Existeix la politització de l’esport? Li responc amb dues preguntes. ¿Quan la gent vibra amb un desconegut que guanya una medalla en tir amb arc als JJOO, vostè creu que la passió li ve per l’amor sobtat al tir amb arc o per l’amor a la pàtria? ¿Els seguidors de La Roja conversos al Piquerisme, han canviat de parer perquè s’han rendit al futbol del blaugrana o perquè un gol seu ha permès guanyar a Espanya?   

I existeix l’esportització de la política? O, per ser més concret, la futbolització de la política? Mirem-nos-ho.

Els debats, en si mateixos, ja són com un partit de futbol. Els candidats surten a la defensiva o a l’atac depenent de si l’empat ja els va bé. Es tracta de fer un bon resultat per sobre d’oferir bon joc (digui’n que importa més no espifiar-la que les idees plantejades). De fet, només acabar, el neguit és saber qui ha guanyat. A corre-cuita calen enquestes per saber el vencedor. “Qui ha guanyat, qui ha guanyat?”, clama tothom. En canvi, ningú crida “qui ha estat més brillant en els seus plantejaments?”.  

Ara ja fem programes especials una hora abans i una hora després dels debats amb imatges de l’entrada dels protagonistes, com si fossin futbolistes baixant de l’autocar que els ha dut a l’estadi. El següent pas serà que els candidats vagin amb uns auriculars gegants i es facin fotos amb els fans.

Ara als platós hi ha experts, seguidors dels diversos partits (digui’n equips) analitzant el “joc”. I es passen vídeos de les millors jugades. I es fan entrevistes amb els protagonistes a la zona mixta. I es passen les rodes de premsa de balanç del “partit”.

I l’endemà es parla més de la gespa, de l’àrbitre i de les jugades polèmiques que dels aspectes tècnics (digui’n el programa proposat). I es comenten les audiències (un cop més buscant qui guanya i quanta gent ha seguit el “partit”). I ens diuen quin ha estat el minut d’or. I s’analitzen amb més calma les jugades ja analitzades el dia anterior.

L’esport és un espectacle. I la política també. Els nostàlgics defensaran tornar a quan l’esport era senzillament fer una activitat física i no pas un mercat de drets d’imatge i espònsors i a quan la política eren candidats anant als mercats a agafar nens a collibè. Però al món mèdia això és prehistòria. I cada dia que passa ho és més. I això és bo o dolent? Bé, en tot cas és. I serà. Molt més. Malgrat realitzacions i formats de debat de mitjans del segle XX.