Hi hagué un temps en què l’esquerra planetària adoptà el feliç lema "prohibit prohibir", la qual cosa no significava anhelar una societat sense normes, regida per la disbauxa, sinó més aviat el fet de pensar que la convivència sensata entre ciutadans iguals resultaria molt més alegre (i eficaç!) que treure a passejar el Codi Penal a la mínima ocasió. Els progressistes castellans no pertanyen al corrent seixantavuitesc i, calcin d’on calcin, prefereixen aquella cosa tan estalinista de recomanar-nos com s’ha de viure... sota la persuasiva coacció de les multes; és així com, el passat dimarts, el Consell de Ministres aprovava l’avantprojecte d’una nova llei del tabac que amplia els espais sense fum i tot endurint la legislació envers dispositius com ara els vapejadors (això tampoc no em plau, però ja està bé, perquè la gent que fuma aquestes merdes hauria de ser enviada de cap al Gulag dels xarons).
Diuen que, d’ésser aprovat aquest nou edicte reial, es prohibirà fumar en parades de bus, piscines i platges (ho entenc; cal ser bastant groller per pipar nuvolades en un entorn així, tot i que tampoc passa res si el fumador en qüestió fa una cosa tan revolucionària —i senzilla!— com apartar-se unes passes, si veu que un conciutadà fa cara de gos mal passejat), concerts a l’aire lliure (això ja és més fotut, puix que hi ha gèneres com el jazz que, sense la presència del fum, sonen molt pitjor i també perquè a tots els indrets on, bàsicament, s’hi va a follar... drogues com el tabac sovint afavoreixen l’aparellament carnal) i, finalment, les terrasses de l’hostaleria. D’aquí a ben poc, en definitiva (i copiant una de les pensades més nefastes dels meus germans ianquis), els fumadors haurem d’exercitar-nos en l’art d’abandonar les terrasses quan xarrupem vici, deixant el nostre interlocutor a uns quants metres de distància.
Podran respirar tranquils, però haurien de saber que la civilització s’ha ordit a base de culturitzar els vicis, no pas prohibint-los com si fossin la imatge de Satanàs
Com qualsevol mortal del planeta, jo també he estat no-fumador i entenc perfectament les molèsties que causa la nostra tara. Quan encenc un dels meus purets Davidoff Gold o, encara més, un dels cigars que em casco després de dinar, acostumo a fitar el voltant per si la meva depravació pot molestar quisvulla. Malgrat el perill objectiu que comporta, fumar és una de les coses que més feliç m’ha fet en aquesta vida; el tabac és la benzina principal de la meva filosofia i aspirar-ne el fum és un dels pocs remeis que em funciona a l’hora de foragitar pensaments suïcides. Intento practicar l’art de fumar en la més estricta solitud, i això inclou alguna de les meves terrasses favorites de Barcelona; primer i abans que res la de l’Ateneu, però també les del Belvedere o l’Alma. Si algú es torba a causa del fum, no tinc cap problema per allunyar-me’n, si així gaudeix pensant que el càncer li arribarà més tard.
La sola idea d’haver de renunciar a les meves terrasses favorites i de no poder-hi fumar m’implica un dolor més difícil de suportar que l’article 155 o la política educativa del Govern Illa. Sembla mentida que, posats a segregar la penya per qüestions de vicis, les autoritats del quilòmetre zero no tinguin a bé permetre als establiments, si més no, una zona per a fumadors (cosa que fa lustres es permetia àdhuc en indrets com ara la cua d’un avió o els reservats de molts restaurants, sense que la mesura en qüestió hagi representat l’extinció de l’espècie humana). Servidor entén que les autoritats vulguin foragitar-nos d’una addicció mortal, però també han d’entendre que, amb tal d’assimilar coses com la beatitud monacal de l’esquerra o el fet que José Luis ZP tingués regals "de cortesia” valorats en més d’un milió d’euros, a nosaltres fumar ens resulta una necessitat imperiosa, quasi tan vital com respirar.
Saludo, finalment, a la (suposada) majoria de conciutadans que gaudiran de valent mentre ens vegin encara més allunyats de les seves vides. Podran respirar tranquils, però haurien de saber que la civilització s’ha ordit a base de culturitzar els vicis, no pas prohibint-los com si fossin la imatge de Satanàs. Tot això, només faltaria, ho he escrit cercant els adjectius i travant les subordinades amb la companyia del tabac; a partir d’ara, aquesta santa activitat també em serà més complicada, la qual cosa —per altra banda— també plaurà sobre manera als enemics de la llibertat, gent beata i conservadora, encara que es vesteixi de progre.