Mani a BCN. Una altra. El lema que estava escrit a l'acreditació de premsa era “L'autodeterminació no és delicte”. Avui tocava model senzill. O sigui, res d'anar al teu espai predeterminat amb una samarreta d'un color determinat que t'has de treure en una hora determinada per fer-la voleiar en una direcció determinada mentre crides una frase determinada. Vaja, ha estat el que en diríem una mani de tota la vida. Per tant, el funcionament era molt senzill. La capçalera era a la cruïlla de Granvia/Casanova i es realitzava un desplaçament fins Granvia/plaça Universitat. I darrera, la gent. La gent que ja ha sortit al carrer desenes de vegades i que són conscients que encara en sortiran unes quantes més.
Just a la cruïlla de sortida, hi ha aparegut a un quart de cinc el senyor que mana a les manis i, amb gorra groga i a crits, li ha dit al públic que sortís del centre de la calçada i que anés passant cap als laterals. Per què? Perquè per allà havia de passar la mani. Un quart més tard, el mateix senyor insistia però ara amb un megàfon. Les instruccions per la premsa eren “sempre a 10 metres de la capçalera”.
De sobte han començat a arribar polítics per fer declaracions. El primer ha estat Pere Aragonès. El problema és que la gent havia fet poc cas del senyor de la gorra i el megàfon i el vicepresident ha parlat pels periodistes i per 347 persones que volien fer-se fotos de record. Mentre parlava, la gent ha començat a cridar “Llibertat presos polítics” i ha estat impossible sentir la majoria de la declaració. Quan li ha tocat a David Bonvehí, els crits han estat “Unitat, unitat”. Però no adreçats a ell sinó a Gabriel Rufián, que en aquell moment entrava a la zona reservada. Com que treballar allà era complicat, ens han desplaçat direcció plaça Espanya, entre dues línies de voluntaris. Els d’Òmnium, amb armilla taronja (una voluntària m'ha dit que ells eren taronja mooolt abans que Ciutadans) i els de l’ANC, amb armilla verda.
Situats aquí, han anat passant Carles Riera, Roger Torrent, Elisenda Paluzié, Albert Batet, Jéssica Albiach i Marcel Mauri. I espero no haver-me deixat ningú.
A les 16.56 ha arribat el President Torra, acompanyat de diversos membres del seu govern i alguns diputats. Ha atès els mitjans i quan ha acabat, alguns s'han quedat allà com en posició de fer de capçalera. Els hem avisat que la pancarta era més enrere i han anat a situar-se a lloc.
Pilar Rahola ha entrat pel lateral muntanya d'aquesta zona reservada. La gent del lateral mar l'ha aclamat i ella ha anat corrent cap allà i pràcticament s'hi ha llençat a sobre com si fos una cantant de rock. And roll.
La mani ha arrencat a les 17.11. Hoooooome, quina errada, no? Per tres minuts podríem haver fet el fet, no? Un 17-14 sempre té un plus... A partir d'aquí, pas xino-xano, aturada, passets, aturada. I quan ja dúiem la meitat del trajecte ha aparegut una corda vermella i blanca com d'escalada. L'han desentortolligat i s'ha convertit en un cordó per separar la premsa de la capçalera. Allò dels 10 metres, sap? Els catalans de les pedres en fem pans i de les cordes d'escalada, controls de seguretat.
Llavors ha aparegut el famós helicòpter. Volant. I la gent ja ni l'ha escridassat ni res. Estem perdent les tradicions. Molts periodistes m'han preguntat qui eren alguns dels (i de les que) duien la pancarta. Dec fer cara de saber coses que no sap ningú. Però la meva cara enganya molt perquè n'hi havien uns quants que jo, ni idea. I llavors he imaginat els cops de colze que hi deu haver al moment de poder pillar lloc a la pancarta o just darrera, cosa que garanteix sortir a la foto.
Total, que hem arribat a la plaça Universitat i a les 18.04 han començat els parlaments. En total, 20 intervencions. Res, una coseta breu. La més aplaudida la d’Isaac Pucela d’Izquierda Castellana. Quan Rufián s'ha acostat al micro per parlar, la gent ha tornat a cridar “Unitat, unitat”... com dient, oi?
I pel mig, actuacions molt boniques. D'aquelles de mani de catalans. Sort n'hi ha que el poble català té una tendència natural a agafar una guitarra i començar a cantar coses molt boniques perquè d'aquesta manera, a pesar de la quantitat de manis que fem, mai repetim actuació.
I així ha acabat la mani i així acaba aquesta crònica. Abans, però, deixar constància que avui el wifi ha funcionat i que la gent d’Òmnium ha passat per la zona de premsa repartint aigua. Ah, i els entrepans que els han sobrat als voluntaris que han treballat muntant-t'ho tot, s'han repartit entre la gent present a la zona. Eren de pernil dolç i formatge. Els entrepans, no la gent ni els voluntaris.
Una altra mani. N'hem fet tantes, i em temo que en falten tantes, que els ingressos de la Catalunya independent podrien venir de l'organització arreu del món de tot tipus d'esdeveniments diversos i variats que funcionin amb aquesta sincronia tan catalana. Ens faríem d'or!