Octubre del 2017. Carles Puigdemont dubta entre convocar o no convocar eleccions. A través de terceres persones rep un missatge de Mariano Rajoy: “Si convoques eleccions no hi haurà 155 i respectarem el resultat de les urnes. Però si no les convoques, hi haurà 155 i actuarem amb la violència que calgui contra la població civil que surti al carrer”. El President té decidit convocar eleccions i el decret està redactat, però vol una confirmació directa des de Moncloa que no hi haurà ni 155 ni violència. Aquesta confirmació no arriba mai, tot i que aquestes terceres persones continuen prometent-li que si no hi ha eleccions no hi ha 155. Això, sumat als moviments interns existents a Catalunya, que s'expliquen entre altres llocs al llibre “Tota la veritat” més d'altres detalls que se sabran quan qui té la informació consideri que és el moment d'explicar-la, fa que Puigdemont opti per tirar pel dret. Allò del “tant per tant...”.

Dos anys després, Mariano Rajoy publica unes memòries on reconeix que el 155 s'hauria aplicat igualment sí o sí. Això demostra diverses coses. Les dues més importants, i que pengen mútuament, és que a Madrit (concepte) en cap moment va existir voluntat de diàleg ni d'acord. I, per tant, la decisió d'actuar amb totes les armes judicials estava presa des del primer moment independentment del que fes la part catalana. Volien escarmentar l'independentisme actuant com actuen contra els dissidents els estats que necessiten passar-se tot el dia dient-li a tothom que són una democràcia molt homologada i que apareix molt ben situada als rànquings de democràcies amb una gran salut democràtica. I dos ous durs.

Però Rajoy també reconeix, entenc que sense voler, que ell no prenia les decisions relatives al tema català. És el moment aquell en que, parlant d'una reunió de l’any 2017 amb Carles Puigdemont a Moncloa, recorda que li va preguntar al president català si ell creia que permetria el referèndum. Rajoy detalla així la resposta: “Encara avui em produeix perplexitat la seva resposta: ‘No l'autoritzaràs, perquè, a més, no pots'”.

Efectivament, en aquells dies, cada cop que li preguntaven pel referèndum, Rajoy estava en el “es que no puedo permitirlo”. I, conscient del que implicava dir això, posteriorment va afegir-li un “ni quiero”. I és que no podia perquè l'Estat del qual ell n'era un simple empleat ja havia decidit la via del “a por ellos”. Només cal veure qui i quan es comencen a usar paraules com sedició o rebel·lió.

I en aquest aspecte és molt recomanable un treball de Jesús María Usunáriz, de la universitat de Navarra, titulat “¿Cómo atajar una rebelión? Tácito y su influencia en los autores espanyoles del siglo XVII”, on l’autor hi escriu coses com: “Fueron varias las revueltas, motines y conspiraciones que tuvieron un especial protagonismo en la monarquía hispánica durante el siglo XVII, sobre todo las de Cataluña, Portugal, Nápoles o Mesina, entre otras. (...) Tácito, sus traductores e intérpretes, ofrecieron un buen número de consejos para hacer frente a tales sublevaciones con diferentes medios: rapidez, negociación, disimulación, engaño…”. I ara no cal que li recordi qui es feia dir Tácito al seu compte de twitter i com els seus informes van servir per construir la trama judicial.

Per tant, a les seves memòries, Mariano Rajoy explica la veritat. La qüestió és que aquesta veritat en desemmascara uns quants i deixa amb el cul a l'aire uns quants més.