Resulta descoratjador mirar enrere en la meva pròpia hemeroteca i trobar-me amb el que fa 16 anys opinava sobre el problema que suposava per a Europa el tema de la immigració, i constatar que han passat tants anys i el problema immigratori, al qual s'afegeix el drama dels refugiats, segueix sense resoldre's i sense que la UE hagi estat capaç ni tan sols d'establir o esbossar una política comuna.

Ja el 2002 causava escàndol l'ascens espectacular del Front Nacional a França, país en el qual, tot i que en la dècada 1990-2000 la població estrangera havia disminuït gairebé un 10%, un partit que insultava indiscriminadament àrabs, jueus, emigrants, homosexuals i minories en general, havia arribat a aconseguir influència política en un país de tal pòsit cultural i polític.

Ja llavors la xenofòbia començava a amenaçar el conjunt dels estats europeus. Resultava sorprenent per a molts de nosaltres el cas holandès, quan Holanda s'havia caracteritzat per ser el país més tolerant amb les minories i en el qual s'havien posat en pràctica polítiques socials avançades per tal d'assegurar la integració de tots aquests col·lectius, fins al punt de convertir-se en referència de com calia fer les coses en aquesta delicada matèria. Recordem que abans que es parlés a nivell de la UE del dret de vot d'estrangers a les eleccions locals, Holanda ja ho havia establert, fins i tot per als no-comunitaris.

Quan, malgrat fer-se aquests passos, l'extrema dreta s'obria pas a França i Holanda, era del tot evident que ens trobàvem davant d'una problemàtica difícil d'abordar, un escenari en el qual es barregen problemes reals amb situacions i opinions subjectives, conformant un panorama en el qual davant al seny dels que afirmen que no hi ha solucions màgiques a curt ni a mitjà termini, s'obre pas la irresponsabilitat de demagogs que agiten el fantasma de la immigració per guanyar vots sense importar com.

Estava cantat que la immigració es podia convertir en un problema polític de primer ordre a Europa; malgrat la qual cosa, molts anys després, la UE ha demostrat, un cop més, la seva incapacitat política per adoptar una política comuna. Ja no és França o Holanda, és Hongria, Polònia, Alemanya, Àustria...

Però és que, tot i el temps transcorregut, els dirigents europeus ni tan sols s'ho han plantejat, davant si mateixos ni davant la població dels seus respectius estats, com un tema d'una gran repercussió en el terreny econòmic, quan la UE, que tan pocs passos ha donat en la seva unitat política i menys en el terreny social, sí que, teòricament, ho podria haver fet en terreny econòmic, per argumentar davant dels xenòfobs els avantatges de la integració de la immigració.

Optar per l'oferta i la demanda, abdicant d'una política de previsió i planificació de la demanda de mà d'obra, ha propiciat el creixement de xarxes mafioses responsables de centenars de milers de clandestins

Perquè es parla ―i es fa demagògia― de racisme, d'integració, de l'Islam, del que passa, per exemple a França, a la segona o tercera generació, però molt poc que els emigrants venen als nostres països a treballar. Debats ―o pseudodebats― sociopolítics o filosòfics eclipsen la dimensió econòmica de la qüestió. La crisi econòmica dels últims anys ha posat a la primera fila dels assenyalats als que venen a cobrir el dèficit de treballadors autòctons en nombrosos sectors d'activitat.

En la dècada precedent, esdeveniments com els atemptats de l'11 de setembre als EUA, l'auge dels extremismes populistes a Europa, la crisi econòmica i les polítiques d'ajust, entre d'altres, van portar a nombrosos dirigents europeus a respondre al malestar de l'opinió pública dels seus països respectius amb mesures de caràcter policial i repressiu que s'han revelat moltes vegades inútils, en no anar acompanyades de mesures per a garantir la integració social d'aquests treballadors i les seves famílies.

Què s'està fent en aquests aspectes crucials? La UE, que s'ha mostrat fins a la data incapaç d'abordar i harmonitzar aquesta qüestió, va optar en el seu dia per la solució que els fluxos migratoris els regulés el propi mercat. Una molt mala opció, perquè optar per l'oferta i la demanda, abdicant d'una política de previsió i planificació de la demanda de mà d'obra, ha propiciat, de facto, el creixement de xarxes mafioses responsables de centenars de milers de clandestins que han tensat el mercat del treball i el teixit social, i provocat, en ocasions, situacions d'explosió social.

Si a això hi sumem el drama dels refugiats, que ha aguditzat la crisi humanitària a la mar Mediterrània fins als extrems que estem vivint ara mateix, la situació no pot ser més preocupant, ni més escandalosa la manca d'una política europea al respecte, acompanyada d'una actuació immediata.

Immigració, integració, participació

Cal avançar en matèria d'emigració. Amb la cura i prudència que requereix el tema, però avançar, si és que volem una integració sòlida i duradora dels emigrants i les seves famílies. Una veritable política social que contempli els ciutadans de la UE i aquells que vindran. Cal identificar la nostra capacitat d'acollida i preparar-nos per a això; la Generalitat ho està fent de fa temps, si bé el govern espanyol, que es nega a transferir la competència al respecte, no ha permès a Catalunya acollir refugiats en la mesura que el país, Catalunya, ja està preparat per fer-ho.

El "Volem acollir" no pot ser només un bell i voluntariós eslògan. Hi ha molta feina a fer més enllà de dir que acollirem a un nombre determinat d'immigrants i refugiats. Darrere de tot això hi ha tot un esquema d'integració, d'inserció laboral, de comprensió mútua, que inclou l'observança de l'espai de drets i llibertats en què es constitueix la UE. Interculturalitat sí, però des de l'observança, de tots i per a tots, dels drets humans, i molt particularment de la dona.

Els estats només semblen disposats a posar-se d'acord en mesures de control de fronteres

Lamentablement, vist l'acordat al llarg de tots aquests anys, els estats només semblen disposats a posar-se d'acord en mesures de control de fronteres. Alguns d'ells, a més, veuen créixer opcions anomenades populistes però que en realitat es fonamenten en el pitjor de l'extrema dreta i moviments xenòfobs, de manera que alguns governs nodreixen temors a anar a una veritable política d'immigració i asil, en una Europa que, paradoxalment, necessitarà una enorme quantitat de mà d'obra estrangera per poder mantenir les seves economies i, per tant, el seu benestar social.

La pregunta és: fins quan podrà la UE mantenir-se en aquest punt mort sense abordar les qüestions que afecten la integració d'immigrants i refugiats? La por a l'avanç de l'extrema dreta seguirà llastant la presa de decisions? Imatges com la del primer ministre italià fent-se fotos a un port i presumint que en aquells vaixells que es poden veure darrere seu no n'hi ha cap de refugiats, ens avergonyeixen, mentre la UE segueix paralitzada.

A tot això, hem d'afegir una qüestió que resulta intolerable, i és que nivells institucionals diferents dels purament "estatals" (per això no som "Estat") siguin apartats de la gestió i disseny de la política d'immigració. A Catalunya, o al País Basc, per cas, tenim els problemes, però no se'ns han transferit les competències d'actuació, de manera que l'actuació ha de ser, en tot cas, subsidiària, i amb unes polítiques que en la majoria dels casos no compartim en absolut. És urgent un replantejament d'aquest esquema, reclamar a la UE una política comuna en aquesta matèria, i que els governs autònoms, començant pel Govern de la nació catalana, tinguin competències en la matèria, aquí i ara, sense més dilació.