Diria que la majoria de converses d’enguany a les taules nadalenques ha evitat tocar simptomàticament el tema de la política. No és que la pax socialista que ens ha imposat Salvador Illa hagi fructificat, i ara dediquem el compàs d’espera entre l’escudella i la carn d’olla a xerrar sobre Kierkegaard o els reptes que ens planteja la intel·ligència artificial; contràriament, opino que continuem igual de polititzats que l’any 2017 i potser, justament per això, ens reca bastant discutir amb el cunyat espanyolista sobre la inviabilitat de la secessió en un entorn federal com el de la Unió Europea. Pel que fa als independentistes, crec que la majoria de conciutadans de la corda ja té prou assumit que —amb l’actual classe política— no arribarem a bon port. Jo mateix ho vaig comprovar quan, tot just al vermut, la sectorial madrilenya de la family mostrà alegria amb la candidatura progre-espanyola encapçalada per Rufián.

El mateix dia de Nadal vaig publicar una enquesta xusquera a Twitter on preguntava als meus seguidors qui era el polític més citat a llurs converses de sobretaula. En vint-i-quatre hores hi participaren quasi dos milers d’usuaris amb els resultats següents: Junqueras (3%), Puigdemont (7%), Sánchez (18%) i Orriols (72%). Treure conclusions d’un rànquing com aquest a les xarxes pot semblar temerari —tot i que hi hagi mitjans seriosos que fan demoscòpia d’una forma encara més xarona—, però diria que els percentatges expliquen molt bé les dues inquietuds dels catalans en aquest present incert; primer, fins quan el president espanyol podrà fardar del seu manual de resistència sense acabar amb les galtes xuclades com un zombi i, en segon lloc i molt més important, quin tipus de canvi real de mentalitat i de gestió del que és quotidià aportarà la futura consolidació d’Aliança Catalana a municipis i Parlament.

Si fa uns anys les converses més airades es donaven entre els fills progressistes que voldrien acollir un marroquí a casa per fer-se els benignes i els avis neguitosament atemorits pel fet que Manlleu pogués acabar semblant-se a Islamabad, el tema sobre la immigració ja sobrepassa l’eix entre esquerra i dreta (de fet, això també es veurà a les municipals, on alguns ajuntaments comandats per ERC poden acabar amb batlles aliançats). En altres paraules, la qüestió ja no se centra en la nostra voluntat d’acollir part dels damnificats de la globalització i donar-los una tassa de sopa, sinó en la capacitat d’aquest nostre païset de continuar creixent de forma exponencial a base de població estrangera, bo i mantenint l’actual sistema de benestar públic. Aquest ha estat el triomf de la dreta més nostrada; la xenofòbia i l’odi a l’estranger s’ha aconseguit matisar dins dels termes més emblanquinats de l’economia pàtria.

Entenc que Sílvia Orriols hagi monopolitzat la majoria de sobretaules del país, car resulta ser de les escasses veus que no obre la boca amb l’objectiu de convertir l’independentisme en un moviment de frares i monges

En aquest sentit, per esmenar el títol mig franquista d’aquest article, potser aquest any no hem parlat quasi gens dels problemes interns dels partits (a saber, de l’enèsim retorn del president Puigdemont al país o de la unitat d’acció independentista) i molt més sobre política en termes adults. Si el procés va ensinistrar-nos en un entusiasme tan contagiós com ingenu, aquest postprocés potser està essent útil a l’hora d’exercitar-nos en l’art de l’exigència amb què s’ha de collar els responsables públics. Des d’aquesta perspectiva, entenc que Sílvia Orriols hagi monopolitzat la majoria de sobretaules del país, car resulta ser de les escasses veus de la nostra cosa pública que no obre la boca amb l’objectiu d’acariciar-nos l’ego ni de convertir l’independentisme en un moviment de frares i monges; també és simptomàtic que Junqueras i Puigdemont només hi apareguin com a recordatoris dels propis errors.

Diria que, de cara al Nadal vinent, la conversa canviarà poc de tonalitat i de protagonistes. Sánchez hi continuarà present, qui sap si encara més ofegat pel seu entorn de corrupteles o salvat per la inoperància manifesta de Feijóo. També Orriols, a qui ja no només se li exigiran frases enginyoses que puguin encapsular-se a les xarxes socials per acumular repiulades dels mateixos fidels, sinó també un partit més estructurat, menys voluntarista i amb uns alcaldables que, a banda d’expulsar moros, parlin clarament sobre com faran que les seves vil·les i ciutats recuperin el tremp. A vegades pot semblar que no passa res; però hi ha moviment, creieu-me.