És obvi que el futur l’haurem de guanyar entre tots, però també em sembla obvi que tant afermar el present com guanyar el futur no poden estar dissociats de la permanent voluntat de qualsevol poble de ser. En el cas de Catalunya, aquestes voluntats d’afermament i de projecció cal que s’integrin en el fil que ens uneix i ens relliga amb la continuïtat del nostre país, amb la nostra identitat.
Considero, com ho va fer també el professor Josep Ferrater Mora —probablement el millor filòsof català del segle XX— en el seu llibre Les formes de la vida catalana, que "l’existència catalana és aquella forma de ser que s’afanya amb delit en allò que potser constitueix l’essència mateixa de la vida humana, però que ella potencia fins a l’infinit: a perdurar".
Sabent com sabem que la identitat d’un poble, d’una comunitat nacional, no és quelcom estàtic ni incontaminat (com semblen voler alguns defensors abrandats i inconseqüents de la puresa identitària, al·lèrgica a qualsevol mena de contaminació amb tercers), sinó un conjunt complex de mutacions i permanències, d’osmosis continuades i contínues entre allò que és identitari —idèntic en el temps— i allò que és diferent —variable en el temps.
Per tant, cal que ens investim per procurar la coexistència harmònica entre el fet de perdurar i les osmosis entre allò que és idèntic i allò que és diferent.
La nostra voluntat manifesta de perdurar, o que hauria de ser manifesta i clara en qualsevol cas, passa per la defensa i el foment de la llengua i de la cultura que ens han conformat com a poble diferenciat i diferent; i de l’estat del benestar i de les eines de desenvolupament, tant personal com col·lectiu. Aquesta conjunció ens ha de permetre avançar cap al progrés general i cap a assegurar la convivència de tots, i entre tots, els ciutadans.
Per tal que això sigui possible, ens calen bons lideratges, i bons lideratges en tots els camps de l’activitat humana. Ens calen líders que puguin gestionar el present i afrontar els grans reptes col·lectius, i que alhora siguin capaços d’il·lusionar els ciutadans amb idees noves i lluminoses. Ens calen líders que siguin decidits i que siguin comunament acceptats.
Estic convençut que no hi ha cap societat, poble o nació que estigui disposat a evolucionar fent dissabte dels elements fonamentals que l’han bastit, l’han constituït i l’han fet com és
En definitiva, ens cal compaginar la preservació o incorporació, segons s’escaigui, del nostre substrat lingüístic, cultural, de valors i de memòria que ens ha estat i ens és propi, amb la voluntat d’exercir un plebiscit diari a favor de la nació. En un doble alineament de principis que ens permeti defensar, perfeccionar i enfortir aquests substrats propis.
La voluntat de ser, la consciència nacional, cal guanyar-la cada dia amb voluntat i feina, per molt que això pugui costar i, fins i tot, cansar. I per això tenim i ens cal una tradició, una continuïtat, que configurin la possessió comuna d’un ric llegat de records i d’adhesió actual a la voluntat de viure plegats.
No és una tasca senzilla, perquè disposem d’una baixa natalitat; perquè cal tenir presents els contingents creixents d’immigracions, en molts casos poc incorporades i sovint amb poc contacte amb la realitat lingüística, cultural, de valors i de memòria de la comunitat d’acollida; perquè alguns dels col·lectius i persones, de llarga estada o tot just incorporades, són refractaris a aquests valors i realitats identitàries; i perquè patim una empatia escassa o nul·la per part dels organismes estatals i per part de la societat de matriu jacobina que els sustenta.
Tot això fa que els catalans, entesos com a suma del llegat i de la voluntat de ser, bastits i compartits històricament, hàgim de patir un present dificultós i un futur compromès pel que fa a la nostra identitat principal. Si més no, em sembla que som uns quants els que compartim aquest neguit.
No és discutible —ni sensat discutir-ho— que les societats, que els pobles, que les nacions han d’evolucionar; però, de la mateixa manera que faig aquesta afirmació, també estic convençut que no hi ha cap societat, poble o nació que estigui disposat a fer-ho fent dissabte dels elements fonamentals que l’han bastit, l’han constituït i l’han fet com és.
Estic segur —i així ho afirmo— que els catalans no serem una excepció a aquesta voluntat d’evolució en l’afirmació. I que no serem una excepció caient en l’assimilació, la indiferència o l’abandonament de la causa.
Per no caure en cap d’aquestes circumstàncies, caldrà picar molta pedra, presentar dosis d’empatia, tenir una realitat atractiva, fer molta pedagogia, exalçar les nostres virtuts, i avançar cap a una proposta engrescadora i viva, que és la nostra identitat principal. I caldrà fer-ho amb entusiasme, sense derrotismes, cada dia, i de manera tenaç, convincent i guanyadora.