Com més s'apropa el moment de saber la sentència que dictarà el Tribunal Suprem en contra d'una sèrie de polítics catalans, més augmenta l'ansietat i, sobretot, les especulacions sobre els diversos aspectes que tindrà d'entre les quals es pot destacar el contingut, que només el coneixen els magistrats de la Sala Segona, i la data en què es donarà a conèixer; data i circumstàncies que, ara per ara, només saben Marchena i els seus més propers. Tampoc no deixen de créixer les propostes sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta sentència i les conseqüències que tindrà en la vida política catalana i espanyola.
Com a jurista, entenc que contra qualsevol sentència que generi un gravamen, una condemna, s'ha de reaccionar de la mateixa forma jurídica: recorrent i, en aquest cas, com que es tracta d'un procediment en única instància, davant del Tribunal Suprem, no caben recursos en l'àmbit de la jurisdicció ordinària i només és possible fer-ho davant del Tribunal Constitucional i, després, davant del Tribunal Europeu de Drets Humans però, n'estic segur, això ni és nou ni desconegut per a la gran majoria de lectors sinó, més aviat, una obvietat.
Deixant enrere l'aspecte jurídic, és evident que una sentència com la que està per venir comportarà una sèrie de conseqüències polítiques i generarà la necessitat de reaccionar-hi políticament. És ingenu pensar que una sentència que castigarà una activitat política, reprimirà un moviment polític i condemnarà uns líders polítics no serà una sentència igualment política i, per tant, no només serà atacada partint de recursos jurídics; la resposta serà, igualment, política.
Se m'ha preguntat molts cops sobre com cal reaccionar davant d'aquesta sentència i sempre he dit el mateix, que qualsevol actuació que es dugui a terme ha de ser entre dos límits clarament definits: ni han de buscar-se sortides individuals, ni s'ha de caure en actuacions violentes... la resta ja és qüestió d'imaginació.
Al catàleg de reaccions possibles he sentit de tot i, sens dubte, és evident que unes idees semblen més encertades que d'altres, però no seré jo qui entri a valorar quines entren en una o l'altra categoria; tanmateix, sí hi ha un tema en què crec que cal entrar i, això, per les conseqüències que pogués tenir una resposta consistent en la convocatòria d'eleccions.
Pensar que el nacionalisme espanyol se sentirà contestat amb un avançament electoral, en què l'independentisme no es presenti unit, és tant com pensar que la sentència serà absolutòria o que portant-se bé vindran els indults o les amnisties
Una convocatòria anticipada d'eleccions a Catalunya podria ser una resposta política a l'altura de les circumstàncies però perquè ho estigués caldria que fos una contesa plantejada en clau plebiscitària, és a dir, entre els qui donen suport als presos –afectats directes per la sentència– i els qui consideren que la sentència és la resposta que un Estat ha de donar a qui gosi plantejar un nou marc convivencial o exigir el dret d'autodeterminació o el respecte als seus drets com a minoria nacional.
Unes eleccions plantejades en aquests termes sí que semblaria una bona i adequada resposta a una sentència que, com he dit moltes vegades, no agradarà a ningú i, sens dubte, serviria per establir una base de discussió objectiva sobre les forces que, cadascuna de les parts, aglutinen. És a dir, una contesa en la qual, d'una banda, fos unitàriament representat l'independentisme català i, d'una altra, aquells que consideren que la indissoluble unitat de la nació espanyola bé val una sentència com la que veurem, sempre a risc de deixar fora d'aquests dos blocs aquells que no se sentin identificats ni amb una ni amb l'altra posició però que, arribat el moment, estic segur que apostaran més per la llibertat i els valors democràtics que per la repressió.
Ara bé, una proposta d'aquestes característiques no sembla encaixar en allò que algú, sol o en companyia d'altres, estaria plantejant com a resposta assemblant-se, molt més, a una contesa electoral en termes tradicionals i partidistes que, si bé pot semblar atractiva des d'una perspectiva electoralista, per definició, comportarà no una resposta a la sentència sinó, més aviat, al seu reconeixement.
Tota contesa electoral, per definició, és una disputa, una baralla, un xoc que té com a objectiu final guanyar obtenint més vots que els altres i, com és lògic i racional, en el debat previ a l'elecció es genera un enfrontament del qual poc o res de tipus constructiu s'aconsegueix, amb la qual cosa abocar als ciutadans a un combat d'aquestes característiques, just després de saber-se la sentència, malament pot encaixar amb el que ha de fer-se com a país en un moment històric tan delicat i en el qual el conjunt de la ciutadania demanda una cosa molt senzilla: unitat.
Pensar que el nacionalisme espanyol se sentirà contestat amb un avançament electoral, en què l'independentisme no es presenti unit, és tant com pensar que la sentència serà absolutòria o que portant-se bé vindran els indults o les amnisties; és a dir, una cosa que no passarà i, a més, una batalla electoral, en la qual cada partit competeixi per uns escons i per l'hegemonia de l'espai polític independentista no és el que atemoreix el nacionalisme espanyol sinó, justament, el que més desitjaria.
Convocar eleccions és senzill, guanyar-les pot ser que també, però fer d'unes eleccions una fita política i històrica important i que serveixi de resposta davant de la judicialització de la política i la utilització del Dret com a instrument de repressió és cosa molt diferent i, perquè això passi, només es pot fer des d'una posició indubtable d'unitat a través de la qual es deixi clar que el resultat és una mica més que el simple triomf d'unes sigles sobre unes altres o d'uns líders sobre uns altres.
Alguns pensen que el que és rellevant és l'hegemonia dins dels blocs i, en realitat, aquesta no és més que una visió mesquina i curtterminista que és molt lluny de ser la pròpia dels estadistes o dels pares d'una pàtria qualsevol. En moments com l'actual l'única hegemonia que ha de buscar-se, si és que n'hi ha cap per buscar, és la que hi pugui haver entre els diferents blocs, però no dins de cada un.
En definitiva, no som davant d'un escenari senzill, mai no s'ha plantejat que fos així, però, sens dubte, estem davant d'una situació en la qual tot, absolutament tot, si es vol que funcioni, ha de fer-se en clau de país i, no cal dir-ho, un país es construeix per a tothom i entre tothom però no contra tothom.