Segurament us heu adonat que molts anuncis de televisió tenen una cançó com a banda sonora que és reconeixible. Suposo que és un recurs fàcil, ja que la música ens acompanya al llarg de la nostra vida i cadascú de nosaltres ens fem la nostra banda sonora, que va canviant i madurant amb nosaltres. Hi ha cançons que ens acompanyaran sempre, i d’altres que apareixen fugaçment i s’esvaeixen com pols en el temps de la memòria.
Més potent que l’olor de la magdalena de Proust, la música té un poder enorme d’evocació. Unes soles notes de l’inici d’una peça de música i se’ns posa la pell de gallina, se’ns neguen els ulls de llàgrimes o se’ns dibuixa un somriure interior. Potser són els peus els que se’ns posen a ballar tots sols, o potser que ens posem de bon humor. Un poder que molt pocs altres estímuls sensorials aconsegueixen tan ràpidament. Així que quan els creatius publicitaris volen aconseguir un determinat impacte, particularment en certes franges d’edat, poden buscar en els reculls musicals de diferents èpoques aquelles cançons que generen certes associacions mentals o aquelles que tenen la capacitat de transmetre unes determinades sensacions, amb gran probabilitat d’èxit.
La meva banda sonora particular està ajustada a la meva edat, però també a les meves circumstàncies. El meu pare era músic i li agrada la música clàssica. A casa, tenia discs dels que es deien “de pedra”, que anaven a 78 rpm, Gershwin, Rakhmàninov, Txaikovski… obres on sonava principalment el piano. Quan escolto certes peces de música, em torno a posar en la pell d’aquella nena amb cues, que els diumenges al matí feia els deures de l’escola a la taula gran del menjador mentre la llum del sol matiner omplia de color les meves llibretes, i els sons del sentiment fet música m’ajudaven a descobrir un món diferent.
La música ens acompanya al llarg de la nostra vida i cadascú de nosaltres ens fem la nostra banda sonora, que va canviant i madurant amb nosaltres
El meu germà gran, amb el que em porto uns quants anyets, era un gran aficionat al rock i al pop en totes les seves vessants, amb la qual cosa, molts dels discs que hi havia per casa eren de grups musicals de la seva generació i també han condicionat la meva banda sonora, sobretot pel que fa a la música dels anys seixanta i inicis dels setanta, quan ja vaig anar escollint la música que ja decorava les meves pròpies vivències. De fet, amb les amigues de l’institut hem fet un Spotify on anem posant les cançons que ens agraden especialment d’aquelles èpoques que vam compartir. De tant en tant, ens surt alguna cançó que no recordàvem, o repetim alguna que ja havíem introduït feia temps. Quan escoltem aquestes cançons de Supertramp, Genesis, Boston, Chicago o Pink Floyd, recordem els bons moments viscuts.
Per això, quan surt un nou anunci o fan una nova sèrie, m’agrada sentir si la cançó que hi posen és una de les que tinc a la meva banda sonora, i m’examino a veure quina és la sensació que em genera. Recordo un anunci espectacular de pantalons de la marca Levi’s, en què vaig descobrir Dinah Washington cantant “Mad about the boy”. Pell de gallina encara ara. Algunes sèries tenen la música preferida pels seus directors o productors. Per exemple, les intros de les diferents versions de la sèrie CSI són diverses peces de rock simfònic de The Who: Las Vegas és “Who are you”, Miami és “Won’t get fooled again”, New York és “Baba O’Riley”. Sembla ser que Jerry Bruckheimer, el productor, és fan d’aquest grup britànic. Però també és cert que després de sentir-les tantes vegades de fons, a hores d’ara ja no m’imagino una altra música per introduir aquestes sèries. I així, estic segura que ens passa a tots amb magnífiques bandes sonores que ara sí, i ara també, anem trobant mentre anem canviant de canal. Canviem de canal, canviem de sèrie, canviem de moment de vida.
Doncs, bé, aquesta setmana he tornat a tenir un d’aquests moments flash-back que em retrotreu al passat de quan era molt jove. Mentre trafiquejava per casa amb la televisió posada, vaig sentir el fons d’un anunci de rebaixes d’uns grans magatzems. Estic convençuda que és la versió de la introducció de “Spirit in the sky”, una cançó de Norman Greenbaum de l’any 69. Curiosament, quan ho vam comentar amb els germans, vam reconèixer immediatament la cançó perquè teníem el disc per casa. A partir d’aquell moment, vam recordar altres discs que voltaven per casa en aquella època, i vam estar rememorant i compartint emocions. El meu primer disc, que em va arribar per Reis i que encara guardo, va ser el d’un joveníssim Michael Jackson en un dels seus primers singles en solitari, “Rockin’ Robin” (tot i que l’enllaç que us poso l’està cantant amb els Jackson 5, any 72). I què podem dir d’una altra de les nostres cançons, “Rhapsody in blue”, en què Eumir Deodato (any 74) versiona Gershiwn. Redescoberta increïble!
Us podria donar altres referències, però segur que tots vosaltres teniu les vostres preferències i memòries… perquè tots anem component la banda sonora de la nostra vida al ritme dels moments, íntims o compartits, que anem vivint.