“Me presento, soy iraissali mujer marroquí. Y tengo 23 añitos de los cuales 15 aquí. Estudio psicología, cada día cosas mil. A cómo autosuperarme sin falta de competir. ¿Que si hablo español? Te podría dar clases. De cómo formular una oración sin complicarse. Mi vocabulario es rico, el tuyo es un desfase. Simplemente soy brillante y te lo muestro en una frase. Hablo 5 idiomas y luego soy yo la tonta. Cuando ellos hablan 1 y ni siquiera les importa. Me llaman inculta, retrasada y que soy yo la corta. Però de capacitats i mentalment jo sóc la més forta. ¿Que los inmigrantes vienen a robar su trabajo? ¿A robar qué? Ni que nos pagaran billetes en un fajo. Pagamos impuestos como todos sin desparpajo”.

És la lletra de la cançó No lo Soy Pero, de la rapera Miss Raisa. Imane Raissali Salah va néixer a Tànger el 1996 i als vuit anys va arribar a Barcelona, moment en què pel món es va convertir en immigrant, que és com anomenem als nascuts als països econòmicament pobres. Mai parlem d’immigrants nord-americans i mai se’ns acudiria dir-li immigrant a un senyor d’origen alemany que viu a Barcelona. Miss Raisa estudia psicologia, canta, escriu i comunica. La van discriminar per portar vel. Deien que s’havia d’adaptar als costums espanyols. Però la comunitat musulmana l’ha atacat per adaptar-s’hi massa. La van amenaçar de decapitar-la per treure’s el vel, simplement perquè no es volia veure reduïda a una peça de roba. I perquè dona suport al col·lectiu LGTBI. I perquè la música que fa és haram (pecat). Ignoro si a Imane Raissali li agrada el futbol. Ni si volia que guanyés Espanya o el Marroc. L'única pista és que al seu Instagram hi ha penjat una entrevista al porter marroquí del Sevilla, Bono, on diu que Espanya significa molt per ell perquè l’ha format i li ha donat molt. Sí que sé que Yassine Bounou està content que la seva selecció hagi passat a quarts. Si no, potser no hauria parat dos penals.

Que un Mundial de futbol és un festival del nacionalisme dels Estats és tan evident com que si rasques és un reflex de la complexitat de les nostres societats. El partit entre Suïssa i Sèrbia arribava carregat de tensió perquè dos jugadors suïssos, Xhaka i Shaqiri, són de pares albanokosovars i van fer el gest de l’àliga, símbol de la bandera d’Albània, al partit que van jugar a Kaliningrad el 2018 contra els serbis, que no van quedar massa contents.  El germà de Xhaka juga amb Albània. Shakiri se sent mig suís, mig albanès, mig kosovar.  Els germans Williams, Nico i Iñaki, són dos bascos que defensen les samarretes d’Espanya i de Ghana. Com els germans Boateng van jugar per a Alemanya i Ghana.

I quan juguen Espanya i el Marroc es dona la circumstància que a Espanya l’elimina un noi nascut a Getafe de nom Achraf Hakimi. Nascut lluny del país d’origen dels seus pares, com la meitat dels jugadors de la selecció d’un país que no dona prou oportunitats als seus fills i filles, però que, malgrat la monarquia absolutista, celebren amb orgull la victòria de la selecció del seu país. O el dels seus pares. Com els jugadors de l’Iran volien guanyar, però van fer notar la discrepància política amb el règim dels aiatol·làs, no cantant l’himne en el primer partit.  I es dona la circumstància que molts independentistes catalans volen que guanyi la selecció d’Espanya, per molts motius, un dels quals perquè el seu seleccionador és odiat per molts mitjans del Madrid de poder, que en el fons se n’alegren de la derrota d’Espanya contra els lleons de l’Atlas. Digueu-li identitats múltiples. Digueu-li identitat Ikea. Que cadascú senti i faci el que vulgui.