Era el 14 de febrer de 1989, a Ràdio Teheran. Davant del micròfon hi havia l’aiatol·là Ruhollah Khomeini, líder religiós de l’Iran. L’expectació era màxima: estava a punt d’emetre una fàtua de mort. Aquestes eren les seves paraules: “En el nom d’Al·là, som d’Al·là i a Al·là tornarem". 

"Informo a tots els valents musulmans del món que l’autor d'Els versos satànics, un text escrit, editat i publicat contra l’Islam, el Profeta de l’Islam i l’Alcorà, juntament amb tots els editors i editorials conscients del seu contingut, estan condemnats a mort. Faig aquesta crida a tots els musulmans valents, siguin on siguin en el món, perquè els matin sense demorar-se, per tal que ningú no gosi insultar, mai més, les creences sagrades dels musulmans. Qui mori per aquesta causa serà màrtir, si Al·là ho vol. Mentrestant, si algú té accés a l’autor del llibre però és incapaç de portar a terme l’execució, haurà d’informar la gent perquè sigui castigat per les seves accions. Que la pau i les benediccions d’Al·là estiguin amb vosaltres.”

El resultat d’aquella fàtua que acabava amb la paraula pau, però venia carregada de mort —“és una bala que no s’aturarà fins que arribi al seu objectiu", diria profèticament Ali Khamenei—, ha estat un llarg i tràgic corol·lari tenyit de violència i de sang. L’escriptor Salman Rushdie i tots els editors i traductors de la seva obra quedaven situats en la diana del feixisme islamista, i, trenta-tres anys després, el resultat seria brutal.

El llistat és llarg, però necessari de recordar: amenaça de bomba a l’editorial Viking; manifestacions en barris musulmans anglesos, amb crema pública del llibre a la ciutat de Branford; bombes incendiàries contra llibreries angleses; gran manifestació al Hyde Park, amb amenaces explícites contra l’editorial Penguin; violenta protesta davant del Centre Cultural dels Estats Units a Islamabad, amb un resultat de cinc morts i 70 ferits; manifestació al Caixmir, amb un mort i un centenar de ferits; violentes manifestacions a Bombai, amb deu morts i 600 ferits; l’aiatol·là Khomeini ofereix tres milions de dòlars a qui assassini Rushdie; milers de musulmans irats manifestant-se a Nova York; explosions en dues llibreries de Berkley; assassinat a Brussel·les de dos líders musulmans moderats, contraris a la censura del llibre; magna manifestació, amb desenes de milers de musulmans, al centre de Londres; intent d’assassinat de Rushdie amb una bomba que li va esclatar al terrorista i va volar dues plantes d’un hotel a Londres; intent d’apunyalament d’Ettore Capriolo, el traductor a l’italià d'Els versos; assassinat del seu traductor al japonès, Hitoshi Igarashi; atemptat a Sivas contra Aziz Nezin, traductor al turc de la novel·la, hi moren 37 persones; tiroteig en un intent d’assassinat de William Nygaard, editor de la novel·la a Noruega; acusació de blasfèmia (amb condemna a mort) contra el traductor al kurd Barmak Behdad; i, finalment, l’atemptat d’aquest divendres contra el mateix Salman Rushdie, amb un resultat encara incert. La bala profetitzada per Khamenei ha arribat, doncs, al seu destí, i amb ella es compleix la voluntat del totalitarisme islamista contra el pensament, l’humanisme i la llibertat. Han estat trenta-tres anys d’atacs reiterats contra el dret a pensar, a escriure, a publicar, a traduir, a llegir, i durant aquests trenta-tres anys, han estat molts els que s’han cobert de vergonya.

Rushdie és un símbol del dret a pensar, a escriure, a opinar, i per això l’ha perseguit brutalment una ideologia del mal. Representa la resistència davant el totalitarisme, és la seva nèmesi, i el nostre escut

Parlar de Salman Rushdie obliga a l’ambivalència, perquè cal parlar de la valentia, però també de la covardia; de la resistència, però també de la submissió; no endebades han estat molts els covards que han callat, amagat, retirat, negat, criticat i abandonat la causa que Rushdie representava. En certa manera, Rushdie és la metàfora de la vergonya d’un món incapaç de plantar cara a un fenomen totalitari, l’integrisme islàmic (islamofeixisme, en la versió encertada d'André Glucksmann) que fa dècades que ens ha declarat la guerra. I abans que el bonisme i l’estupidesa de determinada progressia posi el crit al cel, preciso la frase: ha declarat la guerra a la llibertat. No és un enfrontament religiós, ni és entre musulmans i occidentals, perquè l’islamofeixisme ataca tots aquells que defensen la societat dels drets i les llibertats, siguin cristians, jueus, ateus, budistes o siguin musulmans. No oblidem que són musulmans els primers que moren en mans d’aquesta gentola fanàtica i violenta. Repeteixo, doncs, que és la guerra d’una ideologia totalitària que vol destruir la carta de drets humans al complet i imposar una tirania basada en dogmes de fe cavernaris.

Lluny, però, de plantar cara a aquells que alimenten aquesta ideologia fanàtica, molt sovint la reacció és la contrària: espantar-se, acotar el cap i acceptar les seves normes. Així funciona el terrorisme: aconsegueix restringir drets per la via d’espantar-nos. Va passar amb les caricatures de Mahoma i amb Charlie Hebdo, i, sens dubte, va passar amb Rushdie. El seu cas era l’inici de molts altres i el símptoma del que vindria després, tal com ho va expressar en una frase punyent, arran dels atemptats de l’11-S: “La fàtua va ser el pròleg i aquest és l’acte central”.

Un pròleg que esdevé tota una metàfora, perquè ja aleshores el totalitarisme islamista va aconseguir notables triomfs: molts països, com l'Índia, el Canadà i Sud-àfrica, a banda dels musulmans, van prohibir el llibre; la cadena de llibreries W.H. Smith va retirar-lo de les seves 430 botigues; el Canadà va prohibir-ne la importació i als Estats Units moltes llibreries també el varen retirar; a Itàlia, la llibreria Rizzoli va acomiadar un lector perquè havia pretès llegir-ne fragments; l'Organització per a la Cooperació Islàmica, teòricament conciliadora, també el va prohibir; i, encara més greu, el Vaticà va condemnar la novel·la a través de l’Osservatore Romano, validant la tesi de l’integrisme islàmic que era una obra blasfema.

Però la vergonya més gran de totes encara perdura: el capteniment servil i acovardit del comitè del Premi Nobel, que, des del 1989, no gosa donar-li el Premi Nobel per por a les reaccions, malgrat ser-ne el candidat permanent. El mateix Rushdie ho comentava en una entrevista el 2017: “Mai no em donaran el Nobel, per por als islamistes". És a dir, lluny de lluitar per la llibertat d’opinió i de consciència, i de defensar el dret d’un escriptor a escriure lliurement, els carcamals del Nobel van plegar-se a la barbaritat que un país membre de l’ONU posés preu al cap d’un escriptor i iniciés una crida a caçar-lo per tot el món. És a dir, el Nobel de Literatura no és capaç de defensar la literatura davant una ideologia totalitària que l’amenaça.

I com el Vaticà i els del Nobel i les llibreries i les editorials i els països acollonits, també és evident que falla l'ONU, un artifici pompós i grandiloqüent que, a l'hora de defensar drets fonamentals, resulta totalment inútil. No oblidem que, a banda de perseguir escriptors, l'Iran és el principal exportador de terrorisme al món i el responsable de tres atemptats mortals a Sud-amèrica: Amia, l’ambaixada d’Israel i l’avió panameny. I ara és el responsable de l’entrada massiva de membres de la guàrdia revolucionària, via Veneçuela (amb tota l’esquerra sud-americana aplaudint), en tot el continent sud-americà. L'Iran és profusament proactiu en expandir la seva ideologia feixista, mentre va culminant la carrera nuclear, i no passa res... Ans al contrari, en Biden encara creu que pot ser-ne amic. És tràgic veure com, quan es tracta de racisme —cas Sud-àfrica— o de tirania comunista —cas Corea del Nord—, les coses estan molt clares. Però quan es tracta de totalitarisme vinculat a l’islam, tot canvia, i aleshores apareixen les paraules màgiques: tradició, costum, multiculturalisme. Bestieses! No hi ha altra cultura que la de la llibertat, i cap déu, ni cap ideologia pot estar per damunt. Quan això passa, no hi ha convivència, hi ha una lenta, persistent i letal submissió. I d’aquesta submissió en té molta culpa determinada progressia bonista i papanata, que sent la paraula islam i ja baveja. Posats a fer, fins i tot donen Creus de Sant Jordi a líders salafistes...

Quan reaccionarem? Ara mateix, mentre escric aquest article, un escriptor resta en estat molt greu en un hospital, culpable del crim d’haver escrit un llibre. El seu botxí l’ha encalçat quan anava a donar una conferència sobre la capacitat dels Estats Units de donar empara als perseguits, i unes hores abans havia escrit al PEN americà per interessar-se pels refugis a escriptors ucraïnesos. Rushdie és un símbol del dret a pensar, a escriure, a opinar, i per això l’ha perseguit brutalment una ideologia del mal. Representa la resistència davant el totalitarisme, és la seva nèmesi, i el nostre escut. També és la metàfora d’un món covard que acota el cap davant l’islamisme, poruc, espantat i submís. Només els Rushdies ens salvaran de la nostra misèria.