Franco, conegut dictador molt estimat encara per una bona part dels actuals espanyols molt espanyols, és el Gibraltar d'esquerres.

Això traduït vol dir que quan a Espanya hi governa la dreta, el papu estiuenc és Gibraltar. Un clàssic. I quan hi governa el PSOE, el papu és Franco i el Valle de los Caídos. Són coses d'aquest no nacionalisme cosmopolita, que de tant en tant necessita trobar-se cara a cara amb els seus fantasmes per poder sortir corrent. En direcció contraria al propi fantasma i sense resoldre res.

Curiosament qui fa temps que està amb la gota malaia de la defensa de l'espai públic com aquell lloc sagrat que no pot ser embrutat amb manifestacions polítiques partidistes que divideixen una societat fracturada i el bla, bla, bla (es refereixen a les manifestacions polítiques dels altres, naturalment), ara són els que defensen que l'arengada en que s'ha convertit el cos de Franco continuï en un espai públic. Esclar, perquè Franco no és cap símbol polític partidista que fracturi res.

Però he trobat la solució al problema. Aquesta humil columna, sempre disposada a ser un espai de servei públic, vol proposar una manera de resoldre la situació: omplir de llaços grocs, ombrel·les i divers marxandatge groc la tomba de Franco i el propi Franco (esperem que el seu bigoti no marqui les 10 i 10). Seria mà de sant, escolti.

Aquella tomba d'aquell ciutadà, farcida de parafernàlia groga, seria una autopista de sis carrils i sense peatge assenyalant el camí perquè fossin els propis fans del dictador qui hi transitessin a gran velocitat per retirar les seves restes, com si ell fos un llaç qualsevol. La fòbia al groc els podria més que la seva passió per Franco i acabarien retirant-t'ho tot. I més.

I li diré més, aquesta proposta ens permetria assistir a un combo amb triple mortal i doble tirabuixó invers en rotació encongida consistent en assistir a l'espectacle de veure com membres dels cossos de seguretat espanyols (encaputxats) formen part dels escamots. No ho trobaria molt refrescant per passar aquest calorós estiu? Com a imatge, dic.

Perquè el groc s'ha convertit en la gran obsessió d'uns quants. Ha de desaparèixer d'allà on sigui perquè és el mes greu que ha succeït a Espanya des que Manolo el del Bombo va perdre el bombo, que és un tambor gran i no el seu primer cognom. Vaja que Manolo no es diu “El del Bombo” per part de pare. No, el seu nom real és Manuel Cáceres Artesero. I li diuen “El del Bombo” perquè, efectivament, té un bombo que l'acompanya allà on va. Però no ens perdem i tornem al groc. Terrible. Horrorós. De tots els problemes que realment interessen a la gent, el groc és el principal, molt per sobre de l'atur o dels papers i vídeos de Villarejo.

Per tant, aprofitem-ho en benefici propi i, usant la formula proposada unes línies més amunt, de pas enterrem a Franco definitivament i ben lluny. Al menys físicament. Perquè sociològicament encara està molt viu en aquesta Espanya que va fer una modèlica transició i que va donar-nos la constitució de tots. O més.