La gestió de la crisi provocada per l’aparició d’un brot de pesta porcina africana al voltant de Barcelona, a Collserola, al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, demostra clarament que Catalunya no té poder polític per fer absolutament res, o que l’ha perdut si és que mai n’havia tingut, perquè l’última paraula de tot la té sempre no el govern català, sinó el govern espanyol, per no parlar del que decideix i imposa directament la Unió Europea (UE). Aquests dies s’està veient que la Generalitat és una mera gestoria, que es limita a aplicar el que li marquen i li manen des de fora. Això passa per què qui governa és el PSC o no hi té res a veure? 

És una obvietat que la voluntat del PSC que actualment dirigeix Salvador Illa, després que el 2012 el partit renunciés de manera explícita a la defensa del dret d’autodeterminació que històricament havia avalat, no és altra que fer que Catalunya rebi el mateix tracte que qualsevol de les altres autonomies d’Espanya, amb les seves particularitats si es vol, però autonomia, al cap i a la fi. Que el nom oficial de la llei d’amnistia pactada entre el PSOE i JxCat i ERC, i de la qual el PSC és un fervent valedor, sigui el de llei per a la normalització institucional, política i social a Catalunya ha estat des del primer moment una declaració de quines són les intencions dels socialistes, tant espanyols com catalans, però també de les formacions processistes: girar full del procés independentista que va desembocar en el referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i que entre tots van fer fracassar. 

El fet que en aquests moments el govern català no pinti res enlloc és, doncs, responsabilitat del PSC, però també de JxCat i d’ERC. Tots han contribuït a desnacionalitzar el país i el resultat és que quan hi ha un problema, com ara el de la pesta porcina africana, es posa en evidència que el que hi ha al número 4 de la plaça de Sant Jaume de Barcelona –és a dir, el Palau de la Generalitat–, al districte de Ciutat Vella, és una pura gestoria. Mai no ho havia estat tant com ara, ni en els anteriors mandats presidits pel PSC, primer per Pasqual Maragall i després per José Montilla. I és que, en realitat, avui ni tan sols és la seu central de la gestoria, sinó només la delegació, la sucursal, de la companyia radicada a Madrid. Si no, que li ho preguntin al conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig —sobre el paper l’encarregat de gestionar la crisi en qüestió—, que no es cansa de sortir a la tele, però sempre pendent, no fos cas, de les directrius que li arribin del seu homòleg al govern espanyol, el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas. 

A Catalunya, d’acord amb el que preveu l’Estatut aprovat el 2006 —que no difereix del que ja contenia el del 1979—, li correspon, “respectant el que estableixi l'estat en exercici de les competències que li atribueix l'article 149.1.13 i 16 de la Constitució, la competència exclusiva en matèria d'agricultura i ramaderia”. Que traduït és el mateix que dir que Catalunya té competències exclusives en agricultura i ramaderia, tret d’allà on les té l’estat espanyol, que és en tot. Amb aquest marc jurídic, queda clar que el paper de la Generalitat és exclusivament el de comparsa. Arribats en aquest punt, però, seria d’agrair que, si més no, el poc paper que té el fes bé. La tesi de l’entrepà de mortadel·la contaminat com a origen del brot —que va sostenir Òscar Ordeig fins a l'avorriment i fins que el ministre espanyol no li va tocar el crostó i li va dir que mirés si el contagi no provenia d’una fuita del laboratori de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), que depèn precisament de la Generalitat, que estudia la malaltia— faria riure, si no fos que es tracta d’un assumpte prou seriós que, per sort, no afecta la salut humana. 

Aquests dies s’està veient que la Generalitat és una mera gestoria, que es limita a aplicar el que li marquen i li manen des de fora

Rigor, en tot cas, és el mínim que es pot exigir en un cas com aquest, que tindrà fortes repercussions econòmiques per al sector ramader i potser per al conjunt del sector agroalimentari. Com ara per exemple, a més d’aclarir d’on surt la contaminació, explicar de manera convincent de què han mort tots els porcs senglars que, segons la versió oficial, no han donat positiu del virus de la pesta porcina africana, però que han estat trobats morts dins del mateix radi dels que sí que han donat positiu, i quan resulta que el patogen és un virus que té una mortalitat del 100% en els casos contagiats. La politiqueria, en conseqüència, també hi hauria de sobrar. Que Salvador Illa, en tant que president de la Generalitat, hauria hagut d’anul·lar, o pel cap baix escurçar, el viatge que feia a Mèxic quan va esclatar la crisi? Doncs probablement sí. Que la crítica de JxCat per no tornar abans d’hora va amb el rol d’oposició que juga actualment al Parlament, de la mateixa manera que si els papers estiguessin canviats ho faria el PSC? Doncs també. Que JxCat vol que rodin caps si es demostra que l’origen de l’agent contaminant és el laboratori de l’IRTA en qüestió, caps polítics s’entén? En un país on ningú no dimiteix per res, seria motiu de celebració que ara ho fes algú. 

Però compte a l’hora de fer servir la política per fer segons quins plantejaments. La pesta porcina, en la variant africana i en la variant clàssica —l’únic que les diferencia és el tipus de virus que les provoca—, va ser una malaltia freqüent a Catalunya abans de l’ingrés d’Espanya, el 1986, a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que, lògicament, va posar com a condició per a l’entrada l’erradicació de l’afecció. I així es va fer, però la mesura no va poder impedir que es reproduís, en la variant clàssica, més tard, els anys 1997 i 1998, i que afectés no porcs senglars, sinó porcs domèstics. En aquella època a Catalunya governava CiU i algú potser encara podria recordar com ramaders de la mateixa comarca natal del conseller d’Agricultura del moment enterraven clandestinament en sots amb calç viva els exemplars morts a causa del contagi per evitar haver de sacrificar tota la porcada si se sabia que a l’explotació hi havia animals infectats. 

El PSC sempre ha volgut fer bandera de la gestió, en oposició a l’agenda nacional que se suposa que han prioritzat els partits nacionalistes. Ara té l’oportunitat de demostrar que és capaç de sortir-se’n. Els pagesos fa anys que clamen que cal posar fi a la sobrepoblació de senglars —com així també amb la de conills i de cabirols—, però les administracions, més enllà de garlar molt, no han fet res. Ara Òscar Ordeig assegura que sí, que sobra la meitat de la població de porcs senglars. El quid de la qüestió serà veure com passa de les paraules als fets i com s’ho fa perquè el seu govern compleixi allò que promet, a diferència del que no han fet els anteriors. D’això dependrà que superi o no l’examen de la gestió. Ara bé, demanant l’ajuda de l’exèrcit espanyol —l’anomenada Unitat Militar d’Emergències (UME)— i acceptant fins i tot la col·laboració dels agents forestals i els gossos enviats per la lideressa del PP a Madrid, Isabel Díaz Ayuso, el que se certifica és que la Generalitat és realment la gestoria de la colònia.