M’ha fet gràcia saber que l’Abel Cutillas i el Jaume Clotet van coincidir a l’MDT i que hi publicaven una revista que es deia Poble Insurgent, més o menys a la mateixa època en què Sílvia Orriols militava a Estat Català. Llavors els meus amics de l’Escola Súnion cantaven allò de “zubizarreta ETA ETA”. Jo ja era el més radical de tots i les consignes proetarres i les organitzacions extraparlamentàries em semblaven una collonada, una absoluta pèrdua de temps. Quan Macià Alavedra em va explicar que Jordi Pujol hauria sortit amb el fusell si hagués cregut que podia defensar així la llibertat de Catalunya, el vaig entendre perfectament.

No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris

Els radicals tenen mala fama a tot arreu, però a Catalunya encara en tenen més, perquè no sols discuteixen les convencions establertes, sinó que posen el país en relació amb la seva història anterior a la formació d'Espanya. Quan va emergir Primàries, el primer que van fer els diaris del sistema va ser acusar Jordi Graupera de ser d’ultradreta. Després, Graupera va penjar l’etiqueta de feixista a Orriols amb un encegament que només s’explica per les confusions que crea la pressió política i pel valor que els premis de consolació han adquirit en la tradició catalanista. No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris. 

Des que Catalunya va ser separada del poder, la seva tradició ha tendit a romantitzar les figures derrotades o desposseïdes. Ha convertit la impotència en una exhibició pretesament excelsa de sensibilitat moral. El rum-rum que atribuïa la deriva de Graupera al seu entorn nacionalista sortia del mateix pòsit que des del segle XVI ha encimbellat figures com Jaume d’Urgell i el príncep de Viana, i que quan jo era petit encara idealitzava Lluís Companys i demonitzava els germans Badia. A tot arreu, el radical fa nosa perquè qüestiona les estratègies de compensació sentimental. Però a Catalunya el mecanisme també serveix per tapar una història oblidada, que és la nostra font més rica de vitalitat.

Ara que el món trontolla i es torna a omplir de radicals trobo que val la pena tenir-ho en compte: el valor del radicalisme no depèn de les idees, ni de la popularitat dels individus que l’encarnen. El que defineix el radical és la capacitat d’anar a l’origen dels problemes per transformar la realitat des de l’acció, amb la solidesa i la força creativa que dona el contacte amb les arrels. Encara que estigui emmascarada, Catalunya té una tradició de radicals tremendament fructífera —més que Castella. Una prova és que tothom ha mirat d’apropiar-se de Pujol i d’explotar la seva figura malgrat el seu descrèdit, mentre que González i Aznar —multimilionaris— no tenen hereus. 

Ayuso és més trumpista que aznarista i els filipistes del PSOE ja són vells. El polític castellà més radical d’avui és Pedro Sánchez, i és fill del pragmatisme descarnat del PSC i de l’astúcia d’Oriol Junqueras, que li va regalar la primera investidura. Com ja vaig escriure el 2016, Sánchez és un Quixot del règim del 78, i aquest és tot el seu radicalisme. Els nois de Vox són la caspa del sistema, un residu de l'Espanya democràtica que va trair Rajoy, després d’haver escarnit Pujol. Faci el que faci Sánchez, Catalunya cada cop s’ofegarà més en la banalitat del radicalisme castellà i donarà protagonisme a figures i actituds que, com Pujol, són fàcils de satanitzar perquè estan molt arrelades al país. 

Un radical és un extremista amb tradició. En les èpoques de trànsit, quan un ordre mundial s'enfonsa i es produeix una ruptura, la humanitat tendeix a mirar cap al passat buscant inspiració en la radicalitat que neix de l'arrel de les coses genuïnes. Llavors cada país encimbella els seus radicals i tothom queda despullat perquè es veu la relació que cada poble té amb la seva cultura i la seva història. Apareixen radicals histèrics, primmirats i gesticuladors, que no tenen prou sang freda perquè no tenen un coneixement real del que defensen, i radicals més efectius, gairebé sempre continguts, que saben combinar la màgia dels orígens amb un saber enciclopèdic i una determinació de ferro.

Si Catalunya vol continuar existint en el món que ve, haurà de donar marge als radicals perquè els bons puguin fer la seva feina.