Feijóo fa tendresa. Fa l’efecte que és un home d’instint més que d’idees i que, mentre el PSOE té un projecte per a Catalunya —assimilar-la políticament i fer-la participar en les seves guerres per pacificar-la—, ell no pot fer més que omplir cíclicament la plaça Colón. Feijóo s’esforça per liderar ideològicament un partit que només el veu com una carcassa d’institucionalitat i, provant de marcar perfil, ha fet de cagar fora de l’orinal el seu ofici. Em recorda una mica a Quim Torra, segons com. El cas és que ni al PP es creuen que Feijóo és un bon recanvi de Pedro Sánchez, però la guerra successòria encara no és oberta perquè són conscients de la seva corresponsabilitat. Feijóo necessita una base sòlida per lluir els seus encants de feudatari moderat i el PP es nega a enterrar un conflicte que sempre els va bé per a posar-se medalles. D’una persona que aparenta patir aversió al conflicte a un partit que no sap sortir-ne o que, en el cas de Catalunya, no vol fer-ho amb la mateixa anestèsia que li ha anat bé a Sánchez.

Feijóo s’esforça per liderar ideològicament un partit que només el veu com una carcassa d’institucionalitat i, provant de marcar perfil, ha fet de cagar fora de l’orinal el seu ofici

L’agressivitat del president espanyol demana a Feijóo actuar amb una cruesa i una ferocitat que no li són pròpies; amb una astúcia i un sentit de la tàctica on no hi arriba. Sempre que ho prova, es deixa en evidència. És imprevisible en el que és transcendental i, a cada sortida de to, tots giren el cap per veure què hi diu Ayuso, vejam si ja és el seu moment. Feijóo es deixa arrossegar per les xarxes de Sánchez perquè no té enlloc més on agafar-se, però Sánchez sempre guanya. Ha arribat un moment que seguir la política espanyola i veure l’atonyinada cíclica del president espanyol a Feijóo fa mitja angúnia.

Al cap de Feijóo, veient que la proposta d’amnistia seduïa els independentistes, el més normal hauria estat fer-se-la seva —amb alguna condició extra— i fer pinça amb el PSOE

El drama és que Feijóo encara té vocació d’home d’estat i l’instint de continuar fent política com si Vox no hagués aparegut a l’escenari, com si la consigna del 23-J no hagués estat salvar Espanya del feixisme. Al cap de Feijóo, veient que la proposta d’amnistia seduïa els independentistes, el més normal hauria estat fer-se-la seva —amb alguna condició extra— i fer pinça amb el PSOE, com si el procés no hagués existit i el 23-J tampoc. Ja ho sabem, que els més interessats que torni Convergència són els espanyols: per a nosaltres, el pactisme és un recordatori constant d’on són els límits del nostre poder com a catalans; per a ells és la constatació de qui posa els límits.

Junts presenta com una resposta del karma el que en el fons és una derrota dels partits independentistes: imagina’t ser tan inofensiu que fins i tot el PP et vulgui indultar

Les declaracions de Feijóo sobre uns possibles indults i el cop de volant posterior avalat pel PP són la materialització de totes les flaqueses del líder popular: una certa distància ideològica amb els seus, l’aleatorietat, l’instint de trobar una sortida —com si l’estratègia de Sánchez l’hagués atrapat— i la necessitat de validació de Díaz Ayuso, com si l’única funció de Feijóo fos escalfar-li la cadira sense desmuntar-li gaire la paradeta. Ja està bé, ja s’ho faran. Diguem-ne que ni a mi ni a ningú que conec li treu gaire la son que el PP camini sobre inconsistències. Però que, un cop més, Junts s’encarregui de presentar com una resposta del karma el que en el fons és una derrota dels partits independentistes —imagina’t ser tan inofensiu que fins i tot el PP et vulgui indultar— és l’enèsima mostra bé de desorientació, bé de mala intenció. Feijóo i la classe política catalana tenen això en comú: sempre que simulen voler sortir de les teranyines de Sánchez, s’hi enfonsen encara més, com en un sorramoll. Potser el problema és aquest: mai ningú no s’allibera de res si abans no s’allibera de la seva addicció al simulacre.