir la sensibilitat del nacionalisme espanyol, que va ser reemplaçat per patrioterisme simplista, caspós i tavernari, sentiment que impossibilita qualsevol mena no ja de negociació, sinó del més mínim punt de contacte. El tercer, i segurament més important, va ser el tenim pressa.
Cal abandonar el tenim pressa. Cal recuperar la perseverança política i democràtica, sempre impulsada per una força inesberlable i permanent unitària, sense defallir ni un segon
El que legítimament proposa l’independentisme resulta tan radical que altera tant els mapes d’Espanya com d’Europa i d’altres entitats supraestatals. Un canvi institucional d’aquesta mena mai és fruit de la presa. Es podrà contradir amb el fet que el canvi als països bàltics es va produir quasi a la velocitat de la llum. Però això va ser la loteria de les independències. Una altra conjunció astral més aviat miraculosa no és fàcil ni previsible que es torni a produir.
O sigui que cal, més que llençar a la cuneta l’embranzida de la pressa, reciclar-la i convertir-la en acció política a mig i llarg terme. Sí, a mig i llarg terme, mots que semblen desterrats del vocabulari independentista. Com les paraules signifiquen el que són, sense suport semàntic no hi ha objecte. Per tant, cal una acció política de desgast, sense trets al peu —quasi foc de metralladora el que va passar amb la votació de la convalidació de la reforma laboral— i tot collant el més possible l’antagonista a la mesa de diàleg.
Tot això sense defallir en consolidar i mantenir una unitat de paraula i obra. Cal deixar, per una banda, d’intentar fer oposició al govern des de les minories que donen suport al govern. Cal, igualment, deixar per millor ocasió l’ajut de qui sempre falla i li agrada més la paperera de la Història que el benestar dels seus conciutadans. Marqui’s a foc, però: sense unitat real tot l’anterior no servirà de res, perquè serà una política sense força, serà una política només de gestos i melangies.
Deixada de banda la pressa i bastida la unitat, hom pot calcular millor les diverses jugades de superfície i de mar de fons. Serà aleshores el moment —hauria de ser fa temps ja— de poder pressionar des de la Generalitat i des de les Corts, i a les institucions europees, políticament i jurídica. Acords grans o petits, facilitadors d’ulteriors pactes, no s’obtindran ni avui ni demà, però s’obtindran.
Això, juntament amb unes raonables perspectives d’èxit derivades de les diverses causes judicials a Luxemburg i Estrasburg, són bones palanques per moure el roc immobilista espanyol. A més, l’obtenció de beneficis palpables reforçarà la moral catalana en un sentit profund. Demostrarà al món que un gran esforç democràtic és políticament rendible i ha de ser recompensat. Demostrarà al món, precisament per això, que no interessa un focus d’inestabilitat a Espanya, quan l’enfrontament és solucionable per vies democràtiques. En aquest context, el marc internacional passarà a ser prioritari: és una palanca que no es pot deixar de pressionar en els moments oportuns.
Cal, doncs, abandonar el tenim pressa. Cal recuperar la perseverança política i democràtica, sempre impulsada per una força inesberlable i permanent unitària, sense defallir ni un segon. Serà llarg, serà dur, es pot no arribar al cent per cent, però és l’única manera, no vull errar-me, de canviar el destí de Catalunya.
Amb la pressa, la desunió i una política erràtica estem on són. I no és precisament per tirar coets.