Aquesta paraula quasi intraduïble reflecteix la passió i la necessitat que sentim els humans per migrar. En realitat, hi ha una minoria d’humans als qui els agrada explorar i podríem definir-los com a culs inquiets, però la gran majoria prefereix fer assentaments en llocs amb bones condicions per a la supervivència, amb accessibilitat assegurada a l’aigua i al menjar. Les grans migracions humanes sempre es deuen a cataclismes, petits o grans, ja siguin sequeres persistents que es perllonguen en el temps, inundacions, pestes que acaben amb els conreus durant anyades, desertitzacions o glaciacions i, d’ençà que els humans tenen armes, les guerres i les migracions forçades (com ara, per l’esclavisme). La nostra espècie prefereix el moviment a petita escala, sigui en l’espai o en el temps, i si cal recórrer llargues distàncies, fer-ho al llarg de moltes generacions.
Una de les grans preguntes que tenim a mig resoldre és on vam sorgir com a espècie. Els humans actuals ens considerem “humans moderns”, perquè podem identificar característiques morfològiques i genètiques que ens diferencien d’altres hominins. Es calcula que vàrem sorgir entre fa 200.000 a 300.000 anys a l’Àfrica, des d’on vam migrar i ocupar altres regions geogràfiques del món. En aquestes migracions ens vàrem trobar altres hominins, com ara els Neandertals a Europa o el Denisovans a Àsia, amb els quals vàrem conviure fa desenes de milers d’anys, i amb els que ens vàrem encreuar. De fet, molts de nosaltres tenim en el nostre DNA algun fragment cromosòmic heretat directament d’aquests altres hominins avantpassats, ja que com us he explicat en altres articles, la nostra espècie no és pura, sinó resultat de diferents hibridacions que han deixat major o menor petjada en el nostre genoma. Som diversos i variats.
Però per què trobem restes de Neandertal a Europa i no a Àfrica? Com, quan i per què els humans moderns vam ocupar diversos continents? Quina va ser la raó o raons que van causar aquestes migracions inicials dels diferents hominins? Una de les hipòtesis que va agafant força és que la raó principal que ha modelat les diferents espècies (o subespècies) d’hominins i l’espai que van ocupar van ser les condicions climàtiques. Com podem estudiar-les? Hi ha diverses maneres en què podem predir o inferir el clima global de la terra, però quan parlem de condicions climàtiques de milions d’anys enrere fins a l’actualitat, els majors determinants del clima són determinants astronòmics, com ara l’òrbita de la Terra al voltant del Sol i la inclinació del seu eix rotatori. No viatgem sols en l’espai, a més del Sol, altres planetes exerceixen força gravitatòria sobre la Terra, i les òrbites d’aquests planetes s’apropen i s’allunyen de la Terra de forma cíclica. Amb cicles d’aproximadament 41.000 anys, l’eix de la Terra oscil·la, alterant la intensitat de les estacions i canviant la pluviositat en els tròpics. A més, amb cicles de 100.000 anys, la Terra va variant des d’una òrbita més circular (que comporta major irradiació solar i estius molt més llargs) a òrbites progressivament més el·líptiques, que redueixen la llum del sol que ens arriba i provoca períodes de glaciació. Els hominins més propers a nosaltres han sorgit, evolucionat i s’han extingit en els últims 2 milions d’anys i, per tant, les diferents espècies d’hominins han viscut al llarg d’aquests cicles astronòmics, amb canvis profunds en les condicions d’habitabilitat de moltes regions de la Terra. És lògic pensar que aquests canvis van afectar els humans, van condicionar la seva supervivència i causar migracions, ja que buscaven un ambient i clima més propicis. Tanmateix, fins ara, les dades paleoclimatològiques eren limitades.
Justament, aquesta setmana s’ha publicat en obert un article a Nature en què es combina una simulació molt acurada de la climatologia terrestre associada als canvis astronòmics durant els últims dos milions d’anys, amb una ingent quantitat d’evidències de fòssils humans i altres restes arqueològiques (localització geogràfica i la seva datació) de fins a 6 espècies d’hominins (Homo erectus, Homo ergaster, Homo habilis, Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis, Homo sapiens (el més recent i actual)). Segons els seus autors, els fòssils dels diferents hominins no es troben localitzats de forma aleatòria, sinó que clarament s’agrupen en regions que presentaven condicions climatològiques específiques.
Tot i que la correlació de dades no implica causalitat i, per tant, calen molts més estudis, per exemple, genètics (per comprovar els parentius i proximitats genètiques de les diferents poblacions), les inferències són sorprenents i suggerents. Per exemple, els autors determinen que els hominins del Plistocè primerenc es van originar i assentar amb zones que tenien un clima poc variable respecte a l’òrbita terrestre, mentre que a la transició cap al Plistocè mitjà, fa uns 700.000 anys, l’Homo heidelbergensis va migrar des d’Àfrica cap a Europa i Àsia, en una època en què la seva regió original es va tornar molt càlida, i l'òrbita més el·líptica de la Terra va fer que altres regions del nostre planeta fossin més humides i habitables per a aquesta espècie, convertint als humans d’aleshores, uns exploradors mundials (segurament, adquirint noves destreses i capacitats). Les restes fòssils dels Homo heidelbergensis coincideixen amb les zones predites per la simulació com més similars climàticament a les condicions originals de la zona africana d’on van sorgir. Els autors també proposen que aquesta migració donaria origen a dues branques, la branca nòrdica permetria l’aïllament geogràfic i genètic que donaria lloc a les poblacions de Neandertals a Europa i a les de denisovans i altres hominins a l’Àsia oriental, mentre que la branca que va dirigir-se cap al Sud d’Àfrica va originar els humans moderns. Aquesta proposta, amb dues branques que van migrar i ocupar llocs diferents amb similituds climatològiques, està resumida en la següent imatge. Fixeu-vos els llocs assenyalats en colors blaus (llocs més habitables i similars en condicions), i la coincidència de jaciments amb fòssils.
Figura extreta de Timmerman et al. 2022, on s’explica la migració i successió dels diferents homínids, segons habitabilitat de les diferents regions, predita pels cicles astronòmics (doi:10.1038/s41586-022-04600-9)
Inferir que les migracions dels nostres ancestres hominins i el sorgiment de la nostra espècie depèn, en certa manera, dels cicles astronòmics, és trencador i també provocatiu. No obstant, ens dona un marc de referència per continuar estudiant i investigant sobre els nostres orígens com a espècie, i sobre la nostra ànsia de descobrir nous espais, nous mons, on poder assentar-nos i, potser, començar una nova vida.