Doncs ja tenim nou Parlament. Als amants de les profecies de Nostradamus i de l'origen extraterrestre de les piràmides d'Egipte els recordo que és la tretzena legislatura. Uh! I el malastruc ja s'ha notat havent de fer la sessió constitutiva fora de l'habitual hemicicle. Concretament a l'auditori, inaugurat el 2003, i que avui estava distribuït de tal manera que els 133 diputats presents (hi faltaven Pau Juvillà -CUP- per haver estat en contacte amb una positiva per COVID i Lluís Puig -Junts- perquè continua a l'exili) semblaven els assistents a un examen d'oposicions a l'administració pública.

I, esclar, aquella fredor blanca de la sala ha deslluït l'acte. I, sobretot, ha demostrat que les coses amb cerimonial, porpra, marbre, vellut i molta fusta color marró fosc són més creïbles i transmeten solidesa. En això els catalans hi tenim la mà trencada perquè el pujolisme ens va fer creure durant 23 anys que la Generalitat era un poder. Quan va caure la cortina vam adonar-nos-en que realment era una gestoria de poble i el que ens pensàvem que era un Cirque du Soleil era José Luís Moreno amb Macario mirant-se “La isla de las tentaciones” en un bar de carretera on serveixen croquetes de la setmana passada reescalfades al microones.

Però no ens equivoquem, avui érem allà mateix. I la prova ha estat que, sense que el president de la Mesa d'edat -Ernest Maragall-, hagués tingut pràcticament temps ni de dir bon dia, ja hem sentit el mític “Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula?”. En total l'ha demanat dos cops. Per dir allò de sempre. Després, quan la nova Presidenta de la Cambra -Laura Borràs- ha fet el seu discurs, el seu grup ha abandonat les cadires d'escola que ocupaven.

Problema? Quan en l'anterior legislatura Ciutadans abandonava la sessió, passava un corrent d'aire huracanat corresponent al moviment de trenta-set diputats. Avui, quan han marxat els sis que els queden, per molt que han intentat fer una coreografia estil cor, ballet i orquestra de l'exèrcit rus, allà no s'ha notat ni una brisa. Però havien de fer-ho. Els inventors dels happenings parlamentaris havien de marcar territori. I VOX, qui serà el seu hereu en el noble art del filibusterisme constitucional, ha decidit permetre'ls aquest comiat. A un partit que en quatre dies ha passat de ser el més votat a Catalunya a estar en li-qui-da-sí-o, com diria Soraya Sainz de Santamaría. I a tot Espanya, començant per Múrcia, on s'ha cuit la jugada política més fail de la història recent de la humanitat. Déu els guardi dels assessors amants de jugar a la ruleta russa amb bales a tot el carregador.

Però la imatge que és la gran metàfora del que alguns encara no volen entendre, allà i aquí i uns i altres, ha estat l'abraçada entre Carme Forcadell i Meritxell Serret. El retrobament entre l’expresidenta del Parlament jutjada i empresonada per un estat que es va inventar la llei i una exconsellera que s'ha passat tres anys a l'exili. Tardarem més o menys, les persones que ho estan patint en primera persona tindran moments en que pensaran en enviar definitivament els seus a can Felip, ens seguirem barallant fins a límits de vergonya, farem les coses d'una manera que pitjor impossible, però algun dia ens abraçarem amb tots els presos i les preses i amb tots i totes els exiliats. I ells i elles també s'abraçaran.

I ho faran mentre observaran com Ciutadans, un decorat d'espagueti western construït amb cartró i fullola, no ha aguantat un parell de pluges i s'ha desfet com un bolado. Igual que abans li va passar a UPyD. I veuran com els que sempre perden però resulta que sempre governen, els de les tres estratègies irreconciliables, els de la mala salut de ferro, els de la unitat més desunida, els que van anar a la guerra nuclear amb 100 grams de piules, aquests, avui tenen majoria parlamentària i a la Mesa del Parlament han passat de 4-3 a 5-2.

- Per què em demana la paraula?

- No, perquè abans de desintegrar-me voldria anar acomiadant-me dels que, a pesar de que és impossible fer-ho pitjor, sempre es queden.