Això que anomenem el Procés ens ha ensenyat moltes coses sobre el paper (galdós) de la justícia, la política, les clavegueres de l'Estat, els mitjans de comunicació i els comandaments dels cossos de seguretat. I, sobretot, ens ha ensenyat fins on pot arribar la manipulació i la mentida més institucionalment descarada de tots ells treballant junts seguint una mateixa estratègia.

El cas dels mestres i les preteses humiliacions realitzades a fills de guàrdies civils després de l’1 d'octubre és un dels exemples més evidents del funcionament d'aquesta maquinària que aplicada al futbol seria: “uns van centrant pilotes perquè altres rematin en planxa, mentre la resta agafa el porter”. Primer van arxivar les denúncies contra 5 dels 9 professors de Sant Andreu de la Barca. Ara han arxivat les denúncies contra els 8 mestres de la Seu d'Urgell acusats d'un delicte d'odi.  

En els dos casos va coincidir que els comandaments van inventar-se fets inexistents amb una realitat tan evident que no van ser capaços ni de falsificar-la. El bolado no para de desfer-se, però ni passa res, ni plega ningú, ni es destitueix ningú, ni s'expulsa ningú d'enlloc i ni tan sols hi ha la mínima educació de demanar perdó. Sobretot en dos casos concrets.

El primer és aquesta piulada d'Albert Rivera sobre Sant Andreu:

Quan una persona amb una alta responsabilitat política afirma amb total rotunditat: 1/ que uns professors a qui no coneix de res tenen una determinada ideologia, 2/ que els citats professors assenyalen “públicament alumnes”, una acusació molt greu i de la qual has d'estar molt segur perquè és el pitjor que li pots dir a un professor, 3/ que cal obrir un expedient a aquests professors, però sense oferir un trist indici de res, 4/ que el govern del PP va ser covard per no obrir aquest expedient i 5/ publiques primers plans de la cara dels professors, oblidant qualsevol presumpció d'innocència... i resulta que la justícia diu que res de res de res, però de res ni a la Seu, ni de moment a la majoria de casos de Sant Andreu... escolti, és que com a mínim demanar perdó. Perdó, fer autocrítica i sobre aquest tema no tornar a obrir la boca si no és per tornar a demanar perdó.

I pel que fa a l'espavilat que va publicar a El Mundo la peça de ficció repiulada per Rivera, amb moments tan entranyables com aquests:

Doncs res, animar-lo que definitivament es dediqui a la literatura de ficció ja que fabula molt bé. I que si decideix continuar publicant ficció com si fos realitat, que avisi, perquè vendre com a periodisme el que és fruit de la seva imaginació també demanda un perdó.

Ah, i un recordatori. Mentre ets útil, no passa res. Però quan deixes de ser-ho, la vida és molt dura, el núvol de la fama és efímer i de concursant a Supervivientes es passa molta gana.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat