El cas Negreira, com totes les polèmiques, pot ser observat des de moltes òptiques diferents. La més rellevant, sense cap mena de dubte, és la demostració explícita de les ganes que hi ha a l’estat espanyol de destruir el Barça. És ben clar que es tracta d’una campanya de desprestigi, contra el bon nom i la reputació del club. Tan feble jurídicament que requereix la implicació de múltiples elements institucionals per intentar sostenir el globus mediàtic que s’ha volgut crear. Respon a un patró que, des que coneixem com actuen les clavegueres de l’estat, és ben conegut: filtració d’una investigació, que hauria de ser secreta, per saltar del pla judicial al pla mediàtic i activació de tots els altaveus de la caverna. Seguiment per part dels altres mitjans, vulnerant totes les garanties jurídiques de la persona física o jurídica afectada, i implicació de tot tipus de personatges i institucions en la causa perquè l’opinió pública sàpiga que ja s’ha dictat sentència. De la caverna al Madrid i del govern espanyol a la Lliga, passant per tota l’orla de l’establishment, hi ha molta gent interessada en perjudicar el Barça, però, per sobre de tots, Javier Tebas. De nou, el franquisme.
Per la situació que està vivint el Club és molt probable que el Barça-Madrid d’aquesta setmana sigui recordat per a la història en tots els àmbits: esportiu, social i institucional
La repressió que l’estat està aplicant a Catalunya és de primer nivell i en tots els ordres. Es tracta de la destrucció total de l’adversari: la nació catalana. Encara que sembli mentida, aquesta acció compta amb la col·laboració d’elements interns. Per misèria o per un mal càlcul creuen que ajudar a volar el temple en què ells són dins és una bona idea. Hi ha hagut forts atacs al concepte de nació durant anys i de la mandra de bastir una bona defensa n’han nascut teories nefastes de resultat dramàtic. L’estat, en canvi, té clara la venjança i sap que la determinació per subsistir es basa en sentir-se nació: voluntat, identitat, símbols. I entre els símbols, el Barça, l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya segons Vázquez Montalbán. Van determinats a destruir-lo. L’amenaça és real i s’ha fet explícita des de nombroses institucions. Saben que no hi ha causa. Saben que aquest fet no importa. Saben que si mai arriba la justícia, el mal ja estarà fet. Suposo que no cal entretenir-se en exemples recents.
Aquest diumenge és dia de partit. I no és un partit qualsevol. Per la situació que està vivint el Club és molt probable que el Barça-Madrid d’aquesta setmana sigui recordat per a la història en tots els àmbits: esportiu, social i institucional. Del desenllaç del partit de diumenge en depèn —en gran part— esportivament el desenvolupament de la Lliga; institucionalment, la capacitat de resistència del club i, socialment, continuar fent certa de descripció de Vázquez Montalbán. El Camp Nou de diumenge ha de ser tot el contrari del que va ser el primer d’octubre de l’any 2017, un dels moments més lamentables de la història recent del Club. El Camp Nou de diumenge ha de ser, com altres vegades, el símbol de resistència. L’expressió pacífica i ferma dels qui no es deixaran trepitjar. L’expressió clara i intensa d’un club que batega amb la voluntat del seu país. L’expressió catalana i universal de 125 anys d’història de qui mai s’ha doblegat davant la injustícia.