He d’admetre que m’encanta llegir llibres impresos en paper. Un bon llibre en un sofà, manteta, un te calent i sense presses, la fressa de paper contra paper, la seducció de la paraula vestida d’aquella olor especial de tinta impresa... un trosset del meu cel particular. De vegades, mentre passo els fulls, em ve al cap una imatge inquietant: una biblioteca imponent en un monestir medieval, un desfici a passar pàgines, tot llepant-se els dits per afavorir el pas dels fulls, un rere l’altre; fulls impregnats en un verí lent i indetectable que causarà de segur la mort al lector que escull llegir aquells llibres prohibits. El coneixement és perillós. Aquell qui cerqui el coneixement trobarà la mort. Crec que he vist El nom de la rosa, una pel·lícula molt entretinguda amb algunes seqüències especialment encertades, unes quantes vegades, però, dit això, m’agrada més el llibre d’Umberto Eco en què es basa, un divertiment intel·lectual que el primer cop que el vaig llegir, em va desvetllar tota una nit, fins que el vaig acabar.

Cada cop que passo per una biblioteca, sobretot si és antiga, continuo sentint l’atracció i la crida de tants llibres que demanen ser llegits. Passar per la Bodleian Library de la Universitat d’Oxford, és un d’aquells plaers que recomano a tothom. Pagar el preu de la visita i pujar les escales que milers d’estudiants i estudiosos han pujat abans, admirar les llindes de les diferents estances amb els noms de les disciplines del coneixement medieval en llatí, l’enteixinat treballadíssim dels sostres amb motllures en pedra i de fusta pintada, el xiuxiueig respectuós de la gent, i, sobretot, l’olor, aquella olor indefinida de les bancades de fusta i de llibre vell, de pergamí, cuir, paper i floridura... un espai suspès en el temps. És impossible no sentir un calfred d’emoció.

És més probable obtenir ADN mitocondrial que ADN del nucli en mostres molt degradades o fòssils

Doncs bé, resulta que ara existeix tecnologia suficientment avançada com per a obtenir ADN de tots aquests llibres antics. Us imagineu quin coneixement amagat en podem extreure de la pàtina del temps? Tal com expliquen en un excel·lent i il·lustratiu reportatge publicat a Science a finals de juliol d’enguany i a partir d’un Evangeli segons Sant Lluc (the Gospel of Luke) medieval (segle XII) excepcionalment ben conservat a la biblioteca bodleiana, un equip de científics han analitzat, molt curosament i amb tecnologies d’alta resolució, restes de proteïnes i ADN per tal de reconèixer de quin animal es va extreure la pell per a fer-ne el pergamí i les tapes; quins fongs han crescut sobre la superfície al llarg dels anys; quins peixets d’argent i altres larves d’insectes que viuen tan bé enmig del pergamí i el paper vell hi han habitat; quines persones han tingut aquell llibre a les mans... Els escribes que amb paciència van anar transcrivint a mà el llibre, il·lustradors que van il·luminar les pàgines han deixat la seva empremta, aquelles mans que han regirat full a full, els qui tot llegint-lo, amb un esternut o un cop de tos, han repartit saliva sobre el llibre, els qui empesos per l’emoció del que hi llegien, el van besar... allí hi han deixat la seva empremta i amb les tècniques tan avançades i, sobretot, molt i molt curoses, la podem extreure, analitzar i comparar. També s’hi poden trobar les restes dels microbis de les infeccions que patien els lectors pels quals han transitat aquests llibres i, fins i tot, podem saber que tenien acne o una infecció de la pell important (us recomano el vídeo, que és d’accés obert, també molt interessant).

Imagineu fer aquest tipus d’estudi amb llibres escrits a mà per científics i filòsofs? Què ens podrien revelar els manuscrits d’Isaac Newton, els de Hobbes i Locke, o els de... dieu vosaltres el nom?

Es pot obtenir ADN d’objectes o d’estrats de terra antics. L’ADN ens fa d’espiell, una finestra oberta al passat

Però aquesta no és l’única aplicació, en coves i altres assentaments prehistòrics, on no queden ossos humans però els humans hi van fer estada (deixant la seva orina o defecacions), queda l’ADN dels habitants o transeünts en els estrats i capes que ara es van desenterrant. Científics del nostre país en col·laboració amb altres científics reconeguts en el món de l’ADN fòssil han publicat aquesta primavera a la revista Science que són capaços d’obtenir restes d’ADN d’assentaments europeus i asiàtics, respectivament, de neandertals i denisovans (branques dels humans molt properes, emparentades i encreuades amb els humans moderns). Tal com vam explicar en un article previ, dins cada cèl·lula hi ha més còpies d’ADN mitocondrial que d’ADN del nucli, per això és més probable en mostres degradades o fòssils, trobar ADN mitocondrial, i això és el que van fer aquests investigadors. Anant amb molta cura per no contaminar amb el seu propi ADN les mostres de terra d’aquestes coves, van ser capaços d’aïllar ADN d’aquests assentaments, seqüenciar-lo i comprovar que realment és ADN fòssil.

La genètica forense juntament amb els coneixements històrics permetran recompondre bona part de la història i la cultura humanes

Aquests resultats són molt prometedors per als arqueòlegs i biòlegs evolutius, ja que obren noves perspectives per a l’anàlisi genètica dels ancestres humans. Pensem que d’ossos d’humans ancestrals ben conservats no se’n troben sempre, i que molts dels museus que en tenen, comencen a denegar l’accés a les mostres, ja que es troben sobrepassats pel nombre de projectes científics que demanen extreure’n ADN, malmetent una part de les restes. Es queixen que aquests ossos, que han aguantat milers d’anys, encara acabarien desapareixent en els tubs d’assaig. D’aquesta manera, si l’extracció i anàlisi s’executen correctament (no tots els laboratoris estan habilitats ni tenen la destresa i el coneixement per fer-ho amb cura), es poden ampliar el rang i l’abast de les anàlisis d’ADN de la nostra prehistòria i el nostre llinatge evolutiu (ni que sigui només a través de les dones atès que l’ADN mitocondrial està proporcionat únicament per l’ovòcit), així com el de moltíssimes altres espècies coetànies.

L’anàlisi d’ADN de mostres antigues i fòssils han revolucionat el món de l’arqueologia i la història evolutiva, i han demostrat sense cap mena de dubte que les poblacions dels ancestres humans han migrat, han lluitat, s’han encreuat, s’han barrejat genèticament i cultural, i s’han extingit, responent preguntes sobre l’aparició i expansió de cultures en la prehistòria que durant molt temps han estat un enigma. La investigació interdisciplinària en què les eines de la genètica forense juntament amb els coneixements històrics permeten recompondre bona part de la història i la cultura humanes ja ens ha permès mostrar que els neandertals es van encreuar amb els humans moderns i encara tenim un cert percentatge del seu ADN en molts de nosaltres, i abordar com es va expandir la revolució del cultiu de cereals a moltes regions europees durant el neolític. L’ADN ens fa d’espiell, de finestra oberta al passat.