Aquests dies d’agost he voltat una mica per Catalunya. Res de l’altre món, però m’ha permès tornar a constatar una realitat que tenim a moltes viles mitjanes del nostre país, tant del món rural com de la part litoral, passant pel Pirineu. Arreu trobem centres històrics degradats, amb comerços tancats i edificis emblemàtics abandonats. S’ha difuminat o esborrat la vida comunitària de temps passats, i a vegades res no indica ni tan sols que siguem a Catalunya. Tothom ho ha pogut constatar i tots tenim ciutats i pobles al cap on sabem que això ha passat i continua passant. Són les petites Detroit de Catalunya. Les causes són diverses, és clar. Moltes famílies de tota la vida marxen del centre per anar als afores, on poden tenir cases més modernes, lluminoses i espaioses, a vegades amb piscina i amb més d’una plaça d’aparcament. Deixen enrere pisos i edificis més petits i estrets per tenir una millor qualitat de vida. Res a dir. Moltes d’aquestes famílies, però, també marxen dels nuclis antics per la degradació que tenen al seu voltant, perquè ja no reconeixen els seus barris i perquè molts veïns ja n’han marxat. És un peix que es mossega la cua, amb una solució molt difícil, perquè no hi ha solucions màgiques. Per acabar-ho d’adobar, les promocions públiques d’habitatge als centres històrics són escasses i els requisits deixen fora sistemàticament els joves i les famílies de classe mitjana, perquè sovint no són prou rics per comprar-se un habitatge adient i alhora no són prou pobres per accedir a un habitatge protegit. I així és com els nuclis antics de moltes viles es van degradant sense remei. Hi ha excepcions, naturalment, i val la pena valorar la feina de molts alcaldes i alcaldesses que des de fa anys treballen per evitar-ho. Girona i Solsona en són, en aquest sentit, bons exemples. Altres municipis fan bona feina, com Vic o Igualada, però no poden baixar la guàrdia.

Aprendre la nostra llengua és el mínim que pot fer una persona que té accés a un habitatge que paguem la resta amb els nostres impostos

Una bona manera d’afrontar aquesta situació és condicionar la concessió d’ajuts socials, i molt principalment l’accés a un habitatge de protecció oficial, al coneixement de la llengua pròpia del país. Potser ha arribat l’hora de reclamar que el coneixement de la llengua catalana (i si voleu també de la llengua castellana, però aquesta la sap gairebé tothom) sigui un requisit a l’hora d’accedir als ajuts i les prestacions socials. Ho defenso per diversos motius. Per començar, és una bona mesura per assegurar la continuïtat de l’ecosistema catalanoparlant en centres urbans on la llengua ha estat sempre un element de cohesió social. Si som capaços de fer lleis exigents per fer respectar ecosistemes naturals, no hem de fer el mateix amb ecosistemes lingüístics i culturals? No dic res de revolucionari: a Gal·les ja fa anys que cal demostrar un coneixement de la llengua gal·lesa per poder comprar una propietat en determinades zones del país. A més, aprendre la nostra llengua és el mínim que pot fer una persona que té accés a un habitatge que paguem la resta amb els nostres impostos. Cal ser agraït i demostrar empatia amb qui t’ajuda, de la mateixa manera que els que ajuden els menys afavorits demostren un alt nivell d’empatia.

Alguna patrulla de la Stasi del segle XXI dirà que la proposta és racista; tanmateix, és absolutament el contrari, atès que és un mecanisme ràpid d’integració amb un incentiu molt important. En aquest sentit, els primers beneficiaris d’aquesta mesura serien les persones que, avui, viuen a casa nostra i no saben català. Aprendre’l els empoderaria i els permetria accedir no només a l’ajut social al qual aspiren, sinó també a l’ascensor social català, perquè tothom sap que hi ha una sèrie de feines i entorns socials als quals no es pot accedir sense saber la llengua catalana. És precisament per això que el suport dels nouvinguts a l’escola en català és altíssim, perquè saben que els seus fills i filles progressaran millor amb un bon coneixement de la llengua pròpia del país. Per tant, per a ells seria un doble incentiu: poder accedir a la prestació o a un habitatge i facilitar-los per la via ràpida una integració laboral, social i nacional més gran. Qui pot estar-hi en contra? Ja us ho dic jo: només la gent que va en contra de la llengua catalana.

Fa dècades que sentim, per part dels nostres governs i els partits polítics centrals, que la llengua catalana és un element de cohesió social. També ens repeteixen dia i nit que la llengua és l’eix vertebrador de la nostra societat. Ambdues coses són del tot certes, però sovint queden només reduïdes a un titular o a un eslògan institucional. Si realment volem que el català sigui un element cohesionador i vertebrador, que permeti l’ascens social dels nouvinguts i constitueixi un ascensor laboral, hem d’oferir incentius reals per a l’aprenentatge del català, més enllà de copets a l’espatlla i picades d’ullet. Si es vinculen els ajuts socials al coneixement de la llengua, el català deixarà de ser optatiu o un complement, i passarà a ser un element obligatori d’integració al nostre país. Per cert, hem de deixar de valorar propostes com aquesta des del punt de vista dels catalans de sempre, i ho hem de fer també des del punt de vista dels nous catalans. Si volen aprendre la nostra llengua, encara que els costi al començament, els hem de posar una catifa vermella; però, si no la volen aprendre de cap manera, jo no els vull pagar un pis de protecció oficial. Ras i curt.