Alguna vegada he escrit sobre les condicions que travessen la decisió de tenir o no tenir fills al nostre país. I sobre les circumstàncies que menen a tenir-ne un, dos, o més d’un i de dos. N’he escrit centrant-me en les dificultats materials i en la manca de facilitats i de polítiques que afavoreixin la natalitat a Catalunya, o si més no que eixamplin la llibertat des d’on cadascú afaiçona les perspectives del seu projecte familiar. Sovint, però, la immaterialitat és tan important com la materialitat, i per entendre d’on surten els esculls concrets que converteixen parir i criar en una cursa d’obstacles cal agafar perspectiva. Una cosa no s’entén sense l’altre, i lluny de l’amor per a les conspiracions que gasta l’extrema dreta, em sembla que no és cap bogeria afirmar que els mitjans del país —especialment, els públics— tenen una especial predilecció per aquells discursos que posen el focus en les externalitats negatives de tenir fills. O en les bondats de decidir no tenir-ne. Tot plegat modela l’estat d’ànim de la conversa pública sobre natalitat i influeix en la presa de decisions de qui, arribat el moment, podrà pensar-se que si tothom diu que és tan difícil, o tan innecessari, o tan castrador —malgrat la ironia—, o tan constrenyent, potser val més deixar-ho córrer. Una decisió presa sense tota la informació, però, no és una decisió presa en llibertat. Per a qui vol ser pare o mare, tota aquesta xerrameca acaba funcionant com una adversitat afegida. 

La tendència és subtil, però present. I s’expressa presentant el fill de maneres diferents, totes modelades perquè la conclusió acabi sent que val més la pena no tenir-lo i, per tant, per emetre un judici sobre qui en té. La més explícita i descarada és la que presenta el fill com una presó, com una renúncia a la llibertat que només fa gent amb poca autoestima. O amb poca estima per a la seva llibertat, si no és que són la mateixa cosa. És una posició que parteix de la confusió, conscient o no, de la llibertat amb l’autonomia. A la vida, de coses que demanen un instant —o molts— d’abnegació per aconseguir un bé més gran n’hi ha moltes. Per a qui és d’aquest parer, però, es fa difícil d’assumir que algú pugui renunciar a la seva autonomia —dormir tota la nit sense interrupcions, cedir els dissabtes per acompanyar-los als partits de bàsquet, comprar unes coses i no comprar-ne unes altres— per preservar la seva llibertat: criar el fill que lliurement s’ha volgut concebre. Sembla, però, que només algú sense paladar pels plaers immediats de la vida pugui ser tan malaltissament generós per reordenar aquests plaers a la seva escala de prioritats.

A l’altre extrem hi ha qui presenta el fill com un acte d’egoisme: només un llampat o algú amb el compàs moral desajustat és capaç de fer-li la putada a algú altre de brindar-li l’existència en aquest món trinxat. Només algú amb un buit per omplir “necessita” tenir fills. Només algú que es prioritza ell mateix per sobre de la comunitat pot fer-li la mala jugada a aquesta mateixa comunitat d’afegir-hi un nou membre. Sempre enfocat des d’allò que el fill t’aporta, mai enfocat des d’allò que el pare aporta al fill. Sempre enfocat des de la molèstia que suposa per als qui ja som al món, mai enfocat des de la contribució que pot esdevenir. Quan alguns diem que el discurs sobre els fills a què donen veu els mitjans és parcial, ens referim a això. O a què de vegades, fins i tot, entroncant amb aquest argumentari, sembla que es demani que els fills esdevinguin un luxe: en comptes de validar les veus d’aquells qui reclamen contribucions des de la política per a poder materialitzar que cadascú tiri endavant l’opció familiar que desitgi, se’ls etziba que, si no els poden mantenir, millor que no en tinguin. Perquè, ja ho veieu, al final tothom pot decidir si tens fills o quants fills tens excepte tu mateix. 

Els mitjans del país —especialment, els públics— tenen una especial predilecció per aquells discursos que posen el focus en les externalitats negatives de tenir fills

Els mitjans fan passar l’excepcionalitat per norma amb la idea que això tindrà un efecte positiu sobre la seva audiència, però el cas és que, a la majoria de les famílies a les quals els entrebancs —sobretot, econòmics— han condemnat a viure la criança com una heroïcitat, tanta tabarra els queda molt lluny de la seva realitat quotidiana. A Catalunya, hi ha una part de l’esquerra que, de tot això que escric, n’és conscient. Així i tot, sovint parla de la família per a instrumentalitzar-la com una simple justificació ideològica, mai arribant al fons de tot de la qüestió: amb canvi climàtic, sense accés a l’habitatge, sense drets laborals, sense sanitat i sense educació no hi ha família. Però, per què cal continuar garantint la possibilitat de començar-ne una? Paral·lelament, l’extrema dreta encotilla la possibilitat de procrear a la funció d’esdevenir una eina nacionalitzadora, posant així la pressió de totes aquelles conjuntures que pensen que cal resoldre sobre l’úter de les catalanes. De vegades, sembla que la seva aproximació a la natalitat, més que pretendre afavorir la llibertat d’escollir, només vulgui constrènyer-la una mica més. 

Un país també és les perspectives que ofereix als seus ciutadans per a realitzar la seva opció familiar, per a imaginar-hi un futur. I les perspectives que ofereix Catalunya són més aviat funestes, sí. Convenientment, els discursos que es fan lluir als mitjans no tenen mai a veure amb la possibilitat de millorar aquestes perspectives, ans nodreixen l’argumentari que, vist el que hi ha i vistos tots els esforços que cal fer a sobreposar-nos-hi, més val que pleguem. Però el país també és ple de gent que no ha volgut plegar i que, malgrat tot, avui viu tot el que és bo, i bell, i esperançador de tenir fills. Són gent a qui poques vegades es planta un micròfon al davant per tractar directament la qüestió, però totes i cadascuna de les seves experiències són vàlides per a respondre’ns per què cal garantir la possibilitat de començar una família als catalans. Sense pors i sense catastrofismes, amb voluntat d’exposar tots els vessants de la qüestió per, ara sí, que qui ho vulgui prengui la decisió lliurement.