La prova del cotó fluix de la inutilitat de la partitocràcia catalana és la seva dependència mental amb les dinàmiques i el debats que sorgeixen de Madrit. Ara que alguns donen per mort Pedro Sánchez arran de la invasió subtil de Ceuta (compte amb executar els polítics massa ràpid, especialment els que tenen vocació d’assassins), la possibilitat d’unes eleccions generals l’any que ve ha desvetllat els ionquis de la política espanyola. Primer i abans que res, cal fixar-se en la meva estimada Ada Colau, la qual ja va proclamar recentment que no descartava tornar a l’univers de la gestió pública (fixeu-vos si el mercat laboral està malament, que ni amb una llicenciatura en filosofia i una alcaldia de Barcelona a la motxilla es troba curro, avui dia!) i a qui també vàrem poder observar exercint de brevíssim escut humà contra uns mossos que, obeint l’ordre d’un jutge amb ànima eixorca, pretenien desnonar una persona vulnerable al carrer de Sicília. Si la regressió al passat continua així, no m’estranyaria que l’Ada acabi traient del calaix la seva arxifamosa disfressa d’abella...
El previsible auge de la dreta espanyola ha provocat que els nostres progressistes comencin a moure el cul per exercitar-se en l’obsessió malaltissa d’aquest bell cadàver anomenat catalanisme; a saber, salvar Espanya dels fatxes. Aital frisança també ha arribat a la CUP. Fa pocs dies, l’alcalde de Girona, Benet Salellas, recollia el guant de Laure Vega tot afirmant que pactar amb el PSC, si és per a fites com afavorir una millor recollida de la brossa o la salvació de la foca antàrtica, doncs tampoc hauria d’ésser un gran escàndol. Al seu torn, entrevistat per en Ricard a Catalunya Ràdio, el batlle gironí també feia bons ullets davant la possibilitat d’ordir una galindaina catalana semblant a Bildu —amb presència cupaire— per concórrer als comicis del Congreso. Si més no, Salellas (un home a qui tinc certa estima, car sempre m’ha commogut la penya que fa allò tan nostre d’avergonyir-se del seu patrimoni, com la Reguant) ha volgut fugir de la retòrica espanyola del model Rufián, un personatge que ha passat d’anhelar la independència a preocupar-se per les colònies de l’Estat.
El previsible auge de la dreta espanyola ha provocat que els nostres progressistes comencin a moure el cul per exercitar-se en l’obsessió malaltissa d’aquest bell cadàver anomenat catalanisme; a saber, salvar Espanya dels fatxes
Seguint el manual de l’esquerra peninsular, a la citada entrevista, el cupaire més poderós del planeta —i no és fàcil, perquè té rivals dins de la pròpia família (el seu germà també va passar d’heroi secessionista a fer de crossa de Santos Cerdán, ja em diràs quines cosis té la vida!)— va equiparar l’auge de Vox amb el d’Aliança Catalana, i va afegir també que el partit de Sílvia Orriols tampoc pot veure’s com un bessó de Junts, per molt que els de Carles Puigdemont copiïn maldestrament les iniciatives ripolleses. Aquesta equiparació, que escoltarem per boca del PSC i del mateix Sánchez quan visiti el nostre país, té certa gràcia, puix que posar al mateix sac una formació que aposta per la independència unilateral de Catalunya i una altra que, en cas de fer-se efectiva, maldaria per cardar a la garjola els impulsors del tema... doncs a casa, tot i discutir moltes tesis dels aliancistes, no l’acabem de veure clara. Però el que sobta més de tot plegat és el tic ancestral cupaire d’enrocar-se a l’esquerra bo i rentant la cara a Junts, com si el fill rebel, veient emmalaltir el pare, intentés allargar-li la vida.
Aquesta dèria de salvar convergents de la foguera d’Aliança ens regalarà escenes surrealistes, amb una transversalitat fora de mida. Actualment, per molt que us sembli delirant, polítics com Salvador Illa sofreixen molt més la defunció de Junts que no pas la irrupció d’Orriols al mapa català (i adjectivo així perquè, com va fer la CUP als seus inicis abans de parir idees de bomber, els seguidors del partit no tenen intenció d’anar a buscar parella a la capital del Regne). De fet, això de salvar la sociovergència també és una obsessió que comencen a patir molts cranis privilegiats de l’anàlisi política espanyola, els quals fa temps que somien amb un govern del PP facilitat amb certa aquiescència dels socialistes que eviti el radicalisme de Vox... i de passada per desfer-se de Pedro Sánchez. Les temptacions per acabar de centrifugar-se al magma de la política espanyola no acabaran aquí i els electors faríem bé d’exigir als nostres polítics una cosa tan senzilla com que fotin el puto favor de posar el país al centre del discurs. No serà fàcil; els ionquis de la cosa espanyola no saben canviar de droga.