Ja va passar durant els moments més complicats del Procés. Gent que transitava per la societat a empentes i rodolons i feien equilibris a la fina línia entre el pintoresquisme i el patetisme, van acabar caient pel penya-segat del descrèdit. I és que els moments de crisi despullen els impostors. Sap allò que diuen que la millor manera de conèixer una persona és veure-la conduir? Doncs és això, però aplicat a situacions de convulsió.

I ara està passant amb la COVID. Personatges anònims, però sobretot públics, que ja fotien tentines han aconseguit treure el pitjor de si mateixos. I el més lamentable de tot, per a ells, és que encara no en són conscients. I de la mateixa manera que hem descobert que hi ha molta gent de és de VOX i no només encara no ho sap sinó que és pensa que és tot el contrari, també s'han autodesemmascarat una colla de farsants que ara ens han mostrat que realment eren com crispetes, blancs per fora i buits per dins, i que necessiten algú que els ajudi, tot i que en alguns casos em temo que arribem tard.  

Miguel Bosé és el gran exemple, però darrera seu n'han vingut molts altres. I servidor de vostè vol aturar-se en un parell: Boris Johnson i Novak Jokovic. Perquè són actualitat del cap de setmana però, sobretot, perquè han demostrat no saber entendre que per molt que et creguis ser algú, has de saber parar de mentir. No, no sempre totes et ponen, encara que t'ho pensis. I, sí, tenir poder i diners et proporciona la possibilitat de tenir més poder i més diners i anar pel món amb impunitat, però si sempre puges l'escala plegable corrent amb les mans a l'esquena, és molt probable que quan un dia arribis a dalt no tinguis temps de frenar, caiguis per l'altra banda i no tinguis temps de posar les mans per evitar fotre-te-la de cara.

El cas del primer ministre britànic és particularment cridaner. Personatge de formes sempre excessives, fins ara molta gent li reia les gràcies. Però fer el que ha fet en plena pandèmia ja provoca riures ni a molts dels seus. Que en un moment de patiment per a milions de persones ell s'hagi dedicat a anar de festa en festa demostra perfectament quina mena de persona és i en quin món viu. I el més sorprenent és que quan ell sap perfectament que s'acaba sabent tot, ell pensés que mai el descobririen. O sigui, que no només ho va fer sinó que va pensar que era transparent. Com els nens que es tapen les orelles i criden per no sentir ni veure la realitat, però en el seu cas despentinant-se a propòsit i molt fort per cridar l'atenció.

Djokovic és la prepotència de qui es creu que està per sobre de tot. De qui menteix perquè es pensa que a un rei del mambo invencible mai no li passarà res. “Jo no em vull vacunar i no penso passar pel tub que han de passar els altres. Perquè jo no sóc com els altres. Jo sóc el gran Djokovic, el millor del món fotent-li cops molt forts a una bola perquè caigui dins d’unes línies”. Fins que es topa amb algú que l’atura els peus i el fa aterrar a la realitat. Veurem si ha entès el missatge i, seguidament, té una conversa amb seu pare perquè aquell home comenci a prendre una medicació que en cap cas pot ser menor.

I ara vostè potser em preguntarà: “Senyor ajuntalletres,  creu que això passarà, que Djokovic i Johnson aprendran la lliçó?”. Doncs miri, no dependrà directament d'ells sinó de, si en un cas l’abandonen els votants i en l'altre les marques comercials. Perquè, al final tots dos són algú gràcies a la gent i mentre tinguin molta gent a favor, seran.

Justament avui que ha reaparegut Donald Trump. I amb el raca-raca aquest de que van robar-li les eleccions. I milers de persones aclamant-lo. Parlem d'un individu que va tenir setanta-quatre milions de vots mentint molt més que els altres, que continua mentint i a qui la gent continua volent-se’l creure. Un home que es pentina estil Boris i actua com la suma de Novak i son pare continua trobant gent disposada a creure-se’l sense que cap estament judicial australià el posi a lloc i impedeixi que un nen malcriat continuï fent de les seves.