Catalunya ha estat moltes coses. Fins i tot un aeroport quan es negociava l’Estatut i amb l’acord de Mas amb Zapatero la gestió descentralitzada d’aquesta infraestructura havia de ser el ganxo perquè ERC se sumés a l’acord. Catalunya ha estat moltes coses i és moltes coses. Ara sabem que oficialment hi ha també un grup objectivament identificable (GOI), segons la justícia del club d’estat que és la Unió Europea. Un GOI que ha governat les institucions i que va camí de ser com un altre grup que hi ha a Catalunya, una meravellosa minoria (MM), de la qual ja formen part alguns dels insignes membres del GOI. Perquè, clar, no és excloent formar part de l’un i de l’altra. Però dic que va camí de ser una meravellosa —o no— minoria perquè malgrat presumir de manera una mica artificial de ser el 52%, no sembla que sigui ara una majoria social a la llum de les enquestes, per molt que es repeteixi el mantra que diu que cap independentista deixa de ser-ho. Ah, sí? Per què? La realitat diu que no és així. I no, no és perquè ho digui l’alcaldessa de Barcelona.

La Catalunya del PSC va néixer oficialment ahir amb l’acord dels pressupostos. La Catalunya del Quart Cinturó. La Catalunya de l’ampliació de l’aeroport. La Catalunya de no es posi en política. La de l’eufemisme. La Catalunya convergent de tota la vida, vaja

Però al marge d’enquestes, el GOI que ha governat les institucions catalanes ha passat a ser una minoria —meravellosa o no— a la pràctica. Benvinguts a la Catalunya del PSC, que és un altre grup objectivament identificable, liderat per Salvador Illa, un home que fent les coses simplement de manera ordenada ha aconseguit ja semblar el president. Illa va guanyar les eleccions, però no va governar —no és el primer cop que passa—, però amb encerts propis i errors no forçats del contrari —bé, forçats entre els antics socis— ha aconseguit ja un poder majúscul, situant les seves peces amb guant de seda i mà de ferro, per exemple a l’anomenada Corpo, on imposa només amb la seva presència, com hem vist en els últims mesos i, especialment, en els últims dies. Si sense la presidència el PSC ja imposa, doncs imagineu quan governin de veritat. Cosa que no seria estrany que passi d’aquí a uns mesos. La Catalunya del PSC va néixer oficialment ahir amb l’acord dels pressupostos. La Catalunya del Quart Cinturó, B-40, ronda Nord o com se li hagi de dir. La Catalunya de l’ampliació de l’aeroport. La Catalunya de no es posi en política. La de l’eufemisme. La Catalunya convergent —o sociovergent— de tota la vida, vaja. Una Catalunya que era, per cert, un altre GOI i que ara és un objecte polític no identificat (OPNI) del tot i que està a l’oposició per voluntat pròpia.

S’han acabat els blocs. Diuen. Bé, depèn. Perquè blocs n’hi ha sempre. En els últims anys han sigut blocs nacionals. Ara és un bloc a l’altre eix. Sempre sobre el paper, perquè això de ser d’esquerres massa vegades és una etiqueta. Però no és nou i és relatiu. Illa, que és aficionat d’una MM, forma part de la nova majoria on hi ha part del GOI, però també de l’espai que ja va governar set anys Catalunya. Govern, per cert, anomenat tripartit, però que Pasqual Maragall va voler batejar amb el nom de GEC. Govern d’esquerres i catalanista. I hi ha gent del GOI al GEC. Així que hem tornat al 2003. Hi ha diferències, sí. De moment el president és d’ERC. ICV són els comuns. I el PSC hi dona suport parlamentari. Però, vaja, és que tot canvia a la lampedusiana manera. Ara Sabina, que almenys admet que ja no és d’esquerres —ho era fa 30 anys, com molta gent que encara creu que ho és—, no podria escriure Y nos dieron las diez. Quan tornés al poble, a l’antic bar no hi hauria una sucursal del Banco Hispano Americano. Però segur que hi hauria un propietari d’origen xinès o un súper regentat per un catalanopakistanès. En un poble. A Barcelona hauria estat atropellat abans d’arribar per un patinet elèctric.