En la retòrica grandiloqüent i kitsch del franquisme, tots els substantius havien d'adornar-se amb algun element que els qualifiqués. Una conspiració contra el règim semblava poca cosa si no es precisava que era ni més ni menys que judeomaçònica i comunista (jueus, maçons i comunistes en la mateixa conjura, quina mescladissa). Les adhesions, per no resultar sospitoses, havien de ser indestructibles; el caudillo, només faltaria, va morir "invicto"; i les sequeres sempre eren pertinaces amb independència de la seva durada. Tan repetitiu es va fer el recurs que a la pràctica funcionava com un sol vocable: els locutors del NO-DO recitaven rutinàriament "lapertinazsequía" o "la inquebrantableadhesión", sense respirar.

Aquesta sequera que ara patim és una mica més que pertinaç: és crònica. Viurem en sequera ja per sempre, i les pluges seran alleujaments ocasionals. Només ens falta voler entendre-ho i actuar en conseqüència.

Les dues coses que més canvien el món i la vida dels humans entre el segle XX i el XXI són la Xarxa i el canvi climàtic. De la primera sembla que ens n'hem assabentat i hem canviat la nostra manera de produir, de treballar, de comprar i vendre, de crear i destruir, d'aprendre i desaprendre, de relacionar-nos. Fins i tot la nostra manera de fer-nos la guerra. El trànsit de la societat industrial a la cibernètica transforma el món amb la mateixa o més profunditat que el pas de l'economia agrària a la industrial.

Del segon, el canvi climàtic, ens resistim a assabentar-nos-en. Qualsevol excusa és bona per xutar la pilota endavant, i una de les més efectives és lamentar-se amb llàgrimes de cocodril per la sort que espera a les pròximes generacions.

Però més ens val fer-nos a la idea que això que està passant, com es diu ara, ha arribat per quedar-se. El que tenim per davant està escrit: estius llargs i hiverns curts (sense tot just primaveres ni tardors), fenòmens climatològics extrems, catàstrofes naturals redundants, escassetat d'aigua i enverinament de l'aire.

Quantes collites han d'arruïnar-se i quantes espècies zoològiques han de desaparèixer perquè assumim aquesta realitat?

No es tracta ja d'invertir per frenar l'escalfament global i retardar els efectes del canvi climàtic, sinó de reorganitzar-ho tot per conviure amb ell, perquè el monstre ja forma part de la nostra existència. Es tracta de gestionar el millor possible la fase final de la vida coneguda al planeta Terra, una vegada que els seus habitants hem aconseguit escurçar-la dràsticament.

Toca imaginar nous models productius que s'adaptin a la circumstància. És impossible continuar planificant les polítiques agràries, ramaderes i pesqueres (per no parlar del turisme) sobre els patrons climàtics del passat. Quantes collites han d'arruïnar-se i quantes espècies zoològiques han de desaparèixer perquè assumim aquesta realitat?

Haurem de modificar els nostres hàbits de vida quotidiana, tant de feina com de lleure. I per descomptat, és obligatori redissenyar de dalt a baix les nostres ciutats. L'urbanisme del segle XX s'ha convertit en una antigalla inútil, i el problema és que no tenim ni noció de com crear un urbanisme del segle XXI i portar-lo a la pràctica sense que els votants ens assenyalin la porta del carrer.

Qui és el valent que es presenta a unes eleccions municipals dient que desplaçar-se amb cotxe per dins d'una ciutat és una pràctica arcaica i antisocial? Qui explica en una campanya que l'aigua és definitivament un producte car i escàs l'ús del qual ha de ser racionat i supeditat a l'interès general? Quin governant convenç empresaris i sindicats que els actuals horaris i mètodes de treball —especialment d'aquells que es realitzen a l'aire lliure— no són sostenibles en circumstàncies meteorològiques extremes?

Sí, la sequera és ja crònica. I succeeix en un país que sempre ha mancat d'una política hídrica mereixedora d'aquest nom i sostinguda en el temps

Els governs municipals populistes han trobat el recurs de fingir que es donen per assabentats del problema i alhora eludir les solucions de fons mitjançant iniciatives superficials destinades únicament a aixecar polseguera mediàtica.

A Madrid s'ha armat un escàndol perquè l'alcaldessa vol que durant el Nadal els vianants de dos petits carrers comercials pròxims entre si caminin en una sola direcció per reduir les aglomeracions. Una solució arbitrista, molt pròpia d'aquest govern municipal. Amb el pintoresc debat que apassiona tothom, ningú no recorda a la senyora Carmena que al subsòl d'aquests mateixos carrers hi ha una gegantina epidèmia de rates. Que en aquests mateixos carrers, juntament amb els vianants hi van els carteristes a qui ningú no importuna. I que som gairebé al desembre, carall, i les fulles encara no han caigut dels arbres.

Sí, la sequera és ja crònica. I succeeix en un país que sempre ha mancat d'una política hídrica mereixedora d'aquest nom i sostinguda en el temps. Franco es va dedicar a construir pantans a tot arreu. Va arribar la democràcia i, amb ella, l'època dels transvasaments, que amb freqüència van provocar veritables guerres polítiques entre territoris. Zapatero es va embarcar en l'aventura de les dessaladores, que són allà, mortes de riure, després d'haver enterrat en elles una pila de milions. I la penúltima moda són les depuradores, que ningú no sap gaire bé en què consisteixen i si alguna vegada serviran d'alguna cosa.

Al final de la història, ens veiem com quan érem petits: que llueva, que llueva, la virgen de la cueva.

Sí, un dia d'aquests finalment plourà. I com tantes vegades, donarem per tancat aquest desagradable episodi de la pertinaç sequera i tornarem a allò de sempre. Perquè encara més pertinaç que la sequera ho és la ceguesa.