Pitjor que un sopar d'empresa amb amic invisible inclòs. I molt pitjor que una persona humana ciutadana intentant aprendre's totes les normes que potser entrin en vigor a partir de dilluns (o potser no) en quatre fases i que es filtren amb una alegria que sembla la festa de final de curs de la classe dels dofins. Haver de prendre decisions durant la pandèmia és molt pitjor que tot això. Perquè s'ha demostrat que ningú té ni idea del que cal fer, perquè és una improvisació darrera l'altra sense explicar-nos res i perquè afecten drets bàsics i la butxaca i la salut mental de la gent. I això Pedro Sánchez ho va entendre aviat. I quan va poder, li va passar la patata calenta a les autonomies que li reclamaven poder gestionar el desastre. Voleu decidir?, doncs endavant, tot vostre. I jo a veure-les venir des de Madrit (concepte) estant.
Esclar, la cosa tenia trampa, perquè des del minut zero de la seva existència, l'estat de les autonomies és un carreró sense sortida. I la trampa es diu finançament. Si jo gestiono, però no tinc diners per fer gestió és com si vull conduir un cotxe i no tinc volant. Que anem endavant?, sí, però sempre recte i si arriba una paret ens la mengem. Excusa que justifica el desori? No, realitat. Ara, si vol, entrem en com ha gestionat el nostre govern una cosa que no era gestionable.
A Catalunya hauríem de tenir un govern de coalició amb un president i no tenim ni una cosa ni l'altra. Els dos partits es miren l'esquena i només hi són a temps de veure-hi “made in Albacete” als mànecs, perquè tenen clavats ganivets, punyals, navalles, espases, katanes i d'altres productes fabricats en aquest bressol del que seria la cosa de la fulla afilada que es clava. Cada setmana hi ha una crisi, un despropòsit i nosaltres cada setmana patim un estupor i un desconcert.
Ja fa mesos que quan els catalans ajuntem durant uns pocs segons les dents de dalt i les de baix, elles exclamen “Per fi juntes!”. Sí, perquè davant de tot el que passa, estem tot el dia amb la boca oberta i amb la mandíbula desencaixada. I com que últimament han optat per engegar la discreció a can Pistraus i ara ens ho retransmeten en directe, en alta definició i en prime time, observem en primera fila com un govern escapçat es fot cada dia els plats pel cap i cada setmana té una crisi.
Ei, que si es volen matar, mentre no esquitxin, endavant. Allà ells (i elles). Però el problema és que esquitxen. ¿Els senyors i senyores govern són conscients que la gent se n'està afartant? Escoltin, és que hi ha milers de catalans que han perdut el seu negoci i ja veurem com paguen els deutes o han perdut una feina que potser no recuperaran mai més. Hi ha centenars de milers de catalans amb problemes econòmics i centenars de milers que pateixen angoixes, por al que vindrà, incerteses i que no hi veuen cap futur. Hi ha milers de catalans que no han pogut ni enterrar els seus morts i milions que fa mesos no poden ni abraçar la seva gent. Ara mateix som set milions i mig de no gaire futurs que hem renunciat a la nostra vida. I què ens trobem a canvi? Baralles de pati d'escola i incompareixença de la reciprocitat necessària per a qui se li ha pres la seva vida. La personal i la laboral.
¿Els partits que pretenen seguir governant són conscients que els seus clients comencen a plantejar-se no anar a votar i que passi el que vulguin Déu, Al·là, Jahvè, Buda, Brahma, Vixnu, Krishna, Jah i el Monstre Espagueti Volador? No, oi? Esclar, estan massa ocupats fent anar les calculadores dels vots i encara no han entès que potser la nit electoral premen el botó de la suma final i descobreixen que la màquina només resta.
I l'exemple de tot plegat és la piulada d'avui del senyor Sergi Delgado, responsable de la Subdirecció General de Planificació i Programes de Protecció Civil. Una persona prudent i mesurada que ha decidit dir prou:
L'existència d'aquesta piulada indica fins on arriba l'afartament i planteja la pregunta: volien gestionar per arribar on som?