Més enllà del ball de xifres ridícul de cada any i la més ridícula encara impossibilitat de la majoria de mitjans de demostrar que van darrere la veritat —que no l’atrapen és evident, però és que ni ho fan veure— i, per tant, en aquest cas algú s’ha preocupat de comptar i acostar-se a la xifra real de gent que s’aplega a la concentració de cada Diada Nacional de Catalunya, l’independentisme ha tornat a omplir el carrer.

Ho hem fet pacíficament, potser amb menys alegria que d’altres anys perquè el cansament que arrosseguem —i això és molt possible que només sigui el meu parer particular—, i la calor que vam arreplegar van demanar de molta més energia que en altres trobades, però en tot cas hem explicitat la nostra posició amb contundència, una vegada més. Sabem, i ho demostrem, de la importància de continuar sortint al carrer i de no deixar-nos vèncer pels relats interessats que circulen a tort i a dret i de manera intensificada quan els poders fàctics —de molt diversa naturalesa i condició— necessiten —per poder fer la seva al marge— matar-nos. M’expresso en termes figurats, tot i que més d’un o una —potser— en deu tenir ganes de fer-ho realment.

No estem dividits ni dividides perquè des del començament tothom, al contrari del que s’explica, no és que hagi tingut cabuda en el moviment, és que n’ha estat impulsor o impulsora individualment. Per iniciativa pròpia. Tothom que vol hi va i tothom que no vol no hi va, aquest és el principi de funcionament. És així de senzill i difícil de manipular, també per això és tan poderós. No és un moviment en què algú reparteixi carnets, és un moviment del tot transversal i inclusiu. Som gent molt diferent, per procedència, per col·lectiu social i fins i tot per llengua que l’únic que volem és exercir els nostres drets amb llibertat. Tant pel que fa al camí per arribar com pel que fa a l’objectiu: la independència de Catalunya de l’estat espanyol. 

Hem estat moltes i molts omplint el carrer, però hi ha qui s’entesta a fer veure que no ens ha vist o fins i tot pot arribar a dir que no hi havia ningú. El “negacionisme” —per fer servir un mot a l’ús que no m’agrada gens ni mica—, pot durar molt, pot desgastar molt, però qui té la raó normalment es cansa més tard que no pas qui no la té. Certament de vegades agafant períodes llargs de “vacances”, però traient el cap una i una altra vegada fins a aconseguir el reconeixement, en aquest cas dels nostres drets i aspiracions polítiques legítimes. Per això aquesta ceguesa pot durar molt, però no eternament; entre altres coses perquè el pols amb la realitat, en un moment o altre, acaba sent insostenible. Encara que només sigui per allò que la veritat és tossuda.