Apujo la persiana. Ni un núvol. En circumstàncies normals avui tothom aniria a la farmàcia a comprar crema pel sol. I resulta que estem fem cua a dos metres l'un de l'altre per comprar mascaretes. Ho he vist quan he sortit a comprar, que avui tocava. A comprar menjar, no mascaretes.

No li diré que la zona comercial de la meva ciutat fos com la rambla, però Déu n'hi doret la gent que hi havia. Sobretot tenint en compte que venim directament de la nit dels zombis a Txernòbil, on no hi van quedar-hi ni els zombis. La dependenta d'una botiga m’ha ofert una explicació que m’ha convençut. “Venim de dies de pluja i la gent ha preferit no sortir a comprar, però a més la majoria ho continua fent majoritàriament els divendres i els dissabtes”. Interessant fenomen aquest que potser ens demostra que ni un virus ens farà canviar segons quins costums.

A l'ambient percebo la sensació que ens estem aplicant una mena de petit autodesconfinament suau. Mantenint la “distància social” d'una manera impol·luta? Sí. Vigilant molt a les botigues? També. I amb el 98% de la gent anant amb guants i mascaretes? Cert. Però es nota cert relaxament dins la desconfiança. Com si veiéssim, o ens volguéssim convèncer, que el pitjor ja ha passat. Hi juguen a favor diversos factors: 1/ A partir de diumenge els nens podran sortir a passejar i això ens indica que anem a millor, 2/ A Euskadi diuen que al juliol eleccions, cosa que ens fa pensar en una “normalitat” a dos mesos vista i 3/ I sobretot,  ha baixat la xifra de morts i la situació a les UCI ha millorat molt. Però aquesta sensació d'alleujament, d'on neix? Parlem-ne.

El nostre instint de supervivència ens permet adaptar-nos a tot i seguir vivint. Trist per una banda, però encoratjador per l'altra. Sobretot per la supervivència de l'espècie humana. Els que ara estan morint a centenars a les residències eren canalla quan aquí hi va haver una guerra. I mentre la gent es matava a milers al front, inclosos familiars, i ells havien d'amagar-se dels bombardejos, van créixer, van ser adolescents durant la dura postguerra, i com van poder i saber es van buscar la vida, ens van educar a nosaltres i van ajudar a educar els néts.

És molt bèstia però ens hem acostumat a que cada dia a Espanya morin oficialment 400 persones per culpa del coronavirus. Que vostè i jo sabem que no en són 400 sinó que en deuen ser uns 700, perquè el Gobierno només compta els morts als hospitals i havent-los fet la prova del virus. Però va, acceptem pop com animal de companyia. Tot i així la xifra continua sent brutal. Però la celebrem. Perquè fa uns dies era el doble. O sigui, una notícia que posa els pèls de punta pot arribar a ser positiva. És allò que vas al metge i et comunica que moriràs en 5 minuts. Tens l'impacte i quan t'has fet la idea, et diu que no, que només et tallaran les cames i la setmana vinent. No diré que llavors tens una alegria, però quasi.

I passa igual amb les dates de la fi del desconfinament. Ja duem 40 dies i 40 nits, però de dues setmanes en dues setmanes sembla que en siguin menys. Perquè un cop ja t'han clavat la primera pròrroga, la segona ja no fa tant de mal. I la tercera ni la notes. Imagini que el primer dia ens haguessin dit: “Quaranta dies tancats a casa”. Els crits de protesta s'haurien sentit a Ratitulin. En canvi ara estarem més de dos mesos confinats i ens semblarà que hagin estat tres setmanetes.

I aquí és on hi juga la propaganda. En com ens envien els missatges perquè reaccionem de la manera que li convé al poder. I també al no poder. Perquè el Gobierno (amb l'inestimable ajut del PSC) fa la seva feina d'encarrilament de l'opinió pública cap als seus interessos. I el Govern fa la seva cap als seus, i allà dins JuntsxCat i Esquerra tenen la seva pròpia guerra dins de la guerra. Però l'oposició no es queda enrere. A Madrit (concepte) el PP més aznarista va amb un punyal amb verí a la punta. I a Catalunya els Comuns, aquests que amb la seva abstenció han permés aprovar els pressupostos de la Generalitat, no perden l'oportunitat d'anar a sac contra el Govern de la Generalitat. Interessant. Però tant allà com aquí qui està treballant sense descans és l’ultradreta. Ho fa als mitjans de comunicació que controla, que en són més dels que ens pensem, però sobretot a la xarxa. Allà és un no parar de mentides, muntatges, falsificació permanent dels fets, manipulacions tan vulgars com desproporcionades, insults, campanyes de desqualificació personal i el que es pugui imaginar. L'activitat és frenètica.

Vénen dies durs, amb una crisi econòmica que encara no som capaços ni d'imaginar i els ultres saben que serà terreny abonat per les seves tesis. La pregunta és: i això qui ho paga? Perquè val molts diners. I qui és el cervell? Perquè les campanyes de manipulació, com aquesta d'anar contra el confinament en nom de la llibertat individual, està molt ben pensada per enganxar el cunyadisme més convençut. I amb mani inclosa. Plantejada no per fer-la sinó perquè en parlem. I sabent que no la podran fer, tindran un argument més per la seva altra gran campanya, la de la defensa de la llibertat d'expressió. Ells!!! Ells converttits en adalils de la llibertat d'expressió!

Jo només espero que tot això, que està copiat de l'estratègia trumpista (trumpetera, com diu una amiga meva que viu a Miami) ho duguin fins l'extrem i, per fer un bé a la salut de la humanitat, acceptin provar en carn pròpia les recomanacions científiques del president dels EUA, que diu que no és metge però que té un bon cervell. Sobretot la d'injectar-se desinfectant per netejar-se els pulmons. Però ja posats, també em faria molta gràcia la de “copejar el cos amb una llum molt potent ultraviolada” perquè “com que el virus mor més ràpidament en superfícies exposades al sol...”. Doncs això. Aquesta última els estaria molt bé per ajudar-los a posar-se morenos (i morenes) en un estiu en que, per molt que ara veiem llum al final del túnel, no està clar que sigui possible anar a la platja. Perquè, tot i aquesta alegria que comencem a tenir, hi ha una cosa que en diuen el rebrot. I ningú sap si n'hi haurà o no. Bé, menys Trump, que ho sap tot...