Potser no és per ironies de la història que fos un 14 de juliol quan Adolf Hitler va decretar la prohibició de tots els partits polítics menys el seu, el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors. Era el 1933, 144 anys després, dia per dia, de la presa de la Bastilla.

La diada nacional de França se celebra oficialment el 14 juliol des de 1880, a proposta de l’artista i diputat d’extrema esquerra de la Tercera República, Benjamin Raspail, per commemorar la presa de la Bastilla. Durant el debat parlamentari, però, es va suggerir que també es commemorés l’anomenada Festa de la Federació, que es va celebrar un any després de la Bastilla. La Festa de la Federació va ser una mena de rentat de cara de la monarquia de Lluís XVI i un ritual col·lectiu d’acceptació de la monarquia constitucional parlamentària: un intent de tancar la crisi en fals. Encara faltava el terror.

El president del Senat de 1880 va ser qui ho va suggerir amb aquest argument:

“No oblideu pas que rere aquest 14 de juliol, quan la victòria de la nova era sobre l’antic règim vam pagar-la amb la lluita armada..., no oblideu pas que després del dia 14 de juliol de 1789 hi va haver el dia 14 de juliol de 1790 [“Molt bé!”, interrompen els senadors de l’esquerra, segons el diari de sessions]. A aquest dia no li retraureu pas d’haver vessat ni una gota de sang, ni d’haver dividit el país. Aquell dia va ser la consagració de la unitat de França. (...) Si alguns de vosaltres teniu escrúpols amb el primer 14 de juliol, segur que no en teniu cap contra el segon. Siguin quines siguin les diferències que ens divideixen, hi ha una cosa que les supera: la unitat nacional, que tots desitgem, i per la qual tots respondrem, disposats a morir si cal.”

La resolució que finalment aprova el Senat aquell 1880 diu que “el 14 de juliol de 1790 és el dia més bell de la història de França, i potser de tota la història. És el dia en què per fi es va assolir la unitat nacional.”

Que el nazisme és, en part, la resposta alemanya a la revolució francesa no és una tesi gaire innovadora, però sovint es passa per alt

Que el nazisme és, en part, la resposta alemanya a la revolució francesa no és una tesi gaire innovadora, però sovint es passa per alt. És la cura a la malaltia que Hitler i els seus van diagnosticar a les trinxeres de la I Guerra Mundial: que Alemanya no té un Estat unitari com França (ni tan sols com Rússia), que produeixi un exèrcit fanàtic que no temi la mort. Alemanya pateix totes les opressions pròpies de la modernitat, amb el seu descordament moral i social, amb les alienacions industrials i la buidor liberal, però no fa ús de cap de les seves fortaleses, encarnades en un Estat robust. Un Estat que torni la massa moderna en un múscul impenetrable i cohesionat; un esperit que ressoni en l’eternitat i desfaci els malentesos del materialisme. Nacionalsocialisme. Per això Auschwitz és alhora el cim i la fossa de la modernitat.

El dia abans de la prohibició dels partits, el 13 de juliol de 1933, tot just 6 mesos després que Hitler esdevingués canceller alemany, el Reich va emetre un edicte proclamant que la salutació nazi —el crit de Heil Hitler! amb el braç estirat i lleugerament inclinat amunt, fins que la punta dels dits quedi a l’altura dels ulls— era un deure cívic i d’ús obligatori en tots els edificis públics i del partit, i a tots els llocs commemoratius de l’ascens nazi.

Fins a l’extensió del Heil Hitler no existia a Alemanya una salutació comuna a tothom. A diferència de França, en lloc de l’estàndard, cada regió alemanya tenia una manera pròpia de saludar-se que era fàcilment reconeixible geogràficament. Les salutacions també expressaven relacions econòmiques o d’estatus. Els miners de la conca del Ruhr se saludaven amb un Glück auf ('molta sort'), potser com a conseqüència del perill de la feina. En canvi, l’exclusivament nòrdic Moin-moin, de significat avui obscur però provinent segurament del ‘bon dia,’ marcava una lleialtat regional. El més asèptic i estandarditzat Guten Tag (‘bon dia’) s’usava sovint amb el vocatiu professional, Guten Tag, Herr Direktor, per marcar status social i econòmic. També romanien antigalles premodernes, com Küss die Hand (‘us beso la mà’) o Servus (‘us serveixo’), que són herències clares d’estructures senyorials. Originalment, marcaven la inferioritat de qui iniciava la conversa, amb el temps es van tornar simètriques: a un Servus, al segle XX ja podies respondre-hi amb un altre Servus. I al sud catòlic, l’habitual Grüß Gott ('Déu vos guard'), que introdueix el relligament religiós, i també la presència de Déu en la conversa, d’un tercer que garanteix la pau de l’encontre.

Fins a l’extensió del Heil Hitler no existia a Alemanya una salutació comuna a tothom

El 1937, Samuel Beckett va emprendre un viatge per Alemanya, i en l’entrada del dietari del 3 de març, essent a Baviera, hi diu: “Passo pel davant de l’església dels Dominics, que ni tan sols miro, excepte per veure que al tauler d’anuncis de la porta del nord hi han ratllat el “Déu vos guard” i l’han substituït per Heil Hitler!!!”

L’acceptació entusiasta de la nova convenció els primers anys no s’explica només per l’ascens nazi i la seva popularitat, ni tampoc per la imposició. El Heil Hitler solucionava la carència d’un estàndard per a tota la nació alemanya. De fet, als anys vint, just després de la derrota a la I Guerra Mundial, es va posar de moda acabar les cartes amb un “Salutacions alemanyes”. Més tard, per salutació alemanya s’entendrà només el Heil Hitler, fins al punt que la secció 86 del codi penal alemany actual prohibeix explícitament les dues expressions en la correspondència escrita (si no és amb ús irònic o sentit crític, que ja m’explicaràs).

Entre les classes treballadores, la salutació nazi fou desproporcionadament popular perquè va destruir les formalitats rígides de les convencions socials de la burgesia. La psicoanalista Emma Moersch, d’orígens humils, recorda que quan era jove se sentia incòmoda encaixant la mà perquè, en tant que formalitat burgesa, li recordava el seu baix estatus econòmic. Per a ella, la salutació hitleriana representava una pràctica innovadora que prometia acabar amb els costums burgesos. El burgesos, esclar, van reaccionar-hi amb indignació de sala de prendre el te. “Com és possible?” Les formes modernes i refinades sustentaven el seu sentit de superioritat. Però s’hi van adaptar sense gaire més soroll. Els aristòcrates, bàsicament militars prussians, conservadors de mena, van mantenir-s’hi a distància i, de fet, fou Hitler qui mirava d’acostar-se’ls. Van mantenir més autonomia privada que els altres, i van finançar alguns dels plans per assassinar el Führer.

Aquestes mateixes divisions, culturals, regionals, socials i individuals que s’expressen en les convencions culturals, i que posen de manifest el poder de la idiosincràsia i de la història, s’expressaven també en l’exèrcit, i són també al cor de la diagnosi que molts alemanys, i el caporal Adolf Hitler en particular, van fer de la derrota en la guerra. Rússia i França eren els dos països més militaritzats del món, el 1914. I els francesos en particular aplicaven a la soldadesca les tècniques d’excitació del fanatisme i de deshumanització de l’enemic que després hem associat als nazis amb els jueus. Al seu Pity of War, l’historiador Niall Ferguson, —tal com ens recorda l’Enric Vila al seu Londres, París, Barcelona—, explica que els alemanys van portar l’economia de guerra millor que els aliats. Els teutons tenien més punteria i cavaven trinxeres més segures. Enric Vila ho resumeix així: “Tot i disposar de menys soldats i menys diners —la tradició confederal no permetia a Berlín fer uns pressupostos de defensa tan inflats com els de França i Rússia–, no és clar que Alemanya hagués perdut la guerra si els seus soldats no s’haguessin rendit en massa a partir del 1918.”

A les trinxeres s’hi van trobar tantes maneres d’entendre la guerra com maneres d’entendre l’Estat

A les trinxeres s’hi van trobar tantes maneres d’entendre la guerra com maneres d’entendre l’Estat. Els britànics, que hi van entrar a contra-cor i amb un cert fatalisme, van enviar els escocesos als fronts més difícils, i és així que la proporció de soldats d’Escòcia que van morir (3 de cada 10) és la més alta del continent. England first. Des de la perspectiva del cost, els soldats més barats de matar eren els francesos. Costava molt més matar un alemany. Això és així perquè l’exèrcit francès, com el seu Estat, es basava en la massa desindividualitzada, en el col·lectiu fanatitzat per la pàtria, que necessitava l’eliminació de la diferència. No hi ha dades per saber quants occitans o bretons van morir a l’exèrcit francès —que hi haguessin dades regionalitzades ja seria anar contra el principi de fons—, però si hi fossin, diu el Vila que no li estranyaria que ens enduguéssim alguna revelació sobre la història d’Europa. L’exèrcit francès era un escorxador, i els seus manuals d’instrucció militar eren els més violents i xenòfobs de l’Europa del moment. En els moments clau, tenir una massa fanàtica disposada a morir va fer tota la diferència. A l’exèrcit austríac i alemany la cadena de comandament no era tan rígida, i a les lleialtats regionals s’hi sumava un sentit de la individualitat fortament idealista que evitava que els germànics anessin alegrement i en massa cap a la mort segura. Quan Hitler acusava jueus i comunistes de ser els responsables de la derrota, feia encaixar el seu deliri amb aquest poc compromís, a aquesta carència de fanatisme que els deixava en desavantatge davant dels francesos, i que els obrers de les trinxeres havien vist de primera mà. Els companys de trinxera, però, explicarien anys després que Hitler ja aleshores culpava els jueus i els comunistes de tot.

En el moment en què la salutació nazi es va tornar obligatòria va començar la penetració en la intimitat de la població. La politització dels gestos íntims és la destrucció de l’espontaneïtat. La base de la destrucció és la desconfiança. Una salutació, és igual com de rutinària, és la creació d’un espai comú. Els antropòlegs expliquen com les encaixades de mans, les abraçades, els petons  i les frases formals amb què iniciem una conversa són maneres de gestionar el conflicte que provoca l’encontre amb un altre ésser humà. Els gestos són garanties de pau, i la majoria són maneres de dir: no vaig armat, no et faré mal. També generen distància i proximitat: prou a prop per encaixar-te la mà, per abraçar-te, per besar-te —segons. O prou lluny per poder alçar el braç, per a tothom, sense excepcions. Les frases, a banda de pau i garantia de salut, indiquen disposició a col·laborar, ni que sigui en el xafardeig intranscendent. Per això els missatges que el Heil Hitler va voler substituir estaven tan ancorats en la idiosincràsia de cada lloc i poder. I per això la història de l’Europa moderna es pot explicar com una tensió entre dues temptacions: la del manteniment dels costums com a legitimació de la jerarquia i la de la destrucció de tot el teixit íntim per uniformitzar la gent des de l’Estat. La majoria dels estats europeus són el pacte entre un dels grups tradicionals i els que tenen diners amb l’objectiu de convertir l’Estat en una piconadora per a tots els altres.

La salutació nazi representava la completa transformació del que fins aleshores havien estat normes de comportament personal 

La salutació nazi representava la completa transformació del que fins aleshores havien estat normes de comportament personal adreçades als valors personals i a l’autoestima de l’individu. Establir-lo com l’únic gest autèntic era l’obsessió de la propaganda totalitària. En un article de 1935 al diari nazi més important, el Völkischer Beobachter, s’hi deia: “Una tasca emergent és comprometre la gent a la majestuosa salutació germànica. Aquestes paraules han d’elevar-nos contínuament lluny dels detalls mundans de cada dia i recordar-nos el gran objectiu i els reptes que Adolf Hitler ens ha encomanat a tots.”

Els carters el feien servir quan trucaven a les portes de les cases, els clients en entrar a les botigues eren rebuts amb un “Heil Hitler, com el puc ajudar?”, els convidats a sopar et duien, de regal, copes amb Heil Hitler gravat al vidre, els nens tenien soldadets amb el braç dret articulat per poder fer la salutació imperial romana, a les escoles primàries els infants assajaven un cop i un altre la salutació, fins i tot en clàssics com La bella dorment, el príncep, transmutat en Adolf Hitler, després de despertar la princesa amb un bes, la saludava amb el braç alçat.

Ingeborg Schäfer, la filla d’un oficial de les SS, recordava anys després que “quan la meva germana i jo sortíem a passejar amb el pare, sempre ens barallaven per poder caminar a la seva esquerra. Era incòmode caminar a la seva dreta. El pare sempre ens agafava de la mà perquè no sortíssim corrent, i constantment havia d’aixecar el braç dret per a saludar. La que anava a la seva dreta mai no deixava anar la mà a temps i patia estrebades constantment.”

A banda d’una adhesió entusiasta, la paraula Heil en alemany està relacionada amb el verb heilen, que vol dir principalment ‘curar, guarir’. El mot Heil vol dir ‘felicitat o benestar’ o, en contextos religiosos, ‘salvar’. Com explica Tillman Allert, la qüestió es complica perquè no és clar si el Heil davant de "Hitler" és un nom, un adjectiu, o un verb. I si és un verb, si "Hitler" n’és el subjecte o l’objecte: ‘Hitler ens salvi/guareixi’ o ‘Se salvi/guareixi Hitler’. En cas d’entendre’s com un desig vers el Führer, s’emparentaria amb l’ús normal de l’expressió Heil abans del nazisme, que s’usaria en contextos privats i acompanyada del nom de pila, Heil Roger, que seria l’equivalent al nostre "Salut!”. Dir-lo sense que la persona hi estigui present és francament estrany, especialment segons els usos alemanys. Però si es tracta de l’altre ús, en què es demana al Führer que ens salvi, aleshores s’hi veu emergir d’una manera més clara el paper que l’Estat en el context contemporani europeu és cridat a desenvolupar. Igual que el “Déu vos guard” significa la invocació d’un tercer, un tercer totpoderós, que garanteix i vigila les relacions privades, dotant-les de legitimitat i seguretat. Ja no és una relació de confiança entre dos individus, que es desitgen salut i pau i indiquen la voluntat de cooperar, es tracta de l’acceptació que és el líder polític el que fa d’intermediari de la intimitat.

Com és sabut, amb les seves ressonàncies sagrades, l’eco de l’imperialisme romà —l’imperialisme és la pulsió sempre present a Europa, és com si tota la política europea, en cada època, mirés de ressuscitar l’imperi amb les eines del moment: Carlemany i els seus cavalls, el Sacre Imperi i les seves ciutats, Napoleó i els seus canons, Hitler i els seus tancs, la UE i la seva burocràcia d’Estat—, la salutació nazi no només era una eina de relligament via estat totalitari, un jurament de lleialtat camuflat de salutació, també era una forma d’exclusió, una frontera. Per això es va prohibir als jueus de fer-lo servir, exclosos de la comunitat, i per això també no fer-lo o fer-lo de manera irònica o incompleta era una forma de resistència. La dificultat d’interpretar el gest i la seva autenticitat generaven situacions hilarants com la d’una ordre ministerial de 1934: “Hi ha notícies d’un grup ambulant de comediants que han entrenat els seus ximpanzés per tal que facin la salutació alemanya al final dels espectacles. Aquesta mena d’espectacles fan befa de la salutació alemanya i creen desordre públic... En cas de violacions com aquesta, encarregui’s d’executar els animals.” En realitat és impossible de saber si els artistes miraven de fotre’s del règim o d’honorar-lo. O a les memòries del gran filòsof Hans G. Gadamer, en què hi explica que en els anys en què va ascendir a la universitat, en part perquè els jueus n’havien estat expulsats, ell i els seus amics feien la salutació sense convicció, amb un gest efeminat, i ho empra com a prova de la seva desafecció, en un exercici que jo humilment considero més aviat cínic, però que sobretot explica que en els règims totalitaris, un cop la gestualitat ha estat feta llei, un cop la desconfiança ha penetrat l’esfera íntima, un cop l’espontaneïtat i l’autoestima personal és polititzada, tothom es veu forçat a ocupar-se del que és secundari, com una salutació, i en acceptar-ho, performativament, es crea una dependència fruit de la humiliació, s’aplana el camí cap a allò monstruós i en queda només la resistència estètica. Anys després del final de la II Guerra Mundial, s’explicava l’anècdota d’un home que sortia a passejar amb la seva dona, i que ella li agafava la mà dreta amb força, per evitar el gest instintiu de saludar tothom amb el braç alçat.

Després del final de la II Guerra Mundial, s’explicava l’anècdota d’un home que sortia a passejar amb la seva dona, i que ella li agafava la mà dreta amb força, per evitar el gest instintiu de saludar tothom amb el braç alçat

Tota submissió genera un hàbit.

Quan mirem d’entendre els nous moviments polítics d’Occident, no n’hi ha prou de veure-hi el contingut de la seva ideologia. No n’hi ha prou de dir que, posem, l’Alt-right és un moviment neonazi i racista, que predica el supremacisme blanc i l’antisemitisme. No n’hi ha prou d’escrutar-ne el discurs contra la diversitat, o l’aposta pel proteccionisme econòmic, pel trencament dels acords de comerç lliure, o pel paternalisme estatal. Cal veure-hi també com en la nostàlgia per l’hegemonia racial s’hi expressa l’acceptació que els mecanismes de l’Estat configuren espais d’inclusió i d’exclusió, dibuixen l’enemic i marquen el límit entre allò de què es pot parlar i de què no. En els gestos, els rituals, expressem els juraments de lleialtat i les dissidències, com a expressió d’altres monstruositats més profundes.

El revers de la Llei de Godwin és entendre fins a quin punt els nostres estats actuals són hereus de la pulsió nazi, i quina part de les nostres ideologies i preferències se’n beneficien. No és una pregunta fàcil de fer-se, i es pot fer amb el nazisme o el comunisme o amb els altres totalitarismes de la història. Quan empres aquests discursos per adreçar-te a l’altre en lloc de a tu mateix, només en treus partit, d’aquesta violència.

Una altra cosa són els discursos netament i explícitament neonazis, que són els que reivindiquen aquesta herència històrica concreta amb orgull. Quan aquests grups així s’identifiquen, alçant el braç i dient Heil Trump, com van fer els del National Policy Institute (NPI) fa uns mesos, de fons hi ha la promesa d’una violència, el rebuig a la paraula i a acceptar les discrepàncies i les imperfeccions, igual com la salutació nazi era una negació de la salutació cordial i cooperativa. Simètricament, com diu Rorty, contra els nazis només queda la violència.

Quan estenem aquesta categoria als nostres adversaris, quan els anomenem "nazis" o "alt-right", el que estem dient és que les coses que diuen són irrellevants, que no cal escoltar-les, perquè els seus matisos no importen: contra ells només val la violència, física o d’una altra mena. Fem ús de la força que la història ha concentrat i destil·lat en els estats i el seu poder normalitzador. Ens aprofitem del poder i els seus agents. No és un discurs, és una amenaça. No és una qualificació, és una degradació. No és una advertència, és odi. És dibuixar un cercle a terra i excloure’ls. És la recreació d’una litúrgia, d’un seguit de gestos, que obliguen a un jurament de lleialtat. És negar la salutació civil, això és: la pau i la conversa. És negar l’altre. És cridar ben fort: Heil!

Salut, Roger.

Aquest article es basa en tres llibres, dels quals en parafraseja, prostitueix i tradueix trossos; són:

The Hitler Salute: On the Meaning of a Gesture, de Tilman Allert

Pity of War, de Niall Ferguson

Londres, París, Barcelona, d’Enric Vila

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat