Recordo perfectament que als meus llibres de l’EGB (l’educació primària de la meva època) es descrivia una línia evolutiva més o menys directa, des dels simis fins a humans, per a explicar l’adquisició de trets que ens caracteritzen com a “humans”: l’evolució cap al bipedisme (caminar sobre dues cames), amb els concomitants canvis de la forma de la pelvis i l’alliberament de les mans, que va permetre el treball manual de precisió, o els canvis en la forma del crani amb l’increment de la capacitat cranial i, per tant, del volum i forma del cervell... Des de l’Australopithecus fins a l’Homo erectus, i amb algunes baules perdudes, per a arribar finalment als Homo sapiens actuals. A la prehistòria apareixien dos tipus humans diferenciats: ens parlaven dels neandertals (que sempre es dibuixaven com a alts, peluts, de crani més gran i trets facials toscos), els quals es van extingir fa uns 40.000 anys, mentre que, per contra, sobrevivien els “Cromagnon”, que som nosaltres (per cert, aquest últim nom ha quedat obsolet i actualment ens autoanomenem humans moderns).

Com que els neandertals i els homes moderns vam coexistir en el temps i l’espai (ambdós tipus d’homínids vàrem viure a Europa durant la mateixa època durant milers d’anys) es va discutir en el camp dels antropòlegs i arqueòlegs durant molt temps si va haver-hi contacte, tant pel que fa a l’intercanvi de coneixements (com ara fer eines de pedra i altres estris, manifestacions ornamentals i artístiques...) com físic (es van mai entrecreuar?). No fa pas tants anys es deia que no hi havia cap evidència que els humans moderns s’haguessin mai encreuat amb els neandertals i semblava, doncs, que el nostre llinatge evolutiu homínid era únic i lineal. Però, com passa moltes vegades, discussions que havien ocupat anys i esforços d’estudis i recerca, poden ser resoltes amb l’adveniment de noves tecnologies, que ens permeten fer anàlisi fins a límits insospitats.

Amb les tècniques de seqüenciació massiva, en què es pot analitzar tot el genoma d’un organisme, es van començar a seqüenciar mostres de fòssils humans. En moltes mostres l’ADN està degradat i, per tant, és impossible extreure dades científicament fiables, però l’any 2010 es va seqüenciar per primer cop el genoma d’un neandertal a partir de restes trobades a la cova d’Altai (al Sud de Sibèria). Aquesta cova havia estat habitada pels neandertals i s’hi han trobat nombroses restes d’activitat humana. A més, les condicions de la cova eren bones per a preservar l’ADN, per tant, la seqüència obtinguda era de suficient qualitat per a establir comparacions amb els genomes dels humans moderns actuals. El resultat va ser que... oh, sorpresa! Els neandertals i els humans moderns sí que s’havien encreuat. De fet, l’ADN dels humans actuals que tenen un origen geogràfic fora d’Àfrica (més específicament, d’origen subsaharià) conté una mitjana del 2% de genoma que procedeix de neandertals. Tenint en compte que els neandertals van extingir-se fa tants milers d’anys i el munt de generacions humanes que han passat en aquest període, vol dir que la presència i l’encreuament entre poblacions humanes va ser bastant extensiu. De fet, hi ha unes restes d’un humà modern de fa 40.000 anys en què el percentatge d’ADN Neanderthal és molt més alt, i es calcula que un dels seus rebesavis o rebesàvies (5-6 generacions enrere) era Neanderthal. Per tant, la saga de novel·les de ficció (i molt èxit) de Jean M. Auel, sobre el Clan de l’Os Cavernari, en què una noia “Cromagnon” és acollida per un grup de neandertals, amb els quals conviu i s’encreua, no era pas tan agosarada com semblava quan es va publicar el 1980!

Tots nosaltres som un puzle de l’ADN dels nostres ancestres

Però encara hi ha més, s’han trobat restes d’altres homínids, de la mateixa època que els neandertals i els humans moderns, però que en sortir d’Àfrica van migrar cap a Àsia, els denissovans (anomenats així per la cova de Sibèria on se’n van trobar restes per primer cop). La seqüenciació d’aquestes restes demostren que un bon percentatge de l’ADN dels humans actuals a Àsia (per exemple, a la Xina i al Japó) procedeix dels denissovans. Justament acaba de sortir publicat a la revista Cell un article molt interessant en què la comparació exhaustiva de molts genomes humans demostra que almenys va haver-hi encreuament amb dues poblacions de denissovans diferents. Això es posa particularment de manifest quan en la comparació s’inclouen els ADNs d’humans de Papua-Nova Guinea i altres illes del Pacífic. De fet, un resultat molt sorprenent és que comparant tots els genomes, han inferit que el nostre genoma conté també ADN de, com a mínim, un altre homínid desconegut del qual encara no s’han trobat les restes!

I com sabem que aquests fragments d’ADN són d’origen neandertal o de denissovà? Doncs perquè quan llegim la seqüència de l’ADN dels humans actuals, hi trobem fragments sencers que són idèntics, en bloc (en termes genètics es diu que hi ha haplotips compartits), als que trobem seqüenciant les restes fòssils. És com si llegíssim una novel·la i hi trobéssim un capítol que és idèntic, fil per randa, al d’una altra novel·la diferent. Alguns humans tenen aquest capítol idèntic al dels neandertals i altres, no. Com que el plagi en l’ADN no existeix, l’explicació raonable i plausible és l’encreuament genètic. I ara en podeu preguntar, i per què després de tants milers d’anys, encara es manté l’haplotip en bloc? L’explicació que ens dóna la genètica evolutiva és que quan hi ha regions d’ADN que es conserven al llarg del temps en haplotip és per què hi actua una selecció natural positiva, és a dir, perquè la informació genètica continguda en aquest ADN confereix alguna característica genètica que s’ha seleccionat a favor. De moment, les anàlisis ja han demostrat que algunes de les regions d’ADN denissovà conservades en humans contenen gens molt importants per a la immunitat a certs paràsits i microorganismes, i en el cas de l’ADN neandertal sabem que algunes de les regions que perduren han ajudat a l’adaptació a ambients més freds o estan relacionades amb la resistència ­o amb el risc a patir malalties autoimmunes o psiquiàtriques, però encara queda molt per descobrir.

Com ja vaig explicar en un altre article, tots nosaltres som un puzle de l’ADN dels nostres ancestres. Ara sabem que el que nosaltres considerem com a humà, no és exclusivament producte d’una evolució lineal i aïllada, sinó que procedim de diferents homínids que van migrar en onades successives des d’Àfrica, colonitzant el món, i quan les poblacions s’anaven trobant, s’encreuaven deixant descendents fèrtils. Els humans actuals estem fets de peces d’ADN de molts altres llinatges d’homínids que ens han precedit, i aquest llegat, aquesta herència ancestral ens afegeix diversitat com a espècie. Podem explicar algunes de les diferències dels humans a la contribució diferencial del genoma dels homínids que ja s’han extingit. És un camp de la genètica evolutiva humana absolutament fascinant!

Gemma Marfany
Opinió Camaleònic Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Calcomanies Gemma Marfany