L'estat és allò que pot fer que vostè sigui ara mateix casa seva, senti uns cops a la porta d'entrada i, de sobte, es trobi 35 guàrdies civils amb armilles antibales que l'apunten a vostè i a la seva família amb unes armes molt grosses i que fan molt de dolor. L'estat és vostè detingut i traslladat a l'Audiència Nacional per ser interrogat amb una amabilitat que ni se la imagina acusat de... posem terrorisme? O li va bé rebel·lió? Potser sedició? Com veu el menú degustació és variadet i de temporada.

L'estat és el seu nom i la seva foto a la portada de diversos mitjans de comunicació i als informatius de les televisions associat a explosius, col·locació de bombes o vagi a saber què. I d'aquí un mes. O tres. O els que siguin, resultarà que no hi ha proves contra vostè i el deixaran lliure. Però l'estat ja haurà fet la seva feina. Quina feina? Bé, la que l'estat ha decidit que calia fer i en nom del que l'estat considera que cal fer. I, sap per què sabem que l'estat és això i fa això? Perquè ho hem vist davant dels nostres nassos.

Els estats actuen atenent una cosa anomenada “les raons d'estat”. Fer-ho d'una manera o d'una altra depèn dels seus interessos. Quins interessos? Bé, els de l'estat, que per això són seus i no nostres. I, qui pren les decisions que executa l'estat? Coi, l'estat. I, qui és l'estat? Aquesta és la gran pregunta. El que és segur és que no ho som ni vostè ni jo.

Aquest dilluns comença a Londres el judici d'extradició contra Julian Assange. Els Estats Units l'acusen de 18 delictes que comporten un total 170 anys de presó. Però entre una cosa i una altra ja fa 9 anys que aquest símbol de la llibertat de premsa està tancat entre quatre parets. Són els 8 anys que va estar-se a l'ambaixada equatoriana a la capital britànica i l'any que porta a la presó de Belmarsh.  

Han estat nou anys de rebre una fortíssima pressió psicològica que tenia com a objectiu destruir-lo i d'aquesta manera poder-lo presentar davant l'opinió pública mundial com un desequilibrat que no sap el que fa. Més de nou anys que van començar quan Assange va filtrar els famosos documents coneguts com a Wikileaks. Wikileaks o l'apassionant debat sobre si algú amb accés a les proves que demostren que un estat ha iniciat una guerra usant mentides i falsedats, ha de fer-les públiques. Peti qui peti.

Naturalment els estats “benpensants” defensen que Assange és un traïdor que ha de pagar la seva gosadia de posar en perill la seguretat... La de l'estat. O sigui, la seva d'ells. Els milers de morts causats per la decisió d'un estat que va començar una guerra en nom d'uns difusos interessos particulars segurament pensen diferent. Però després existeixen les opinions públiques dels anomenats països “lliures”, que no tinc gaire clar quins països són, però que per resumir serien aquells on fets com els que he descrit a l'inici d'aquesta peça, hi passen, però menys que en altres països anomenats dictadures i quan passen, no passa res, però al menys sabem que passen.

¿L'estat ha de poder seguir fent el que vulgui, com sempre ha fet, i nosaltres rebre'n les conseqüències, callar i obeir, com sempre hem fet? ¿O bé als països “lliures”, on la informació circula lliurement, hem d'exigir-li a aquesta cosa que existeix però que no sabem qui és i que anomenem estat, al menys fer veure que està de part de l'estat, però el de dret?

Julian Assange és l'exemple de que en aquest segle XXI qualsevol pot tenir accés als secrets més secrets i més lletjos d'un estat i fer-los públics perquè tots (i totes) veiem que són molt i molt lletjos. I demostra que això incomoda i molesta als estats, inclosos als que controlen països que passen per ser plenament democràtics. Per tant, posats a haver de triar un bàndol, al menys d'Assange sabem qui és i per què va fer el que va fer.