Tinc un amic que s’ha fet ric i vam aprofitar que havíem quedat per dinar per celebrar-ho. Bé, no és ric. Ha assolit l’estabilitat financera que uns anys enrere definia la classe mitjana: feina fixa, casa pagada i un raconet per estar tranquil. Però a ulls de determinats sectors polítics i socials del nostre país no només és ric sinó que mereix pagar qualsevol mena d’impost que al polític de torn se li acudeixi. Per les esquerres ha entrat al club dels que paguen la festa. La nova situació financera del meu amic ve d’una herència. Per sorpresa va saber que un familiar llunyà li havia deixat un senyor pis al centre de Barcelona. Ell ja no té el pis. Viu fora de la ciutat a la casa que us he dit que ja té pagada. Tot i estar content per la seva salut econòmica no em vaig poder estar de preguntar-li si havia mirat de quedar-se el pis. “M’ho van treure del cap de seguida. Havent de pagar un 30% d’impostos havia d’hipotecar el pis i posar-lo de lloguer”. Aquest lloguer hauria de servir per acabar de liquidar els impostos si la hipoteca no ho cobria tot, i clar, durant uns quants anys, els venciments mensuals de la hipoteca. “Amb quatre dies el vaig tenir venut, cap maldecap i una casa pagada”. Ara aquest pis del centre de Barcelona és d’un estranger. Ja li podeu anar a explicar el pla Cerdà, la llengua catalana i que els joves de Barcelona han de marxar per culpa dels preus dels lloguers. Sabeu quant li importa tot això, oi?

Entre l’impost de successions i la plusvàlua municipal, va pagar el 30% de l’herència en impostos

Pels que creieu que el meu amic ha estat de molta sort i que, si ho ha pogut pagar, és perquè el pis s’ho valia, etc. D’acord, ha estat de sort. No estic d’acord que aquesta sort s’hagi de gravar fins a extrems on no tinguis més opció que vendre. Entre l’impost de successions i la plusvàlua municipal, va pagar el 30% de l’herència en impostos. Impossible d’assumir per a la majoria. L’Ajuntament i la Generalitat han cobrat. El meu amic té una casa i un raconet. Barcelona, un estranger més. Només hi ha una manera de mirar-s’ho? “Si ha tingut la sort de tenir una herència, que pagui. Molts no en tindran mai cap, d’herència”. I “prou expats a Barcelona”. I “lloguers dignes a preus assequibles”: tot això junt no lliga. Realment hi ha un guany social real en la imposició d’un 30% d’impostos a una herència? —Recordem que aquests impostos s’apliquen a un llegat que ja ha tributat durant tota la vida, eh?— Té sentit un nivell impositiu tan alt que t’obligui a vendre? Jo penso que no. Però en cas que fos que sí, cal fer una pregunta: per què els serveis públics cada cop funcionen més malament? Per què alguns serveis bàsics estan a punt del col·lapse? Sembla que aquests impostos tan alts no ho resolen. L’any 2010 el Govern tripartit va fer que Catalunya passés de ser una de les comunitats amb menor tributació a una de les més altes de l’Estat. Algunes bonificacions de governs posteriors no han resolt la situació. Vivim on més es paga. Per tot.

És evident que cal pagar impostos. I és evident que qui més guanya ha de pagar més. Però què hauria passat amb impostos més raonables? L’Ajuntament i la Generalitat haurien cobrat, però menys, i Barcelona tindria una família catalana. De classe mitjana —de les que paguen per tot—, amb fills a l’escola, amb compromís amb la ciutat, el país i la llengua. De les que fan barri i construeixen vincles socials, i que tributen aquí. Vist així, potser el negoci no és el que sembla. Obligar els teus ciutadans a vendre’s el patrimoni perquè paguin uns impostos desmesurats no sembla la política més sostenible a llarg termini. I atenció que això s’acaba. Quan tothom s’hagi venut totes les herències per pagar-ne els impostos, què farem?