L’article havia d’anar de com s’ha de gestionar la memòria democràtica respecte de la dictadura franquista, però la sentència del Tribunal Suprem contra el fiscal general de l’Estat obliga no pas a canviar de tema, sinó a relacionar-lo atesa la seva transcendència. La condemna al fiscal general ha estat decidida per cinc magistrats contra dos. Els cinc magistrats que signen la condemna són Andrés Martínez Arrieta, Manuel Marchena, Antonio del Moral, Juan Ramón Berdugo i Carmen Lamela. Sap greu haver-me de repetir, però no es pot passar per alt que els quatre primers van signar la sentència del procés i Carmen Lamela va ser promocionada al Suprem des de l’Audiència Nacional després de dictar les ordres de presó contra els líders del procés. Què va fer el fiscal Álvaro García Ortiz? No pas filtrar no sé què, sinó oposar-se a aquest tribunal, negant-se a donar suport a les seves impugnacions contra l’amnistia i ordenar als fiscals, també als bel·ligerants fiscals del procés, a aplicar la llei aprovada pel Congrés dels Diputats. La llei d’amnistia suposa una desautorització del Tribunal Suprem que els magistrats que el componen no estan disposats a admetre, així que, a més de boicotejar el compliment de la llei aprovada per la majoria parlamentària democràticament elegida, han decidit venjar-se del fiscal, que actuava en conseqüència, i han trobat el pretext per exercir el seu poder no pas democràtic.
Els cinc magistrats que signen la condemna al fiscal general són els mateixos que van condemnar i empresonar les persones que van participar en el procés i no perdonen a Álvaro García Ortiz el seu suport a la llei d’amnistia
El govern espanyol és una cosa i el règim polític n'és una altra, fruit d’una transició calculada amb la teoria del Gattopardo. Que tot canviï perquè res canviï. El Poder Judicial és el que no s’ha canviat. El Tribunal Suprem actual considera en una interlocutòria que Franco era cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936, només tres mesos després del cop d'estat militar, quan Azaña encara era president de la República, la qual cosa vol dir que el Tribunal Suprem actual legitima ara el cop d'estat militar i nega legitimitat al govern de la República, democràticament constituït.
Si, com ha dit el ministre Ángel Víctor Torres, a Espanya hi ha 4.000 símbols franquistes 50 anys després de la mort de Franco, serà perquè a la gent no els feien nosa. N'hi ha menys a Catalunya i al País Basc perquè és on irritaven més i on l’oposició a la dictadura va ser, diguem-ne, més nombrosa. El cert és, però, que Espanya és l’únic país on el feixisme va triomfar i Franco va morir al llit, a diferència dels seus aliats Hitler i Mussolini. En 40 anys de dictadura, no hi va haver cap revolució democràtica, i Franco encara es va permetre fer un testament en el qual ho deixava tot “atado y bien atado”. Espanya també és l’únic país que, després d’enderrocar la monarquia sense vessar sang, a diferència de francesos o italians, ha acceptat el retorn de la dinastia borbònica amb tots els honors, però per imposició del dictador amb el suport dels militars. Per a bé o per a mal, Espanya és el que és.
El govern de Pedro Sánchez anuncia un decret per retirar símbols franquistes, però més important que això és revocar la legislació heretada de la dictadura i que es manté encara vigent complint el testament de l'"atado y bien atado"
El govern de Pedro Sánchez ha necessitat aprovar un real decreto per aplicar la llei de memòria històrica, segurament perquè la llei no s’acaba de complir, i posa com a anunci estrella la retirada dels símbols franquistes, com si això fos l’herència fonamental del franquisme. És una iniciativa lloable, probablement pensada amb interès tàctic del moment, però no ens hem d’enganyar. El pitjor del franquisme no són els símbols, sinó la realitat franquista que encara perdura.
Sense anar més lluny, molt omplir-se la boca d’antifranquisme, però el govern espanyol no és capaç de suprimir l’Audiència Nacional, tribunal que només ha canviat el nom del Tribunal de Orden Público de la dictadura. Ni tan sols és capaç el govern més progressista de la història de ressignificar el temple de la tortura que és la Jefatura de Policía de la Via Laietana, i no ho fa perquè no s’atreveix a imposar-ho als policies que han oposat resistència a les iniciatives del Parlament i de l’Ajuntament.
Hi ha altres iniciatives més transcendents que retirar plaques franquistes que podria impulsar l’executiu espanyol en defensa de les llibertats. Sense anar més lluny, derogar la llei de seguretat ciutadana, més coneguda com la llei mordassa, que Franco no l’hauria fet gaire diferent. Pedro Sánchez va prometre que seria el primer que faria quan governés i encara és l’hora. També seria interessant, des del punt de vista democràtic, derogar o almenys reformar de dalt a baix la llei de secrets oficials que el govern de Mariano Rajoy va reformar... per fer-la més regressiva!!!
La revista El Salto ha registrat 265 normes preconstitucionals vigents i consolidades. 169 són normes aprovades durant el franquisme i 66 continuen vigents sense haver estat modificades —ni una vegada— des de la mort del dictador. 43 tenen la signatura de Francisco Franco, vigents, consolidades, i sense haver estat modificades a cap article fins a l'actualitat. Rectificar tot això és més important que tombar el monument franquista de Tortosa, que sembla que a molts tortosins no els fa cap nosa. Encara avui tenim un rei inviolable. Encara que robi o fins i tot que mati, no se’l pot acusar de res.
En arribar a la presidència dels Estats Units, Barack Obama va prometre infinitat de reformes, des de suprimir progressivament les armes nuclears, a combatre el canvi climàtic fins a garantir el dret a la salut de tots els ciutadans. Tanmateix, també li van tremolar les cames davant de l’autèntic estat profund i es va quedar a mitges. I el que va aconseguir va ser despertar la bèstia dels falcons que van trobar en Donald Trump la vacuna contra tot allò que proposava Obama i que va ser derogat tot just començar.
Els falcons espanyols no perdonen a Pedro Sánchez tot el que ha anunciat que farà i encara no ha fet. Si no ho fa, si no té prou coratge per aprofitar la majoria parlamentària que li dona suport per desarmar els seus adversaris, aquests no desistiran. Mantindran els seus atacs per terra, mar i aire fins a destruir-lo. No estan disposats a perdonar-lo tant si fa canvis en les estructures de poder com si no en fa. De fet, li convé fer-ho per sobreviure, i ho necessita per guanyar les eleccions, tal com assenyalen els darrers sondejos d’opinió.