Fascinant. Per com va començar i de la manera com ha acabat. De moment. El que al principi era “mira, un altre conductor suïcida” i va seguir per “el paio fugia perquè duia un mort al seient del copilot” i les seves corresponents especulacions, al final s'ha convertit en una història que a uns quants els ha fet pensar. En la condició humana i les reaccions que podem arribar a tenir davant d'una situació que ens supera.

Autopista AP7 a El Voló direcció França. Uns quants metres abans d'arribar a un control de la Gendarmeria, un cotxe fa mitja volta i circula uns quants quilòmetres direcció Figueres en contra direcció. Deixa la via per la sortida 5, continua per la GI-634 i acaba tenint un accident a Jafre. Els Mossos, en alerta davant d'un greu delicte contra la seguretat vial i sense saber què s'hi trobaran, arriben al lloc dels fets. Quan procedeixen a detenir al conductor, que ha quedat ferit lleu, es topen amb la sorpresa del mort. Tapat amb una manta i el cinturó de seguretat posat. Tothom es pregunta què ha passat. I ara ve quan el cas fa un gir que quan el llegeixes​ et provoca la caiguda sobtada de la mandíbula a terra. Directament.

Si m'acompanya, passem d'un conductor suïcida que potser ha assassinat algú i fuig perquè no el detinguin a la sorprenent història del gallec Raúl Vázquez -el conductor- i de la seva parella i copilot, el suís Rolf Taubenberger. I la sabem gràcies al que explica el primer i al que posteriorment descobreix la policia. Al cotxe hi ha maletes i un munt de tiquets de peatge. La parella ha estat voltant per Itàlia, França, el Cantàbric, diverses zones de Catalunya i ara anaven cap un lloc desconegut hores d'ara. (Ah per cert, tema a banda... En plena pandèmia i amb les fronteres -en teoria- segellades, dues persones, una de les quals estava morta, han circulat sense cap problema en cotxe per al menys tres països europeus. Confinament comarcal extrem, en diuen).

Resulta que en Rolf, de 88 anys, patia Alzheimer en estat terminal i la parella havia decidit fer un últim viatge junts. En algun moment de fa unes tres setmanes en Rolf va morir i en Raúl va decidir seguir la ruta. Junts. Fins el final. Al seu costat. Vagi vostè a saber si quan va sentir-se descobert va decidir emprendre una fugida enlloc que tindria com a final un accident que no va sortir com ell esperava. El final que no va poder ser.

¿Un boig o algú bloquejat per una realitat que va negar-se a assumir? Quan qui per tu ho és tot desapareix i no vols acceptar-ho, ¿quins mecanismes poden arribar a entrar en funcionament per arribar a decidir que allò no ha passat i que l'últim viatge continuarà eternament? El cervell és una maquinària massa complexa per poder ser entès per la ment humana. I ho sap Mònica Cunill, doctora en psicologia, investigadora de la Universitat de Girona i experta en dol. Ho ha explicat aquest migdia a can Marta Romagosa (Catalunya al dia-Catalunya Informació).

Es coneix com a “momificació” i és una mena d'anestèsia emocional que ens provoquem quan no podem donar una resposta a la realitat i la neguem. A un nivell no tan pertorbador com el d'aquest cas, passa amb alguns pares que perden un fill i deixen la seva habitació tal qual durant anys. A punt de ser usada per si algun dia tornés i sabent que això no passarà. Mai. Aquella esperança a la que t'agafes perquè t'hi empeny la desesperació, el dolor i la buidor. Et crees una ficció impossible per superar la trista realitat. Un autoengany que et permet seguir (mal)vivint una vida que per tu ja no té cap sentit.

El gran dubte és saber si el cervell pren la decisió d'una manera autònoma per protegir-nos del dolor o som nosaltres que, inconscientment, li enviem l'ordre. Fascinant. I per reflexionar-hi mentre no podem evitar compartir la pena d'en Raúl i pensar en com serà el seu futur. Si és que aconsegueix tenir-ne un.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat