El conseller d'Economia i Hisenda, Jaume Giró, analitza en un article per a ElNacional.cat el context polític en què es produeix el debat de pressupostos i la necessitat de preservar la cohesió de la majoria independentista al Parlament. Giró planteja les seves reflexions el mateix cap de setmana en què les assemblees obertes de la CUP aborden el posicionament d'aquest grup parlamentari al debat de les esmenes a la totalitat del projecte de pressupostos del Govern. Les bases de la CUP votaran una decisió entre diumenge i dilluns i el resultat es farà públic dimarts. L'article és el següent:
MÉS ENLLÀ DELS PRESSUPOSTOS
I
En el llibre The crises of civilization, l’historiador indi Dipesh Chakrabarty recorda una anècdota referida a la relació entre el poeta Rabindranath Tagore i l’activista Mahatma Gandhi. L’any 1934, Gandhi va dir en una entrevista que el terratrèmol terrible que es va patir aquell any al nord de l’Índia havia estat un càstig diví pel pecat del sistema de castes del país.
A Tagore, aquesta visió de les coses li semblava que ratllava la superstició, de manera que es va proposar de respondre-la amb contundència. Però abans de res, va escriure Gandhi per preguntar-li si les opinions publicades eren realment les seves i per anunciar-li que, si era el cas, li respondria públicament. Gandhi li va confirmar el que havia dit, i va donar la benvinguda a qualsevol expressió de desacord. Tagore, aleshores, va escriure l’article.
Aquesta anècdota —aparentment tan deslligada del nostre present a Catalunya— posa de manifest, tanmateix, quelcom que tenia valor el 1934 i el segueix tenint ara.
Estic parlant del que Chakrabarty anomena “civilitat”. La civilitat és l’expressió d’un territori en comú. Un territori intel·lectual, un territori cultural, fins i tot també un territori geogràfic que conformen un país i que, malgrat que hi pugui haver diferències profundes entre les persones que l’habiten, constitueix el fonament essencial i compartit que fa possible la pluralitat i, per tant, obre la porta al diàleg. La civilitat és el substrat polític que permet la transacció, el respecte mutu, la generositat i l’acord per assolir un bé superior compartit.
La civilitat és, també, la manera d’expressar un horitzó en comú. En el cas de Tagore i Gandhi, i malgrat les seves diferències, tots dos tenien molt clar que cap ésser humà podia ser propietat d’un altre ésser humà, o que tant els individus com els pobles tenien el dret inalienable d’autodeterminar-se i d’autogovernar-se. Tots dos compartien una visió del seu país alliberat del jou colonial i amb unes estructures socials completament transformades. I tots dos, sobretot, eren plenament conscients de la transcendència del moment que estaven vivint, i de les exigències que els reclamava la història.
II
Malgrat totes les diferències culturals, històriques i geogràfiques, potser l’Índia del 1934 no estigui tan allunyada de la Catalunya del 2021.
També nosaltres, avui, tenim al davant una aspiració de sobirania, compartida per una majoria dels ciutadans del país, i, igual que a l’Índia del 1934, aquesta visió s’expressa de maneres diverses.
Hem d’avaluar amb clarividència els desafiaments que tenim a l’horitzó, i actuar de tal manera que en cap cas posem en perill els fonaments que sustenten les possibilitats de debat, de diàleg i de desacord que compartim
El que vull és apel·lar a aquesta pluralitat —que és del tot enriquidora i saludable—, sense perdre de vista, però, que hi ha ocasions en què hem de ponderar responsablement en quin moment de la història ens trobem, i actuar en conseqüència. Hem d’avaluar amb clarividència els desafiaments que tenim a l’horitzó, i actuar de tal manera que en cap cas posem en perill els fonaments que sustenten les possibilitats de debat, de diàleg i de desacord que compartim. Això és la civilitat: l’exercici responsable de les pròpies capacitats i la persecució legítima de les pròpies aspiracions, però sense posar en perill, precisament, allò que compartim i que fa possible aquest intercanvi.
III
Avui tenim al davant una ocasió com cap altra per fer un exercici de civilitat. Em refereixo a la possibilitat de facilitar que els pressupostos del 2022 tirin endavant i puguin començar a desplegar-se a partir del mes de gener de l’any vinent.
Vull dir-ho clar: aquests pressupostos no són els millors que podria tenir Catalunya. Però he de dir també, amb la mateixa claredat, que sí que són els millors pressupostos que, en les circumstàncies actuals, avui pot tenir el país. En aquest sentit, els pressupostos no fan altra cosa que emmirallar la situació política de Catalunya: no és, efectivament, la millor situació a què podem i hem d’aspirar. Però si considerem que, avui, la representació majoritària al Parlament és sobiranista, bé podem pensar que, en les circumstàncies actuals, la que tenim és la millor situació política possible per poder perseverar en les nostres aspiracions d’autodeterminació. És, per tant, un bé que mereix ser protegit.
Sabem de les nostres diferències, i volem que no es perdin, perquè representen la diversitat de la gent i la riquesa del país. Però també sabem del perill que suposaria per a la nostra causa que aparegués una esquerda en aquest sòl que compartim i sobre el qual volem caminar plegats cap a la independència de Catalunya
Aquesta visió compartida dels tres partits sobiranistes és el territori comú, el fonament irrenunciable a la preservació del qual hauríem de dedicar tots els esforços que calgués. Això, si més no, és el que estem intentant des del Govern, especialment durant aquests dies. Sabem de les nostres diferències, i volem que aquestes diferències no es perdin, perquè representen la diversitat de la gent i la riquesa del país. Però també sabem del perill que suposaria per a la nostra causa que aparegués una esquerda en aquest sòl que compartim i sobre el qual volem caminar plegats cap a la independència de Catalunya.
El Govern ha presentat els millors pressupostos de la història del nostre país. Els comptes per al 2022 que el Parlament haurà de debatre els pròxims dies representen un creixement de la despesa del 17,3 per cent. Tres de cada quatre euros de tots els recursos nous que es contemplen en el projecte —més de 5.000 milions d’euros en total— aniran destinats a polítiques socials per a les persones. Pel que fa a la inversió pública, dupliquem l’esforç del país i d’un any per l’altre passem de 2.000 milions a 4.000 milions d’euros destinats a infraestructures i equipaments.
Són, per tant, uns pressupostos extraordinàriament sensibles pel que fa a la dimensió social de l’acció de govern. Són ambiciosos pel que fa a la modernització del país i al bastiment de formes sostenibles de prosperar com a societat, i encara ho són més pel que fa a l’enfortiment dels nostres mecanismes de redistribució i justícia social. Mai uns pressupostos havien tingut una vocació tan explícita de corregir les injustícies relacionades amb el gènere.
Són, en definitiva, els pressupostos més socials, més feministes, més sostenibles i que més estimularan l’emprenedoria i l’economia productiva que mai s’han presentat. Són, insisteixo, els millors pressupostos possibles. Però a més de tot això, també són —senzillament— uns bons pressupostos.
IV
L’horitzó que avui tenim al davant pren la forma d’una cruïlla històrica. Hem de decidir si agafem amb decisió el camí cap a la reactivació econòmica i social del país, i hem de decidir si volem fer-ho junts, mantenint i reforçant la unitat de les forces independentistes.
El desacord en el seu tràmit només podria ser llegit com un afebliment de l’aspiració nacional majoritària a la plena sobirania i exercici dels nostres drets i llibertats, i com un suport sobrevingut a la política de repressió judicial i persecució econòmica
Els pressupostos són la llei més important que aprova el Parlament. Aquesta importància ara es multiplica, perquè hem de tenir en compte la situació de crisi i sofriment que tot just estem començant a superar, però que encara és plena d’incerteses i riscos. Però també es multiplica per una altra raó: perquè el desacord en el seu tràmit només podria ser llegit com un afebliment de l’aspiració nacional majoritària a la plena sobirania i exercici dels nostres drets i llibertats, i com un suport sobrevingut a la política de repressió judicial i persecució econòmica amb què l’Estat ha fet front a l’expressió legítima d’una voluntat compartida.
Apel·lo, per tant, a aquell valor —la civilitat— que va unir a Gandhi, a Tagore i a tants d’altres, per decidir la posició de cadascú davant els pressupostos per a l’any 2022. Apel·lo a la generositat, a la responsabilitat, al diàleg i a la pluralitat que són inclosos en aquest concepte de civilitat. Però apel·lo, sobretot, a la necessitat de veure en aquests pressupostos l’ocasió per preservar el territori comú que estimula la nostra acció política i al qual no podem renunciar sense renunciar, al mateix temps, a les nostres aspiracions com a país.
A la imatge principal, el conseller d'Economia i Hisenda, Jaume Giró / Sergi Alcàzar