Van ser els “nostres” herois. Era impossible parlar millor d'un col·lectiu humà. Els elogis anaven tan baratets que hi havia dies en que el personal sanitari no podia ni sortir de casa perquè la porta havia quedat colgada per la part de fora com si hi hagués caigut una nevada històrica. Hi havia boques que s'havien omplert de tants elogis que semblaven Dizzy Gillespie fent un solo...
En alguns moments, la cursa a veure qui els estimava més i millor i per apropiar-se del que estaven significant pel conjunt de la societat va ser tan postissament descarada que va tenir moments de vergonyeta aliena.
Però, com acostuma a succeir sempre, el temps passa i les coses acaben agafant la seva dimensió real. I és així com hem passat de sortir a aplaudir-los com a bojos cada dia a les 8 del vespre, a retornar al mes de febrer. I això vol dir que el personal sanitari ha recuperat la normalitat de seguir cobrant el que cobrava llavors, ha continuat treballant en les condicions que treballava fa tres mesos i mig i ha recuperat aquella “normalitat” d’abans de ser els nostres herois. O sigui, com si no hagués passat res. Bé, o pitjor encara.
Sí, perquè es veia venir que uns copets a l'esquena tan forts que ressonaven fins a Ganímides acabarien convertits en silenci un cop la situació tornés a la normalitat. Ara bé, haig de dir que fins i tot a mi, un descregut professional, m'ha sorprès que se'n riguessin a la seva cara tan aviat i tan fort. Això del ministre Grande-Marlaska pujant el sou a guàrdies civils i policies per apagar l'incendi provocat pels efectes col·laterals de les clavegueres de l'Estat és certament ME-MO-RA-BLE.
Perquè podríem pensar: “Mira, amb això dels ERTO, la baixada d'ingressos per la crisi, els ajuts (que no són tals, però mira) i el bla, bla, bla, doncs pobrets, no tenen diners i no poden fer el gest de reconèixer públicament al personal sanitari la feina feta, agrair les condicions amb les quals han hagut de fer-la i valorar els riscos que han tingut ells i les seves famílies”. Escolti, que amb diners no es compra la professionalitat ni la dedicació i per cobrar un pèl més els sanitaris no salven més vides. Ara bé, és el detallet. Però, no, no, els diners els tenen perquè hem vist com davant dels nostres nassos es treien la cartera i deien allò tan castís de “¿Aquí cuanto se debe?”. Però, ai las, els ho han dit als cossos de seguretat.
Però encara hi ha una cosa més feridora que aquesta. Hi ha un insult i una falta de respecte encara més bèstia. Alguns posen en dubte la professionalitat del personal sanitari! Miri's aquest paperet:
En un moment en que morien mil persones al dia a causa d'un virus del qual no en sabíem gaire, que ho van afrontar sense material, amb unes UCIs absolutament desbordades i patint la reticència del Gobierno a decretar el confinament total, sobretot a Madrid, ara la Fiscalia, que miri té temes per entretenir-se (si volen els faig una llista que els té distrets uns quants anys), es dedica a posar en dubte el criteri mèdic aplicat.
El personal sanitari ha hagut de prendre decisions humanament molt dures. Molt! En alguns casos amb més èxit i en altres amb menys, però SEMPRE intentant salvar el màxim de vides. Pot ser que hi hagi hagut alguna negligència? Doncs no ho sé, però vaig a fer una coses que no acostumo a fer i que consisteix en posar la mà al foc. En aquest cas perquè el criteri aplicat ha estat l'estricament professional.
Esclar, els coneixements mèdics de la Fiscalia Provincial de Madrid sobre la qüestió són tan sobrerament abundants que estan en condicions de discutir si en una determinada situació al límit s'havia de fer una cosa o una altra i en base a això sabran aplicar la llei. La seva. La que decidirà si en una UCI van treure una moneda a veure a qui atenien i a qui no. I a qui li sortia creu li deien: “Oooooooooh, quina pena més grossa! Has perdut l'oportunitat de seguir al·lucinant amb la Fiscalia!”.