Comparar qualsevol Barça amb lo que va liderar Guardiola és fer un poquet de trampa. Aquella excel·lència és difícil de repetir i per bé que ho facen los seus successors (jugadors i entrenador) i per bon joc que faça l'equip actual, serà gairebé irrepetible aquella alineació planetària de circumstàncies i persones. Això, però, no vol dir que esta temporada siga dolenta, ni que no guanyar sis títols en un any —de sis possibles— siga un fracàs. Vol dir, simplement, que allò era extraordinari i que això d'ara pot ser fantàstic, que no és poc, tot i semblar-ho a estones.
Al moviment independentista li pot estar passant una mica el mateix. Omplir els carrers amb centenars de milers de persones està a l'abast de molt pocs països i entitats, però si ho comparem amb los anteriors 11 de setembre, sempre hi sortirà perdent. No només per l'assistència —sempre massiva, val a dir— sinó sobretot per l'energia. Aquella comunió entre poble i representants polítics i aquell esperit de victòria s'han esfumat i a l'hora de buscar culpables caldria mirar més cap a dalt que cap a baix. Partidismes miserables, repartiment d'engrunes autonòmiques, batalletes per l'hegemonia del peix al cove.
Aquell onze titular que tants èxits va conrear va ser escapçat —Soraya dixit— pel Gobierno de España i la seua dubtosa justícia i ara refer la plantilla costa. Lo mercat de fitxatges no és gaire encoratjador, manquen lideratges, humilitat i assumpció de responsabilitats; sobren mentides, condescendències i mala bava i a més les arques del club no estan per a gaires inversions, ni al mercat d'estiu ni al d'hivern. L'afició, malgrat tot, continua sentint los colors i aposta pel projecte, però si els que mouen los fils es dediquen a discutir o desmobilitzar, la costa amunt se torna més empinada.
La rendició no és una opció quan la lluita continua i quan lo contrincant aixafa sense pietat qualsevol intent de dissidència i llibertat
I a pesar de tanta mediocritat, qui vulga creure que les aspiracions d'independència de milions de catalans s'han evaporat és que s'ha de graduar les ulleres o posar-se'n si no en duia. Aquell procés català (que encara voldríem poder conjugar en present continu) passa per moments baixos i el futur és incert però mons iaios pagesos plantaven arbres sabent que ells no gaudirien de la seua ombra. I ara ves-los-hi al darrere, a les soques de garrofer que tenim a l'hort. Tant de bo, és clar, les rames del procés aixopluguen moltes generacions més —les actuals incloses— però siga com vulga, la rendició no és una opció quan la lluita continua i quan lo contrincant aixafa sense pietat qualsevol intent de dissidència i llibertat.
La quantitat de manifestants és rellevant. Molt. Tanmateix, la constància és un valor igualment clau i d'això l'independentisme pot presumir-ne. Seguir omplint los carrers massivament any rere any no s'hauria de menyspreuar, ans al contrari, oimés sabent que tota esta revolució democràtica que fa temps que dura va ser espentejada des de la base. Quantitat i qualitat. Juntes.
Ara que amb la mort de Gorbatxov i Elisabet II ja es podria donar per acabat lo segle XX, costa trobar referents de pes per al segle XXI que, malgrat llums i ombres, puguen oferir una escletxa d'esperança que permetés creure que una altra manera de fer política és possible. La talla humana i professional de mandataris històrics pretèrits topa amb una actual mediocritat generalitzada que, massa sovint, fa que la gent es desvincule del dia a dia, donant per impossible la batalla amb aquells que mos han d'administrar.
Lo desànim no hauria de ser una opció, però. Queden arbres per a plantar, ombres que oferir, dignitat a defensar. La millor manera de tornar a guanyar —si pot ser, jugant bé— és que l'afició puga collar els jugadors, que la plantilla senta l'alè de la gent al clatell i que quan anéssem a votar mo'n recordéssem de qui és qui i de qui ha fet o ha dixat de fer. Aquell Barça de Guardiola mos sembla únic i extraordinari, però no direm que és irrepetible perquè volent sublimar el passat estaríem assumint que no podrà repetir-se i això seria tancar la porta abans de tornar a obrir-la. Que passe el corrent d'aire i a seguir construint i resistint. Res no és del tot irrepetible.