Tens els gens per a ser un bon pare?. Aquesta podria ser ben bé la pregunta que pot fer una femella al seu mascle abans d’aparellar-se i tenir fills. Sobretot si tenim en compte els resultats d’una publicació de tot just la setmana passada on s’estudien les diferències de comportament entre dues espècies de ratolins, uns que són cosmopolites i es troben per tot arreu i d’altres que viuen més restringits a terrenys sorrencs.

Quan jo era jove vaig veure un curt de dibuixos animats d’en Walt Disney protagonitzat per dos ratolins, un de camp i un de ciutat, basat en una faula d’Esop, que glosava a bastament els avantatges de la humil i tranquil·la vida al camp, en contraposició a l’estressada vida de ciutat enmig de riscs imponderables. Doncs bé, ben lluny d’aquesta visió bucòlica, els científics als quals em refereixo analitzen per què hi ha espècies de mamífer (en aquest cas, ratolins) on uns mascles són monògams i tenen cura de les seves cries, mentre que altres mascles, d’una espècie tan semblant que és difícil distingir-los, són polígams i es fan l’orni a l’hora de cuidar els seus fills.

La genètica permet saber per què hi ha mascles monògams que tenen cura de les cries mentre que mascles d’espècies molt semblants són promiscus i descuiden els fills

Els científics ja van esbrinar en el seu moment que les diferències en aquests ratolins són principalment neuroendocrines, és a dir, presenten diferències hormonals i físiques del cervell relacionades amb aquestes tasques. Si hi ha diferències en la producció i en la recepció d’hormones, és molt probable que les diferències estiguin en el manual d’instruccions que controla quines cèl·lules han de produir i quines han de rebre aquestes hormones. I si parlem de manual d’instruccions, parlem d’ADN, és a dir, de gens. Així doncs, els científics creuen que darrere del comportament diferencial de monogàmia o poligàmia, hi ha una diferència genètica. I si hi ha una diferència genètica, la podem cercar, esbrinar, estudiar, disseccionar i, finalment, entendre.

És bastant probable que en llegir aquesta introducció, molts sentim un calfred d’emoció intrigant que no sabem ben bé com interpretar… si és de fascinació o d’incredulitat, ja que no se’ns pot amagar el fet que quan es realitzen estudis de comportament en animals, tenim la tendència de sentir-nos-hi identificats i d’extrapolar-ne directament els resultats al comportament humà. Hi ha un gen darrera de la nostra tendència monogàmica o en els desitjos poligàmics...?

Cal dir que d’estudis científics sobre monogàmia i genètica fa molt temps que se’n fan. No entrarem en les causes que explicarien aquesta selecció natural en els animals a favor de la monogàmia o la poligàmia (on la polèmica entre científics del camp és encesa!), sinó que ens centrarem en com ho podem explicar. Alguns dels estudis més interessants s’han fet amb uns altres rosegadors molt semblants als ratolins, els talpons Microtus, on els talpons de prat són monògams i els de muntanya, no ho són. Mirant les seves diferències a nivell de cervell, els investigadors van observar que hi havia diferències en les produccions de dues hormones molt relacionades, la vasopressina (que entre d’altres funcions, controla la pressió arterial) i l’oxitocina (que entre d’altres funcions, controla les contraccions del part i la producció de llet), així com del neurotransmissor dopamina (que entre d’altres funcions, regula comportaments de satisfacció i plaer). Simplificant, van veure que les diferències principals es trobaven en una regió reguladora del gen receptor de la vasopressina (Avpr1a) que causava que unes neurones del cervell poguessin, o no, ser estimulades, modificant així la seva capacitat de crear noves connexions neuronals. Així, els ratolins que eren monògams tenien unes determinades neurones que en ser estimulades per la vasopressina, produïen sensació de plaer.

En el comportament hi intervenen genètica i aprenentatge, els gens i l'ambient

El cervell del mamífer no només està preparat per sentir plaer, sinó que busca activament la manera de repetir les condicions que li donen aquest plaer (ai, el vici... però d’això en parlarem un altre dia). Així que els ratolins mascles aprenien que quan mantenien una parella i compartien la criança de les cries, tenien major estimulació d’aquestes neurones degut a la recepció de vasopressina, i això els proporcionava plaer. Aquest punt és molt important. No és només el gen. La genètica permet fer certes connexions neuronals, que són les que permeten respondre als estímuls ambientals (interns i externs). Així, doncs, no és que els ratolins neixin monògams i sàpiguen cuidar les seves cries innatament, sinó que la variant genètica que han heretat els permet aprendre a ser monògams perquè així són més feliços. Per tant, són les dues coses, genètica i aprenentatge, gens i ambient. A aquesta aportació de l’ambient sobre la genètica se li diu epigenètica. Com sempre es diu a classe, el fenotip (les característiques aparents dels individus) és el resultat de la interacció del genotip (els seus gens concrets) amb l’ambient.

Per acabar-ho de demostrar, uns investigadors van fer un experiment de transgènesi en cervell d’aquests petits animals. Van introduir la instrucció genètica per ser receptius a la vasopressina, directament a les neurones dels cervells de mascles talpons polígams. I llavors, què va passar? Doncs que molts dels mascles talpons transgènics van modificar substancialment el seu comportament, decantant-se cap a la monogàmia perquè molts d’ells, gràcies al transgèn, van refer certes connexions neuronals, aprenent que ara els agradava ser monògams.

Evidentment, aquest no va ser un efecte de tot o res. És lògic pensar que un comportament com la monogàmia i el tenir cura de la descendència és força complex, i no ho pot explicar un únic gen o una variant genètica. Per començar, hi ha moltes característiques a considerar apart de tenir una única parella, com ara la construcció del cau on tenir els fills, escalfar i vigilar les cries, donar-los de menjar, llepar-los i netejar-los... així que no es pot inferir que només hi ha un gen responsable de totes aquestes activitats. I aquí és on encaixen els resultats presentats en aquest nou article, on es fa una anàlisi més acurada del comportament, en aquest cas, de ratolins de camp (Peromyscus). Els investigadors han demostrat que, com a mínim, intervenen 12 gens diferents, i que els gens que regulen aquest comportament són diferents entre mascles i femelles. La genètica del comportament és complexa i a més, l’ambient hi intervé i modula la resposta. Així que la genètica no són faves comptades. Però, evidentment, com que ens interessa el comportament humà, ja podeu ben suposar que hi ha investigadors que han estudiat aquests mateixos gens a poblacions humanes. Els resultats troben una certa relació entre el mateix gen receptor de la vasopressina (AVPR1A) i la capacitat dels homes d’establir una relació de parella estable (segons les opinions de les seves parelles dones. I en les dones, quin gen influeix el seu comportament monogàmic i de cura de les cries? Això cal encara investigar-ho...

No hi ha un únic gen per a la monogàmia i la cura de les cries, sinó molts

Resumint, és el gen receptor de la vasopressina realment el gen de la monogàmia? Està clar que les variants d’aquest gen tenen un efecte sobre el comportament en molts mamífers, però no se’n poden extreure conclusions directes pel que fa a humans, perquè hi intervenen molts gens. Els resultats semblen molt llampants, però caldria repetir-los amb un major nombre d’individus, menys subjectivitat en les dades, més profunditat científica i més solidesa estadística. I sobretot, cal trobar tots els altres gens que intervenen en aquest tipus de comportament. Per tant, no hi ha un gen de la monogàmia sinó molts.

Sigui com sigui i si ja heu arribat fins a aquí, ara voldria fer-vos una pregunta. Pareu-vos a pensar, ni que només sigui uns instants… heu mai preguntat a la vostra parella: “Si ens ajuntem i tenim descendència, et quedaràs amb mi i cuidaràs conjuntament dels nostres fills?” Posats a pensar, encara sé menys què faríem si… imagineu que hi ha un test genètic per conèixer les variants genètiques de la nostra parella (home o dona, que hi ha variants del comportament per a tots dos) que influencien la monogàmia i la cura dels fills, sabent com sabem que intervé la genètica i l’ambient i que ens manquen dades, però si ho tinguéssim a toc de clic, no el demanaríeu ni que fos per curiositat?

Teniu els gens per a ser un bon pare (o mare)?