Al ple del Congrés de dimecres va passar tot allò que estava previst que passés: no hi va haver qüestió de confiança, perquè al govern i als que li donen suport no els surten els números; ni convocatòria d’eleccions, perquè les guanyaria el PP. Però que tot anés com estava previst no vol dir que no sigui absolutament decebedor. Davant el que sembla un cas clar de corrupció d’alts dirigents del PSOE —ni Sánchez dona marge a la presumpció d’innocència— tot continua igual.
El ple es va presentar com un debat sobre mesures anticorrupció. Unes mesures que veient les intervencions eren el menys important, no interessaven a ningú dels de l’hemicicle i tampoc a la gran majoria dels de fora. A Espanya la corrupció és estructural. Per això de seguida ens vam trobar en l’enèsima tirallonga de retrets basada en l’"i tu més", i amb un president dient que no pensa dimitir tot i tenir dos secretaris d’organització i membres del seu govern —ADIF i DG de carreteres— imputats. Es miri com es miri de tot això no se'n pot ser còmplice. Encara que l’argument estrella dels socialistes sigui dir que, si se’ls retira el suport, vindrà la dreta. Una ideologia, per antagònica que sigui, no pot servir per excusar un delicte.
Si el pla per al que queda de legislatura és repetir durant dos anys que no convoquen eleccions perquè les guanyaria el PP, millor que pleguin ara
Per altra banda cal començar a dir que és un argument clarament perdedor. Cada vegada que diuen que no convoquen eleccions perquè les guanyaria el PP i seria horrible —probablement ho seria— estan dient que les pròximes eleccions les guanyarà el PP. Si el pla per al que queda de legislatura és repetir durant dos anys que no convoquen eleccions perquè les guanyaria el PP, millor que pleguin ara. No lliga defensar-se amb dades macro en principi positives i anar dient que perdràs. Millor plegar ara.
Del bloc de govern, qui més crida és qui menys vol que hi hagi eleccions: Sumar. Només per com han utilitzat notícies inventades per diaris de la dreta per difamar contra el nacionalisme català, Trias o Mas, mereixerien caure ara. Però si hi ha algú que té algun incentiu per mantenir una aritmètica parlamentària que el fa decisiu a Madrid és l’independentisme. Deixant clar, això sí, que la debilitat del PSOE ha de servir per implementar els compromisos adquirits amb Catalunya. Dimecres això no va quedar clar. Amb un Rufián entregat al debat entre blocs de la política espanyola, el pes de les reivindicacions catalanes no va quedar fixat com un element clau per salvar la legislatura del PSOE, i això és molt arriscat. Quedar fixat en una foto abraçat a un govern assetjat per la corrupció, que no està complint del tot amb allò que s’havia compromès i amb l’únic argument que l’alternativa encara seria pitjor, és un molt mal escenari de futur per l’independentisme.
Hi ha alguna alternativa que no sigui quedar-se com ara i que no aboqui a unes eleccions que guanyaria el PP-VOX? I si el bloc governamental se centra a salvar l’agenda de la investidura i no a salvar un president que ho té molt complicat? A vegades, no llençar la tovallola, com va dir Sánchez, significa fer un pas al costat, com va fer Artur Mas. Si es vol quedar dirigint el PSOE per endreçar casa seva, començant per Felipe González, que avalaria una abstenció per investir Feijóo, bé. Però és bastant evident que no pot continuar de president si vol que la legislatura avanci. En clau catalana també és bastant evident que no es podrà donar suport per mantenir com a president a qui impedeix que la legislatura avanci; no s’entendria.
Existeix una tercera via que la llei electoral espanyola permet, i que ofereix la possibilitat de desencallar la situació sense la convocatòria d’eleccions. Podria ser a proposta del mateix Sánchez i hauria de ser a tots els nivells. Començant per un nou acord d’investidura —a un altre candidat, evidentment— amb una agenda realment transformadora. Per força progressista, però sobretot plurinacional. Capaç de fer la feina que toca. D’aguantar la legislatura. I fins i tot de guanyar.