Aquestes darreres setmanes, arran del partit entre les seleccions anglesa i argentina en el marc del Mundial de futbol, s’ha tornat a parlar de la guerra de les illes Malvines (Falkland en anglès). L’any 1982, la dictadura militar argentina va considerar que envair aquelles illes seria un excel·lent exercici de patriotisme per distreure una ciutadania que patia la perenne crisi econòmica del país i els abusos dels militars. A Buenos Aires, tanmateix, no van calibrar bé la resposta de la primera ministra Margaret Thatcher. Sense despentinar-se, la Dama de Ferro va ordenar a l’exèrcit britànic que recuperés les illes. La distància entre les Malvines i Londres supera els 12.000 quilòmetres. Però els seus habitants són tan anglesos com els veïns de Cambridge i el seu govern no tenia cap intenció d’abandonar-los a la seva dissort. Tal com Thatcher va ordenar, la Royal Navy va travessar l’Atlàntic i va recuperar les illes en deu setmanes. Vull recordar aquest episodi arran de la invasió de Ceuta i Melilla per part de desenes de milers de marroquins, en una operació política pensada, dissenyada i executada des de Rabat. El govern espanyol, a diferència del govern britànic, ha assistit impotent i flàccid a la situació, sense prendre cap mesura concreta més enllà de treure alguns blindats al carrer per fer veure que hi feia alguna cosa. I això que Ceuta és a només 14 quilòmetres de la Península.
Fa moltes dècades que el Marroc li té presa la mida a Madrid. Sap quines són les seves eines de pressió i sap que l’Estat espanyol té un complex inhabilitant, més enllà de gesticular i fer algun escarafall. Al final, el Marroc sempre guanya i Espanya sempre cedeix. I ara encara més, amb el suport explícit dels Estats Units i d’Israel. La política exterior espanyola és un disbarat constant i, en el tauler internacional, els errors i les ofenses es paguen sempre, i amb recàrrec. Així les coses, doncs, l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, com també la de les altres places de sobirania al nord del Marroc (illes Chafarines, illes Alhucemas, Vélez de la Gomera i Perejil) és avui un problema i un inconvenient. No pas perquè els seus residents no se sentin espanyols, que se’n senten. Tampoc no és una qüestió de drets històrics legítims, que jo no discutiré. Però és un problema perquè el govern espanyol ha demostrat la seva incapacitat per defensar-ne les fronteres davant del Marroc. És per allà per on entren milers d’immigrants cada any, els quals després són traslladats a la Península. I molts d’aquests acaben, és clar, a Catalunya. Per tant, per a nosaltres, no és una qüestió menor i afecta el nostre interès nacional.
El govern espanyol ha demostrat la seva incapacitat per defensar les seves fronteres davant del Marroc
Per culpa i causa de la inutilitat del govern espanyol, la millor solució implica evacuar Ceuta i Melilla i renunciar a la seva sobirania espanyola. No seria el primer cop que passa. Espanya ja va evacuar el Sàhara Occidental, Sidi Ifni i el protectorat espanyol del Marroc, amb capital a Tetuan. Més de 100.000 ciutadans espanyols van ser evacuats d’aquests territoris quan Espanya es va retirar i el Marroc els va ocupar. No fa pas tant d’això; molta gent ho recorda perfectament. És hora d’evacuar Ceuta i Melilla i traslladar a la Península tothom que vulgui, juntament amb els seus béns i pertinences. Es pot fer bé o es pot fer malament, però és un escenari que viurem i veurem. Coneixent l’eficàcia espanyola, segurament es farà malament, a mig camí entre la fugida de Saigon i l’escapada de Kabul. Vaticino que veurem ferris carregats de gent i un pont aeri constant mentre la ciutat va caient gradualment en mans dels marroquins. Després de tot això, vindrà el conflicte de les Canàries, perquè el Marroc és insaciable i el govern espanyol té una debilitat estructural.
Com a catalans, hauríem d’aprofitar aquesta situació. Si Catalunya fos dins del Canadà o dins del Regne Unit, seria diferent, però som dins d’un Estat fallit, incapaç de controlar les seves fronteres, al·lèrgic a la seva pròpia plurinacionaliat, que ens drena fiscalment i és essencialment corrupte. Hem de marxar-ne per necessitat, no pas només per voluntat. Ens hi va la supervivència; no només de la nostra llengua, identitat i cultura, que ja seria motiu suficient, sinó també la nostra supervivència com a societat moderna, europea i avançada. La descolonització de Ceuta i Melilla accelerarà l’inevitable: la descomposició de l’Estat. Avui Espanya és el Benjamin Button d’Europa; va néixer gran i morirà petita. Cada cop tinc més clar que tenia raó Ortega y Gasset quan va escriure aquest fragment de la seva gran obra España invertebrada, publicada el 1921: "El proceso de desintegración avanza en riguroso orden de la periferia al centro. Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego, Nápoles. A principios del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900, el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad, pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para el comienzo de la dispersión, intrapeninsular”.