Una de les coses que irrita més en aquest país és que parlis dels orígens ètnics o culturals d’algú. Si tu vols saber on està la perversió d’un sistema sempre has de fixar-te en allò que provoca indignació. Com diuen molts psicòlegs, la indignació és una tàctica de l’ego per saquejar el poder i la representació de les víctimes, sense preocupar-se per la seva sort.

Si mireu què fa l’Ada Colau amb els pobres o amb l’antifranquisme tindreu un exemple del que tracto d’explicar. Si observeu què fan els espanyols amb la Constitució, la democràcia i el bilingüisme també veureu per on vaig. L’exemple més clar d’aquesta tècnica de manipulació, tan a Catalunya com al conjunt d’Occident, es realitza al voltant dels orígens culturals o ètnics de la ciutadania. 

Des de la caiguda del Mur de Berlín, les massacres perpetrades per l’imperialisme i pels feixismes han servit per silenciar la memòria de les víctimes o per enfrontar-les entre elles. No es pot explicar què està passant a Catalunya i a la resta de velles democràcies sense tenir en compte els estralls que ha provocat el discurs relativista del multiculturalisme. 

La millor manera de dominar la gent és estandarditzar-la. En una societat la divisió de rols apodera les persones, perquè permet que tothom col·labori i desenvolupi la seva individualitat partint de les herències rebudes i del seu lloc de partida en el col·lectiu. Quan la gent no es pot controlar per la via de la repressió directa, la igualtat abstracta és el camí més curt per dominar la societat a través dels envejosos i els aprofitats.

Una cosa que no es comenta gaire és que sota el mandat del president Obama les desigualtats materials entre blancs i negres han patit un retrocés sense precedents, com la llengua catalana sota l’hegemonia del sobiranisme, per exemple. Tampoc no es recorda que en els països europeus la immigració ha servit per continuar el colonialisme que les metròpolis ja no es podien permetre exercir a ultramar.

No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco. 

No cal saber gaire filosofia per tenir present que totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. Si la immigració s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país.

Amb la coartada del racisme i les neteges ètniques perpetrades pels Estats nació centralitzats, s’ha desposseït els indígenes de cada nació del seu paper social, que és defensar el significat dels costums i les paraules. Sense tradició, és a dir sense memòria, el significat de les paraules es torna volàtil i les elits poden jugar amb elles sense límit per enredar la gent tantes vegades com convingui.

Quan un espanyol insisteix molt que és català, normalment és perquè està intentant destruir el país o aprofitar-se’n amb els mitjans de l’època, com hauria fet abans a cop de fusell. Si al meu cunyat argentí li digués que és tan català com jo es petaria de riure, tot i que evidentment estaria encantat de votar en un referèndum d’autodeterminació. 

A mi no se m’acudiria parlar mai de què significa emigrar o ser musulmà a Europa perquè a la meva família no ho hem viscut. Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme.

Estic segur que els nois del poble que em van intentar apallissar quan era jove perquè no volia parlar-los en el seu idioma, ara es diuen catalans i voten Ciutadans o el PP. La idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia. 

En la mesura que la identitat i la història catalana existeixin per elles mateixes el referèndum d’autodeterminació serà imparable. Per això fa tants anys que aguantem la comèdia de la convivència, que no ha estat mai amenaçada més enllà de les pulsions violentes de l'Estat espanyol. 

Si Occident s’enfonsa en el populisme és perquè les seves elits han espremut i maltractat els indígenes que han vertebrat la cultura i l’economia dels seus territoris durant segles. Utilitzant el dolor de les dones, dels estrangers o dels obrers per estigmatitzar i menysprear les reivindicacions dels sectors més arrelats, els governs han pervertit la diversitat i l’han portat estúpidament al terreny del moralisme.

Els estudis psicològics més moderns expliquen l’esforç que costa controlar la influència dels avantpassats en les nostres actituds. Quan la Inés Arrimadas s’oposa al referèndum i després pretén que és més catalana que Pompeu Fabra i que en una Catalunya independent la seva mare se sentiria estrangera, algú hauria de recordar-li que Hitler era un austríac que volia ser alemany, Napoleó un cors que intentava ser francès, i Stalin un georgià que es moria per ser rus.

Churchill, en canvi, no odiava ni dissimulava el seu arbre genealògic. Potser per això era un home que inspirava els altres homes a fer coses més grans que ells i prenia bones decisions. Isaiah Berlin –a El veritable estudi de la humanitat– ho explica molt bé: “Només els bàrbars no senten cap curiositat per saber d’on vénen, com van arribar on han arribat, i on sembla que van dirigits”, etcètera, etcètera.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat