El pseudoplà de pau de l’administració Trump i les negociacions iniciades amb Rússia per tal d’obligar Ucraïna a una capitulació incondicional, quan encara no ha perdut la guerra, i la publicació de l’“Estratègia de Seguretat Nacional” dels Estats Units aquest 4 de desembre —preludi d’una repatriació significativa de les tropes estatunidenques estacionades a Europa—, marquen no només un gir geopolític, sinó una ruptura històrica. Suposen, de facto, la fi d’Occident, la civilització que ha dominat el món des de finals del segle XV fins a principis del segle XXI.
Un llunyà 1918, i en una Alemanya en ruïnes, Oswald Spengler ja va anunciar el declivi d’Occident a causa dels desequilibris del capitalisme, el desarrelament de les masses, la caiguda de la seva vitalitat i la pèrdua dels seus valors. Aquest judici fou encertat pel que respecta a Europa, que va decidir suïcidar-se materialment i moral amb les dues grans guerres del segle XX.
Però Occident es va reencarnar en els Estats Units, que varen desenvolupar un paper fonamental i decisiu en la victòria de les democràcies representatives en els dos conflictes mundials, el 1918 i el 1945, i en el final de la guerra freda i la caiguda del comunisme, el 1989. Foren, a més, els Estats Units els que varen reintegrar Alemanya, Itàlia i el Japó —les forces de l’eix— al camp dels estats lliures, i també foren els Estats Units els que van donar suport a la reconstrucció i la integració d’Europa a partir del 1945.
Tot just quan Francis Fukuyama predicava la fi de la història amb l’arribada de la democràcia de mercat, just quan assaboria el suposat triomf de les seves tesis, just quan la globalització semblava situar el segle XXI sota el signe d’una apoteosi en tots els sentits, va resultar que començava la desintegració d’Occident, fins a arribar a l’extrem de veure’s avui en dia aïllat, dividit i dominat.
La dinàmica de desoccidentalització del món no es deu tant a l’embranzida dels règims autoritaris com a la crisi interna i a la desunió de les democràcies representatives
Els països occidentals només reuneixen 1.300 milions dels 8.000 milions de persones que poblem la Terra. L’enlairament de les potències emergents i emergides del sud ha reduït el pes del G7 (integrat pel Canadà, França, Alemanya, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i els Estats Units) del 75% al 45% del PIB mundial, entre el 1975 i ara. I ens trobem que l’Àsia, que ja suposa el 35% del PIB mundial, produeix més que els Estats Units (que suposa el 25%) i que la Unió Europea (que representa el 14% del PIB mundial). Tant la Xina com l'Índia figuren avui en dia entre les cinc primeres economies del planeta i aspiren a recuperar el paper protagonista que tenien abans de la revolució industrial.
Els estats autoritaris dominen el 72% dels habitants del planeta, enfront del 46% que aixoplugaven el 2012, i controlen més de la meitat del PIB mundial. Tot i que les seves institucions i els seus principis i valors continuen sent molt heterogenis, el fet cert és que estan fermament alineats al voltant de la voluntat de construir un món postoccidental organitzat a l'entorn de zones d’influència de caràcter imperial, i a l'entorn de sistemes regits per les relacions de poder.
El bloc dels imperis autoritaris pren com a base l’aliança entre la Xina i Rússia (reforçada en tots els aspectes aquests darrers temps), una aliança a la qual se sumen de manera oportunista tant Turquia com l’Iran. Però una aliança que també té aliats i poderosos intermediaris, com ara Corea del Nord, Cuba o, fins fa poc i encara no sabem com acabarà, la Veneçuela de Maduro.
Però no siguem passerells, la dinàmica de desoccidentalització del món no es deu tant a l’embranzida dels règims autoritaris com a la crisi interna i a la desunió de les democràcies representatives. Després del col·lapse de la Unió Soviètica (matriu dels règims autoritaris al segle XX i patrocinadora màxima de la desestabilització a Occident), les democràcies representatives van renunciar a estabilitzar el sistema internacional, fins a arribar a convertir el 1989 (caiguda del teló d’acer i del mur de Berlín) en una pau fallida, com ja ho havia estat la del 1918 (amb el bumerang del sorgiment del feixisme i del nazisme als anys trenta del segle passat), i varen cedir fàcilment a la gran il·lusió acadèmica de la fi de la història.
El declivi econòmic, l’empobriment, l’aprimament de l’estat del benestar, la desestabilització de les classes mitjanes i la successió de guerres perdudes (Indoxina, Algèria, Vietnam, Sahel, etc.) han donat lloc al principi de descomposició de les democràcies i al ressorgiment dels populismes.
Sobre els populismes en parlarem en el proper article.