Aquesta és una expressió que molts de nosaltres fem servir, bé quan algú plora sense sentiment, de forma hipòcrita o buida, bé quan un infant plora amb llagrimots sense massa raó de fons més que la impotència quan li neguem algun caprici. És una expressió que ja es coneixia a l'antigüitat, fent èmfasi en la pretesa "pena" dels cocodrils del Nil quan sortien a la vora del riu per devorar la seva presa mentre els queien llàgrimes dels ulls. La referència més antiga que en tenim és, probablement, al recull de proverbis de Plutarc (un reconegut historiador i filòsof moralista grecoromà que va viure a inicis de la nostra era) i que esmentava la hipocresia del dol o pena d'alguns polítics i sacerdots en determinades circumstàncies, quan desitjaven la mort d'un oponent i després ploraven la seva mort. La frase ha fet fortuna a través de diverses obres literàries durant l'Edat Mitjana, per exemple, en un meravellós llibre de viatges i fantasia en anglès antic, The Voyage and Travels of Sir John Mandeville, Knight  (finals del segle XIV) on hi ha una il·lustració d'un cocodril plorant profusament mentre es cruspia persones. Ara aquesta expressió ja forma part de la cultura comuna europea.

Els vertebrats terrestres fabriquem llàgrimes per humitejar la superfície de la còrnia dels ulls i la conjuntiva (la pell que recobreix la parpella a l'interior). Als ulls hi tenim diferents tipus de glàndules, entre les quals les glàndules lacrimals, que secreten un líquid transparent, format per aigua, electròlits (sals) i proteïnes. La solució lacrimal té una funció protectora, antisèptica i lubricant. Quan no tenim prou solució, diem que els ulls se'ns assequen (i és una sensació molt desagradable, més freqüent amb l'edat avançada), i quan en fabriquem en excés, sobreïx dels ulls, es vessa en forma de llàgrimes i plorem. Hi ha diferents circumstàncies en què plorem i fabriquem més quantitat de solució lacrimal: quan hi ha molta sequedat ambiental, quan ens entra un cos estrany o una solució irritant (com ara quan pelem una ceba) que irrita la conjuntiva, però també quan fem un gran esforç o quan sentim emocions, no solament de tristesa, també d'ira. La composició de la llàgrima varia en les diferents circumstàncies i, evidentment, varia entre diferents espècies.

Fins ara, s'havien estudiat les composicions de les llàgrimes d'humans i altres mamífers, com gossos, gats i vaques. Les llàgrimes secreten sodi i clor (com en la suor), però també ferro unit a lactoferrina, i lisozim, un enzim que pot trencar les parets de certs bacteris, per la qual cosa tenen una funció antisèptica que evitaria el creixement bacterià. Justament aquesta setmana s'acaba de publicar un estudi comparatiu de la composició de la solució lacrimal de diverses aus i rèptils, entre els quals hi havia la tortuga marina i el caiman. I sí, tot i que la composició és lleugerament diferent —per exemple, la llàgrima humana conté moltes més proteïnes, i la de tortuga mostra l'adaptació al medi aquàtic—, en conjunt, la composició de les llàgrimes dels vertebrats és molt similar. Per tant, les llàgrimes dels cocodrils són semblants a les humanes.

Us podeu preguntar si realment els cocodrils ploren quan mengen, i la resposta és que sí, és cert. Seria una doble resposta a l'ambient més sec terrestre respecte al de dins del riu, al fet que els esforços per menjar facin sortir aire calent de la respiració pels sinus nasals, provocant la secreció lacrimal, o també podria ser que els esforços mandibulars per menjar i engolir la presa fessin que els músculs de l'ull premin les glàndules lacrimals d'aquests rèptils, buidant-les en forma de llàgrimes. Com a curiositat, voldria comentar que hi ha una malaltia humana en què, de manera similar al que passa amb els cocodrils, les persones afectades ploren quan mengen. Aquesta malaltia s'anomena síndrome de Bogorad, i es dóna quan hi ha una paràlisi facial, per secció del nervi o per una paràlisi de causa desconeguda del nervi facial intermedi. Aquest fenomen s'explicaria perquè en la regeneració d'aquest nervi intermedi, en lloc d'innervar les glàndules salivals, la innervació seria derivada erròniament cap a les glàndules lacrimals, de forma que en lloc de salivar cada cop que hi ha menjar i ens ve salivera, aquestes persones ploren.

Tenim tan assumit que les llàgrimes són un senyal de dolor o tristesa, que podem produir quasi a voluntat, que no hi donem més importància i no ens n'adonem quan hi ha persones que no poden plorar. Hi ha diverses malalties minoritàries (malalties rares d'herència genètica) en què el primer símptoma clar de la malaltia és l'alàcrima, és a dir, que el nadó no plora, mai no produeix llàgrimes, tingui fred o calor, tingui gana o por, o li faci mal alguna part del cos. Hi ha pares que acudeixen al pediatre amb febres inexplicables del seu nadó, amb problemes d'alta temperatura del nen, té dificultats de respiració, prurit a la pell, però el nadó mai no plora. Molt probablement, el nadó té displàsia ectodèrmica hipohidròtica, una malaltia que afecta múltiples òrgans, en què les glàndules de la pell no es formen correctament, ni les sebàcies, ni les de la suor, ni tampoc les lacrimals. Presenten altres problemes amb la coloració i consistència de la pell, el cabell, les dents i el desenvolupament del crani. Una altra malaltia diferent, en què a més de no plorar, el nen presenta problemes hormonals i de formació de l'estómac, és la síndrome de la triple A (Alacrima-Achalasia-Addison), en què la mutació afecta  un gen que produeix una proteïna amb un nom de conte, Aladin, de funció encara poc coneguda.

Així que ja veieu que important és tenir llàgrimes i ser capaços de plorar. I sobretot, de plorar lliurement quan en tenim ganes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió Horror autotoxicus Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Tot torna Gemma Marfany