Mentre Salvador Illa reparteix carnets de bona persona i demonitza els nacionalistes que pateixen pel futur del seu país, el Govern de la Generalitat prepara Catalunya per al negoci de la guerra. L’operació encara està a les beceroles, però comença a aparèixer als diaris de Vichy, als dinars de to polític i fins i tot a l’horitzó professional d’alguns industrials joves del país. Sense anar més lluny, aquest dissabte em vaig despertar amb el missatge d’un amic que havia assistit a un acte de l’empresari madrileny Javier Escribano apadrinat per la multinacional alemanya DMG MORI. No cal dir que l’acte era en castellà, tot i que el teixit professional que es mirava de captar és de llengua catalana.
Escribano, que és amic de Salvador Illa i durant la pandèmia va obtenir una adjudicació de gairebé trenta milions d’euros per subministrar respiradors, va fer el típic discurs de castellà que se sent més emprenedor que Eusebi Güell. El president d’EM&M, que fa poc era l’inversor privat més gran d’Indra, lidera les exportacions de tecnologia bèl·lica espanyola: és un cap de pont perfecte perquè l’economia del BOE acabi de desembarcar a Catalunya. Les subvencions europees i la desesperació de les elits hereves del Pla Marshall han fet salivar l’Espanya del 155. La Corona necessita recursos per finançar la nova comèdia política, i l’aspiradora madrilenya ha cremat la capacitat de l’Estat per generar una economia productiva.
L’acte d’Escribano va consistir a temptar els assistents amb el clàssic discurs espanyol de la lluvia de millones que es pot veure a les notícies. La guerra d’Ucraïna i les necessitats financeres dels Estats Units han convertit la defensa europea en la nova forma de pedanteria socialdemòcrata. El que es presenta com una indústria estratègica per blindar la llibertat és en realitat una tàctica de cuc per soldar la submissió d’Europa als Estats Units —i la de Catalunya a Castella—, amb l’excusa de l’espantall rus. Només cal veure com s’arrosseguen els líders catalans, que deien que volien la independència i han acabat col·locant els seus quadres a les empreses de l’Estat i llepant la mà dels rivals que els van ficar a la presó, sense cap idea més gran al cap.
No cal rascar gaire per trobar noms com Marta Pascal (PDeCAT), Roger Torrent (ERC) o la mateixa família Pujol —a través de Ficosa— en la febre de l’or de la defensa espanyola. Un negoci que hauria pogut servir per equilibrar les relacions de poder entre catalans i castellans s’està convertint en una rifeta d’oportunistes i flipats. Que els castellans no es plantegin la possibilitat que una economia sòlida necessiti un solatge cultural i polític no és cap novetat. Però a Catalunya sabem que la revolució industrial no es va fer per casualitat, que Gaudí i els arquitectes de la Barcelona modernista no van sortir per atzar, i que la SEAT i l’especulació immobiliària van ser un pedaç per finançar la integració dels castellans que el franquisme va portar per vigilar el país. La indústria militar és l'últim recurs d’un sistema que es degrada perquè no ha sabut mantenir les seves promeses.
La independència europea, a Espanya, es farà comptant amb la catalanitat o no es farà
Les elits espanyoles i europees han entrat en la fase de bogeria cínica i avariciosa que precedeix totes les guerres, i Catalunya cometrà un error si es compromet amb un projecte que no té cap altre objectiu que la supervivència d’un sistema corrupte i decrèpit. La veritat crua és que la indústria de l’automòbil alemanya ja no és competitiva i que la reconversió del món germànic no anirà enlloc si es fa en els termes estatalistes que voldrien les elits forjades pel Pla Marshall. La independència europea, a Espanya, es farà comptant amb la catalanitat o no es farà. Berlín patirà si torna a fugir endavant i comet, amb una altra retòrica, el mateix error que el kàiser i, poc després, els nazis. Per reconstruir Europa, Alemanya necessita la base catalana, el substrat romànic i gòtic del Mediterrani. La Sagrada Família és el Partenó d’Europa: el fruit madur de la cultura carolíngia i de la seva unitat agustiniana.
Les fantasies contrareformistes dels castellans promocionades pels pamflets subvencionats, igual que les visites dels papes controlats per l’Església franquista i sud-americana, són estranyes a la història del país i a la història de totes les nacions del gran migdia europeu. L’Estat espanyol forma part d’un món estrafet que s’enfonsa. Substituir el keynesianisme social pel keynesianisme militar només servirà per apuntalar l’statu quo amb la desesperació dels immigrants. Catalunya no té força per evitar que l’Europa oficial se suïcidi, però sí que té la consciència nacional i l’amplada d’esperit per construir les bases del futur als marges de l’ocàs. Igual que el segle XIX va matar Déu, aquest segle matarà els diners com a mesura de totes les coses. El que alimenta el nou pelotazo espanyol són les escorrialles d’un món assetjat per les forces de la vida que no caben en l'ordre internacional establert.
Rússia, Iran, Israel i Catalunya —aparentment tan diferents o fins i tot incompatibles entre si— recorden que hi ha energies històriques que cap sistema financer obsolet no podrà contenir. Per més que ara jugui a soldadets.