El malestar dels mestres és global. Fa gairebé dues dècades que soc professor de batxillerat al nord d’Europa, i tot i que algunes condicions materials són millors que a Catalunya, hi ha una insatisfacció compartida. La professió va tenir durant moltes dècades un objectiu clar i fonamental: impartir coneixement de manera estructurada per crear ciutadans autònoms. Ara, en canvi, ens diuen que els docents hem de ser psicòlegs, infermers i monitors de lleure, que hem de transmetre els valors de moda i motivar els alumnes i, sobretot, que som els responsables d’entomar una complexitat social que s’hauria de tractar fora de l’aula. Els polítics prenen l’escola com el lloc que ha de resoldre, sense gastar un euro més, els problemes que ells han decidit ignorar, i a sobre només s’escolten uns gurus que treballen al marge de l’evidència científica i la realitat a classe. La llista de greuges no ens l’acabaríem mai: l’efecte nefast de les pantalles en el cervell dels adolescents, la crisi de relacions socials, l’obsessió dels governants per maquillar les estadístiques, l’explosió de trastorns psíquics, el canvi del paper de les famílies.
Les protestes dels mestres, per tant, no són cap anomalia a Occident sinó la norma. La pregunta rellevant és per què han esclatat amb tanta fúria a Catalunya i el País Valencià, i la resposta és òbvia. Tenim uns governs que han tractat la professió amb un menyspreu, una condescendència i una voluntat autoritària fora de mida, i que han pres decisions catastròfiques per als serveis públics. La famosa escola inclusiva —que situa tots els nens a la mateixa aula al marge de les seves condicions especials— no és sinó una mesura d’estalvi que perjudica la resta d’alumnes i destrueix la capacitat del mestre de fer classe. L’onada massiva d’immigració promoguda pel govern de Pedro Sánchez pot donar uns punts de PIB al govern central, però són els centres educatius els que han de rebre constantment menors que no parlen la llengua ni tenen els coneixements adequats.
L’explosió social dels mestres deixa en evidència la incapacitat del govern del president Illa
Els docents catalans han mostrat una gran dignitat i una capacitat d’organització extraordinària. A l’altra banda, el govern del president Illa no ha mobilitzat recursos per resoldre el conflicte, sinó per esclafar la reputació dels seus treballadors, perquè tenir una revolta social al carrer posa en evidència la seva incapacitat. Per terra, mar i aire, els periodistes del règim, els tertulians de quota i els bots anònims a les xarxes s’han dedicat a presentar els docents com uns dropos privilegiats que no treballen i encara es queixen. Els titulars que han deixat alguns diaris i molts presentadors estrella, sempre al dictat del PSC, fan vergonya. El més sorprenent, però, és com Esquerra Republicana ha decidit apunyalar un dels seus graners tradicionals de vots, i tot pels interessos personals d’uns quants membres de la cúpula —si fos un càrrec local d’aquest partit, estaria molt nerviós. Deixo de banda els sindicats espanyols majoritaris, que han actuat com uns sicaris al servei del Govern. Avui no hi ha enemics més grans de la classe treballadora que la UGT i Comissions Obreres.
El més trist de tot plegat és que Catalunya, com passa a tot arreu, necessita revisar a fons el seu sistema educatiu per millorar tot allò que l’ha fet entrar en crisi. Per exemple, sabem que l’aplicació d’unes noves pedagogies a la primària, amb la desestructuració de l’adquisició de coneixements, afavoreix els fills de les classes benestants i deixa arraconats els més precaris. La fascinació per la tecnologia ens ha omplert les aules de trastos que no serveixen per a res. Regalar el títol de català a qui no el parla és un suïcidi nacional, i la davallada de continguts ens deixa desemparats davant de l’empenta de les noves potències globals. El decret de plantilles també ha fet esclatar un ambient tòxic a molts centres educatius.
De tot això se n’ha de parlar, però no és possible fer-ho des del trencament total de la confiança, amb uns mestres que viuen un setge constant i uns responsables polítics que només saben ser prepotents i mostrar una ignorància colossal. Al final els que en surten més perjudicats són els alumnes que, al capdavall, haurien de ser al centre de tot el model, però és positiu que finalment tota la frustració es manifesti. També veiem protestes de metges i bibliotecaris, i tant de bo aviat s’hi afegeixin més col·lectius professionals dels nostres serveis públics.