Primera prèvia. Per construir un edifici, primer cal un solar. I després ja ve quan l'omplen de ciment, totxanes, finestres, portes i veïns. I al constructor tant li fot com serà l'edifici i qui hi acabarà vivint. El que a ell l'interessa és omplir el forat amb pisos que després es venguin i ell els cobri. Vaja, que sense solar és impossible l'edifici, però amb solar pot no haver-hi edifici.

Segona prèvia. L'estat espanyol mai s'ha assegut a cap taula a negociar res. Des de fa 500 anys tot ho ha solucionat per la força. A favor o en contra, però per la força. Com m'ha comentat avui un admirat col·lega quan parlàvem d'això: “La Reina d'Anglaterra encara es pot passejar per Austràlia tractant-los de súbdits. En canvi Espanya va perdre totes les colònies irreversiblement i traumàticament per no voler mostrar el que ells creien que era feblesa”.

Quan a l'estat espanyol se li va plantejar l'actual moment del conflicte català, els estrategs van decidir que calia esclafar-lo aplicant el mateix model que al País Basc. Allà els havia funcionat i no en sabien aplicar cap altre. Es tractava de 1/ d'enviar diversos cavalls de Troia polítics i mediàtics molt ben alimentats econòmicament per dividir la societat i “aïllar” el moviment i 2/ i fonamental, aplicar la força. Problema? Sí, un de no menor: aquí no hi havia violència que justifiqués la força. Per tant, què fas quan vols destruir un contrari pacífic adjudicant-li violència? Doncs creant un relat que el presenti com a violent. Allò del solar, sap? Repassem:

- Els famosos plens del 6 i 7 de setembre ràpidament van ser qualificats de petits cops d'estat fets des de l'autoritarisme. I el cop d'estat, com es fa? Amb violència.

- L’1 d'octubre ha estat considerat des del primer moment un cop d'estat per poder associar-lo amb violència.

- Els CDR, que es manifestaven amb una violència comparable a la dels taxistes que van tallar el centre de BCN durant una setmana, com per posar un exemple, han quedat instal·lats a l'imaginari del relat com a kale borroka. Així, en euskera. Així, com si fossin ETA. Però compte, no estic dient que els taxistes fossin violents, sinó que es manifestaven, com s'ha manifestat molta gent en aquest país durant anys, i mai s'havia considerat “terrorisme” com si es van considerar els CDR o altres manifestacions semblants.

- El cas dels Jordis, considerat un acte violent des del primer moment. Tot el que va succeir aquell dia s'ha derivat cap a la violència. I amb el misteriós cas de les armes dins dels cotxes policials i a la vista de tothom.

- Quan l’1-O la gent va mantenir una actitud de resistència pacífica, què va aparèixer en un sumari? Que l'actitud havia estat violenta perquè va provocar la violència que van haver d'exercir la Guàrdia civil i el CNP.

- I relacionat amb l’1-O, de seguida va aparèixer la xifra de 431 policies ferits, per instal·lar en l'imaginari que els violents havien estat els ciutadans que volien votar i que la policia només s'havia defensat.

- Les pintades de 4 sonats, que han existit en un bàndol i en un altre, només han existit al bàndol indepe i han estat repetidament magnificades, presentant-les com a terrorisme. Ah, i han arribat a ser comparades amb la nit dels vidres trencats (textual).

- El cas d'un poble on van haver-hi uns incidents menors amb membres d'una família que tothom coneixia com a conflictiva, i que també era coneguda en diversos jutjats i presons, van ser convertits en “intents de cremar viva una família a casa seva”. I, per extensió, es va derivar cap a un clima d'intimidació generalitzat contra el dissident.

- Un incident entre un senyor que renyava uns nens per embrutar el carrer i els pares dels nens van convertir-se en un “en Catalunya van apaleando madres delante de sus hijos”.

- L'agressió d'un policia a Jordi Borràs al crit de “Viva Franco” i “Arriba España” va passar a ser una agressió del fotoperiodista a un pobre policia indefens que, sembla ser, Borràs havia reconegut com a policia sense conèixer-lo de res. La violència al carrer dels indepes!

- Les reiterades provocacions dels escamots arrencallaços, que van acabar quan una senyora neuronalment incompleta va fer el que feia temps que buscaven, però equivocant tant el tret que va succeir en una mani unionista i va acabar rebent un pobre càmera de Telemadrid.  

... i, un cop més, no continuo perquè la llista és infinita.

O sigui, l'Estat tenia establert el solar de la violència i després només li ha calgut anar posant els elements necessaris per construir-hi l'edifici corresponent. Per aquest motiu fa més d'un any que tot ho deriven cap a la violència. I això inclou això d'avui, amb una rebel·lió que només pot existir, segons diu la llei, si hi ha armes i violència i una sedició per la qual cal la famosa cosa “tumultuaria”.  

I com a xarxa per si els falla el relat de la violència, ja tenen a punt el coixí argumental alternatiu del “alguna cosa hauran fet” que, resumit, seria: “A veure, això de la sedició,  la rebel·lió i la malversació potser no, però els 9 empresonats, els de la Mesa i Trapero i la seva gent van fer moltes malifetes i alguna coseta hauran de pagar”. Encara que sigui per poder justificar a posteriori que ja fa un any que són a la presó.

Quan el que haurien de fer és contestar dues petites preguntes: Com és que no jutgen Puigdemont, potser perquè la justícia europea no actua seguint un guió predeterminat sinó aplicant la llei als fets? Catalunya és independent o ho va ser en algun moment o resulta que ara és delicte fer declaracions polítiques sense cap efecte?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat