Quan s'està iniciant una nova onada repressiva, aquesta vegada liderada pel Tribunal de Comptes que no és res més que un reducte en mans de la ultradreta més rància, l'autèntica batalla entre llibertat o feixisme tindrà lloc no a les urnes madrilenyes sinó en els tribunals europeus que, com sempre he sostingut, és l'únic lloc on és possible descarrilar un procés abjecte que ha consistit en la judicialització de la política, com si això pogués solucionar el conflicte.

En la mesura que el Tribunal Constitucional vagi desestimant els diversos recursos d'empara dels condemnats en el judici al procés, els afectats aniran anant al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a les mans del qual hi ha establir la intensitat i diversitat de les violacions comeses al llarg d'aquest procediment.

Paral·lelament, i en defensa dels exiliats, però sobretot dels drets i llibertats de tots els catalans, la batalla judicial a Europa no només continuarà, sinó que s'endinsa en un terreny cada vegada més inexplorat, però sobre el qual tenim un full de ruta bastant definit... sempre a resguard de de les sorpreses/regals que se'ns van fent en aquesta boja carrera en la qual alguns segueixen entossudits.

No són pocs els que em pregunten de manera constant quin és l'escenari al qual ens enfrontem i, sincerament, els entenc perquè no és senzill seguir la pista d'un laberint que té diverses zones o blocs de camins però que només té una sortida.

D'una banda, tenim el que podem denominar el "paquet" de les ordres europees de detenció i entrega (OEDE) que són només una part de tot el puzle, però que no deixa de ser un ariet important dins de tot el procés de desmuntatge de la repressió.

D'altra banda, i molt relacionat amb l'anterior, tenim el "paquet" referit a la immunitat dels eurodiputats i que en gran mesura va tremendament vinculat al tema de les OEDE.

Quan iniciem aquest camí, ens vam aprovisionar amb l'únic que ens serviria per arribar fins al final: una bona brúixola que ens marca les coordenades dels drets fonamentals i el dret de la Unió

Respecte a les OEDE, la cosa es va complicar a partir de les prejudicials cursades pel jutge Llarena que, sense mesurar les conseqüències de tal pas i com "lost in translation" va cursar set preguntes que, sens dubte, acabaran explotant pel costat que menys espera però que, entre altres coses, ens han servit per guanyar temps i per poder entrar a debatre, en l'àmbit judicial europeu -aquest que tant els incomoda-, alguns aspectes que no podíem plantejar en la defensa de la immunitat dels eurodiputats.

S'ha argumentat molt sobre l'admissió a tràmit d'aquestes prejudicials; en realitat hi ha els qui continuen vivint entorn d'un relat, ja que no hi ha un tràmit d'"admissibilitat" en matèria prejudicial i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) només les podia tramitar o dir a Llarena que es tractava d'una matèria ja conclosa, amb la vergonya que això hagués comportat.

En qualsevol cas, i als efectes del que aquí m'interessa, la tramitació d'aquestes prejudicials i per al curs dels procediments ordinaris, és a dir, ni accelerat -com pretenia Llarena, ni d'urgència com també permet el Reglament del TJUE, només aquest procediment prejudicial comportarà més d'un any de tramitació.

Però és que aquestes qüestions prejudicials comporten, a més, altres efectes que, estic segur, no van ser previstos per part de qui hagi dissenyat aquesta "estratègia", com és la paralització del procediment del qual porten el seu origen; dit més clarament, les OEDE queden paralitzades des de la remissió de les prejudicials sense que les mateixes siguin executables enlloc... bé, en cap lloc d'Europa però tenint present que el continent, en matèria de drets i llibertats, comença més enllà del Pirineu.

És a dir, no només se'ns va obrir una finestra temporal amb què no comptàvem -i que agraïm-, sinó que, a més, se'ns regala un espai de llibertat de moviment ampli pel mateix lapse temporal, la qual cosa ens permet, amb la tranquil·litat que això representa, poder continuar la batalla jurídica pel que fa a la defensa de la immunitat i que es tindrà lloc davant del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE).

La decisió del Parlament Europeu d'aixecar la immunitat als tres eurodiputats, juntament amb ser extravagant o justament per ser-ho, és recurrible en un procediment de nul·litat davant del TGUE i, per a fer-ho hi ha una mica més de dos mesos de temps des que es dicta... però tranquil·litat, ja hi estem posats.

Ara bé, resulta que el TGUE no només ha de dictaminar sobre una decisió tan arbitrària, sinó que, alhora, té oberts uns altres dos procediments que es van plantejar ja el 2019 i que tenen relació directa amb la defensa de la immunitat dels eurodiputats, la qual cosa implica que diversos aspectes d'aquesta mateixa protecció seran resolts, probablement, en sentències diferents.

Mentre tot això va succeint, com ja dic, les OEDE no seran executables per molt que el jutge Llarena s'hagi oblidat d'informar els seus col·legues escocesos i belgues de l'innegable fet que ha cursat les esmentades prejudicials; com que ell no ho ha fet, ja hi som nosaltres per informar-los d'una cosa que, dins de l'esperit de cooperació lleial i confiança mútua, era el primer que hauria hagut de fer.

Els temes per discutir en el TJUE no seran pocs, fins i tot alguns seran d'interès per a molts països de la Unió Europea els ordenaments dels quals pretén reformular el jutge Llarena a partir d'aquestes prejudicials, però, sobretot, els temes a discutir al TGUE no seran ni menys ni poc rellevants i entraran de ple a generar un escenari que en res no afavorirà les expectatives repressives dels qui veuen en els Tribunals la solució als problemes polítics.

Si abans teníem un circ amb tres pistes, Espanya, Escòcia i Bèlgica, ara, i sempre gràcies als regals que se'ns van fent, en tenim un amb una multiplicitat de pistes (Espanya, Escòcia, Bèlgica, Luxemburg i Estrasburg) que reflecteix, en qualsevol cas, que l'única via per desmuntar la lawfare generada a partir de la judicialització de la política era la internacionalització del problema.

El més interessant de tot és que, segurament, el problema més gran dels "enginyers" que han dissenyat l'estratègia repressiva és que no han previst una sèrie de coses per a les quals fa anys que estem preparats i, més d'hora que tard, han estat ells els qui ens han anat col·locant les peces del puzle allà on les necessitàvem.

Quan de petits muntàvem puzles sempre ho fèiem mirant la foto de la capsa; en casos com aquest ni hi ha capsa ni hi ha foto a la qual mirar per copiar-la. Estem davant d'un puzle sense model a seguir o davant d'un escenari inexplorat en el qual l'únic que serveix és una bona brúixola, aquesta que alguns van perdre en judicialitzar la política i d'altres mai no han tingut.

Per part nostra, quan iniciem aquest camí, ens vam aprovisionar amb l'únic que ens serviria per arribar fins al final: una bona brúixola que ens marca les coordenades dels drets fonamentals i el dret de la Unió pel qual, al nostre ritme, sortirem del laberint per l'única sortida que existeix mentre els altres es perdran irremeiablement en les tortuositats dels seus propis relats.